Francesc Cañas
Altrament conegut com a Kiko, Ciscu, Fran, i incomptables sobrenoms entre els quals mitja cerilla...
Es dedica a fer veure que és ambientòleg i mentrestant va cuinant i fent blogs, i a la que pot, jugant a jocs de taula friquis.
També escriu, així, com qui no val la cosa...

Queralt Armengol. Li agrada posar-se de cap per avall penjant d'un trapezi.
I quan li puja la sang al cap té idees...
Per vocació i per professió fa dibuixets, i per hobby juga amb gatets o qualsevol bestiola peluda que no sigui una araña.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Puno. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Puno. Mostrar tots els missatges

dilluns, 10 de febrer del 2014

El lago del gato montés pardo

Origen: Puno
Destinació: Islas Uros, Amantaní i Taquile.
Km tram: No contabilitzats com a part de la ruta.


De Puno només dir que tot i no ser especialment maca té el seu encant, i que la fruita del mercat de Simon Bolívar està realment tirada de preu. (el mango a 1,5 soles el Kg. Fent la conversió: 300 pesos xilens, és a dir, per 39 cèntims d'euro tens dos mangos sucosos ben madurets a punt per menjar.)

Explica la llegenda que temps era temps, un poble vivia a una vall fèrtil i recòndita on eren feliços i menjaven alpacas (els anissos no existíen). Als cims de les muntanyes hi vivien els Apus, protectors dels homes als quals només els prohibien una cosa: Pujar on eren ells i el foc sagrat.
I com sempre, tot el que està prohibit és molt més temptador... Així que un esperit maligne va tenir poca feina en incitar-los a pujar muntanya amunt per viure igual de bé que els Apus. 
Evidentment a aquests no els va fer gens de gràcia veure tots els homenets enfilant-se cap a ells, i els hi van llençar els pumes a fer-los papilla. I així començà la guerra.
Al deu del sol, Inti,  veure com es mataven uns als altres li va fer tanta pena que va plorar durant 40 dies i 40 nits, ofegant a uns i altres menys a una parella que es va amagar a una barca. I aquest parell, quan es va acabar tot, va veure que la vall era un llac enorme i que tots els pumes eren de pedra grisa: Titi (puma) kaka (pedra).

Uros, illes flotants de totora
Aquest llac té una història que se'ns escapa de les mans. Es diu que els primers habitants eren el poble dels Uros, (1.500 a.c) caçadors recol·lectors de llengua Aymara, que davant la pressió de civilitzacions posteriors es van anar amagant dins al llac amb les seves illes flotants de Totora (joncs). De 20.000 que se'n calculen, en queden uns 2.000 repartits en vàries illes a l'entorn de Puno. El problema de visitar-les és que són la cosa més guiri del món i tota la sensació d'autenticitat s'esvaeix davant les paradetes de teixits, móbils i volta amb barca de totora per preus desorbitats. Tot i aixó, val la pena visitar-les si forma part d'un tour més llarg per saber com viuen i coneixe'n la història. 

I aixó és el que fem nosaltres amb un ramat de 20 turistes, 10 dels quals un subramat de xilens i la resta ben variopinta, i un guia originari de Taquile que repeteix les coses 10 cops però explica coses interessants. I quan la gent més guiri ja s'ha firat i ha fet la volteta amb la barqueta de joncs (), continuem la trevessia amb l'esquif ronronejant a 40km per hora com a molt, cap a l'illa d'Amantaní.

Dos apunts ambientals:

1. Com ja a pràcticament tots els llacs però a un nivell de catàstrofe molt inferior que al Victòria, també tenim peixets introduits depredadors que s'ho estan carregant tot. 

