Final de trajecte

This is the end, my only friend the end...

El joc del pa

Tenim setze tipus de pa que hem anat endrapant durant el nostre viatge com a sustent bàsic. Cada país ens ofereix els seus productes típics i tots ells altres que són més internacionals. Ens sabeu dir quin pa hem endrapat a cada país? Algun d'ells és troba a més d'un país.

Xile	Ecuador	Universal	Ecuador
Colombia	Xile	Colombia	Ecuador
Perú	Colombia	Colombia	Ecuador Colombia
Universal	Perú	Xile	Colombia

Rolos en la nevera

Origen: San Agustín

Destí: Bogotá

Km tram: 522 km

Km totals: 8117km

Una de les complicacions d’emprendre un viatge d’aquestes característiques és que mai saps quin temps et trobaràs allà on vas: Pluja, fred, xafogor, calor i sol, etc. La complicació de Bogotà és que tots aquests canvis es poden donar en un sol dia. Tot i la calor que es pot arribar a passar, no arriba ni a la sola de la sabata a les temperatures extremes de la costa caribe i Barranquilla, i és per aquest motiu que la ciutat ha agafat el sobrenom de nevera a les terres més caloroses.

Arribem a les 6h del matí al terminal Norte, congelats de l’aire condicionat del bus que inexplicablement ha estat funcionant tota la nit. A aquesta hora la temperatura exterior no ajuda massa a entrar en calor i decidim que el més sensat és anar a omplir l’estomac amb un tinto calentó i alguna cosa per menjar, i anar-nos a connectar per veure si l’Alexandre Zapata ha donat senyals de vida, ja que el germà de la Caro és el dipositari de les claus del nostre reialme i d’ell depèn el nostre futur.  Aconseguim contactar amb ell unes quantes hores més tard i quedem a la seva oficina, que no és la mateixa que quan el Kiko va venir en solitari.

L’Alex ens rep amb l’alegria que el caracteritza (i que per sort no és la de l’Eugenio)

-          Que más Francés, como has estado? Un tintico?

Perduts en la marabunta de Bogotá

Li expliquem quatre batalletes del viatge assaborint un cafè ensucrat per defecte i s’ofereix per portar-nos fins a Fontibón aprofitant que ell ha d’anar un tros més enllà. El cotxe també és nou, l’únic immutable sembla ser la seva mitja melena i la música roquera a la sintonia del carro.

-          Yo tengo unas llaves però creo que no son de la casa... Sino timbramos a Álvaro a ver si está y que os abra... No hablaron con Caro?

-          Si, nos dijo que te llamáramos a ti al llegar!

Ai, ai que la idiosincràsia colombiana ataca de nou i un es pensava que l’altre ja sap el que ha de saber i en realitat ningú té idea de res... Però per sort les claus són les que toca i podem entrar al reialme de Quinta de las Praderas, condominio al barri de Fontibón, a l’oriente de Bogotà, casi tocant a l’aeroport el Dorado. I sorpresa! El reialme està abandonat. A part de la tieta que ens havia dit la Caro, es veu que ara també hi ha un tiet malalt que cuida la tieta, però per ara no hi són cap dels dos.

L’Alex ens deixa amb les claus i la invitació a la seva oficina sempre que necessitem qualsevol cosa. Durant la setmana següent començarà l’exploració a fons del nostre barri i de part del centre, i la retrobada amb els excompanys de pis de Barranquilla que ara viuen a la metròpolis sense parlar-se un amb l’altre per velles disputes. Que vaina!

Al mateix vespre del primer dia apareixen els dos parents de la Caro i amb salutacions formals es posen al llit en dos minuts... Ens sembla que la comunicació amb aquest parell no serà massa fluida, no semblen colombians, hehe.

La Tia es lleva sempre a les 5h del matí, cuina i marxa fins a les 7h o 8h del vespre, quan escalfa alguna coseta més per menjar i es tanca a l’habitació. Si durant aquests breus instants es creua amb un de nosaltres dos intercanvia dos paraules de cortesia.

El tio està bastant xunguillo i es passa el dia al llit mirant telenovel·les o escoltant vallenatos a volums demencials. Quan s’ha de moure ho fa com un fantasma intentant evitar coincidir als espais comuns quan estan ocupats per la nostre presència. Si no la pot evitar, saluda amb un fil de veu i es retira discretament tant depressa com pot. Estem ben distrets!

A part de descobrir el barri amb totes les seves peculiaritats, com que la maleïda caixa que vam enviar des de Santiago segueix perduda en una dimensió desconeguda, ens toca comprar disfresses d’oficina per explotar els contactes de feina que tenim. La Queralt descobreix i s’enamora del Juan Valdez, però no patiu que no abandona al Kiko, és un cafè gomelo, orgànic, ecològic i de comerç just on per gran sopresa també fan chai auténtic.

No sabem per quan temps ens tocarà viure a aquesta ciutat monstruosament gran i caòtica però amb molts secrets per oferir, dependrà una mica dels contactes de feina i de les ganes que en tinguem. Però mentrestant ens dedicarem a buscar aquests secrets i a aprofitar tant com puguem la nostra estada. Amb més de 8.000 km a l’esquena, ens mereixem un bon descans!