2. La conciència ambiental dels peruans espanta per la seva absència tot i pachamamas i cartells a la carretera de cuidar el medi ambient. Fins a tal punt que el mateix guia diu als turistes que llencin la colilla del cigarro al llac. (d'on s'alimenten i en beuen l'aigua)

Una de les gràcies del Tour, i l'única manera de visitar Amantaní, és que no hi ha hotels. Ens hem de repartir entre vàries families d'una de les 10 comunitats de l'illa, i seran qui ens alimentin i ens donin un lloc on dormir (Que resulta ser un menú boníssim i una casa molt acollidora).
Amantaní, entre les seves 10 comunitats que es reparteixen el turisme, sumen 4.000 habitants de llengua Quechua. Ens reben al port amb els seus vestits tradicionals, consistents en versions indigenitzades de vestimentes pageses espanyoles dels colonitzadors. Allà ens van repartint en grupets per anar a dinar. A nosaltres ens toca amb dues canadenques (noies no tendes), i inevitablement acabem fent de traductors simultanis perquè tenen poques nocions d'espanyol.  La nostra famila resulta ser molt hospitalaria: Una parella d'edat indefinida (de 20 a 40), ella que no para de teixir ni mentres camina (ens ha guiat tot el trajecte fins la casa fent ganxet) i ell molt rialler  i molt ben informat del món gràcies als turistes que hi passen. Parlem de Finlàndia, d'Espanya i Canadà i ens expliquen els seus litigis per terres amb els veins. (Disputa universal).

Familia d'acollida d'Amantaní amb els vestits tradicionals
Per dinar ens trobem amb una sopa de quinoa i verduretes, un plat de patates que no tenen el mateix gust que les nostres amb unes rodanxetes de tomàquet i cogombre i pànic!! Formatge!! 2 persones diferents ens han advertit del mal de panxa brutal que pot causar el formatge peruà. I després d'haver vist com el tenen al mercat no ens estranya gens ni mica; no són precisament els de montbrú... Per tant, resem que pel fet de venir fregidet a la paella estigui tot mort, i perquè està bó i per quedar bé, ens el cruspim. Per sort no té conseqüències nefastes.

A la tarda toca pujar fins als 4.200m sobre el nivell del mar, el llac està a 3.812m. Després d'esbufegar com porcs asmàtics en menys de 10 metres de pujada, arribem al cim del turonet, i amb ell, al temple de la Pachamama. El vent és gelat però les vistes idíliques. Allà es pot fer una ofrena de 3 fulles de coca, una per cada nivell espiritual: Hananpacha, Kaypacha i Ukupacha. 

Entre la caminada i el ball sorpresa on ens disfressen a nosaltres amb els vestits tradicionals, anem a dormir rebentats.

Tequile també és de llengua Quechua, les vestimentes són similars però amb diferències significatives que ens anirà explicant, i la cultura és absolutament diferent. Només dir que si fessin una colla castellera, els homes no s'han d'inventar cap uniforme, ja el tenen...
Allà fem una caminada per tota l'illa on el nostre superguia ens segueix il·lustrant sobre els pobles del llac, i tant els xilens com nosaltres ens escaquegem de pagar 20 soles per un dinar perquè ja ens hem acostumat a pagar-ne 3 o 4. Per tant sobrevivim a base de galetes fins la tornada i un cop a Puno ens anem a fotre una sopa calentona i un plat abans d'agafar el bus cap a Cusco. Non Stop!

diumenge, 9 de febrer del 2014

guiri tour

De bon matí començem el tour cap a les illes Amantaní, Tequile i els uros. Pujem a una barqueta plena de chilens, americans, francesos... tots ben adormits.





la síndria de Puno

Talls de síndria per 1 sol a cada cantonada, tot i que pel mateix preu en pots comprar quasi una de sencera al mercat. Puno és el paradís de la fruita, baratíssima!



Benvinguts a Perú

Origen: Arica
Destí: Tacna - Puno
Km tram: 450 km
Km totals: 2552 km
Moneda: 200 pesos xilens --> 1 sol --> 0.26€


Creuar la frontera d'Arica a Tacna és la cosa més fàcil del món. Surten busos per 2.000 pesos xilens cada 20 min i tardes més o menys una horeta de trajecte sense comptar els tramits inevitables de l'aduana. Això per la gent normal, es clar... Nosaltres ens haviem de complicar una mica més la vida per posar més emoció i per això escollim l'únic bus que es queda xutat en pana als 20 metres de la sortida de l'estació. A part d'això, res greu.


Creuar és fàcil, però el contrast entre les dues ciutats és com un cop de puny a la vista. Tacna és una ciutat a mig construir. Entres amb el bus i tot son cases i cases en obres a mig acabar, cosa que no impedeix que la gent hi visqui tant tranquil·la. L'efecte que fa és bastant caòtic, però a mida que va entrant a la ciutat, el panorama millora lleugerament. 


Per anar de Tacna a Puno s'ha de canviar de terminal (després de canviar moneda a l'estació d'arribada, segons ens diuen és on surt més barat de tot Perú). I com que encara no tenim massa clars els preus peruans ens deixem estafar lleugerament per un taxista molt simpatic. Ell mateix ens portarà cap al centre quan ja tenim els billets comprats pel vespre, a estalviar amb viatges nocturns s'ha dit! Just a la sortida de la terminal, un home mal girbat deixa caure una caixeta de tabac aparentment plena de bitllets i en va fent ostentació. El taxista, al veure-ho, surt del cotxe i ens crida "No, no, no, no! Déjalos!". I l'home fa quatre renecs i marxa refunfunyant davant la cara de perplexitat de la Queralt i el Kiko. Durant el curt trajecte ens explica que s'ha posat de moda una estafa tipus "9 reinas" que consisteix en deixar caure un paquet de diners i dir a la víctima que li ha caigut. Si la víctima té els mateixos percentatges d'ingènuu que d'avariciós, es pararà a escoltar i encara que digui que la caixa no és seva, l'home li dirà que ell no la vol, que només vol 500 soles, o 300 o el que sigui. Si el guiri és prou lerdo com per donar-li i quedar-se amb la caixeta, descobrirà amb desil·lusió que són papers de diari i es maleirà els ossos. 

L'altre versió és que et diguin de dividir a mitges a un carreró de la vora per no donar la nota i un cop et tinguin ben apartadet del món en surtis en calçotets.
Danses tradicionals a Tacna

Vist el panorama, per evitar ensurts ens passem el dia passejant passeig amunt i avall (visca la redundància), sense sortir massa de la zona més transitada. La Queralt aprofita per comprar-se "mil soles esplèndidos" a una de les mil llibreries pirates amb edicions fotocopiades que casi colen per originals. I massa tard descobrim que a una plaça estaven fent valls folklòrics tots ben disfressats. Alemys alguna foto podem fer.


Fins ara hem tingut molta sort amb els busos: Còmodes, amb conductors que s'estimen la vida, nets, etc. Benvinguts a Perú! Bus vell amb conductor suicida ens porta un trajecte que havia de durar 7h en un temps rècord de 5h i mitja. Cosa que fa que estiguem a Puno a les 3:30h en comptes de les 5h del matí. Ergo: estem completament xutats a l'estació amb tot de cholitas, guiris i noctambuls varis. Visca! 

Però com sempre, la flor al cul ens acompanya... El primer "promotor" que ens ve a vendre la moto amb tours i hostals ens el treiem de sobre perquè no volem pagar la nit d'hotel, per algo hem fet el trajecte nocturn... Però el segon que vé, li diem explícitament que no volem pagar hotel i ens diu que no, no, si aquesta nit no la pageu. Avui dormiu tot el dia, pagueu la nit següent, i després on aneu? i nosaltres: Ens han dit d'un tour de dos dies per les illes amb Inka Tour. "Ah si, jo sóc d'Inca tour, veniu!" I ens porta a l'oficina, ens explica com va el tour i ens diu que per quedar-nos a l'hotel (pagant una nit) ens el fa més barat. (Ens havien dit que valia 100 soles, preu que ens diu ell també, però ens el deixa per 80)

Per tant anem a dormir!