| Xile | Ecuador | Universal | Ecuador |
| Colombia | Xile | Colombia | Ecuador |
| Perú | Colombia | Colombia | Ecuador Colombia |
| Universal | Perú | Xile | Colombia |
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Colombia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Colombia. Mostrar tots els missatges
dijous, 3 d’abril del 2014
El joc del pa
Tenim setze tipus de pa que hem anat endrapant durant el nostre viatge com a sustent bàsic. Cada país ens ofereix els seus productes típics i tots ells altres que són més internacionals. Ens sabeu dir quin pa hem endrapat a cada país? Algun d'ells és troba a més d'un país.
Rolos en la nevera
Origen: San Agustín
Destí: Bogotá
Km tram: 522 km
Km totals: 8117km
Una de les complicacions d’emprendre un
viatge d’aquestes característiques és que mai saps quin temps et trobaràs allà
on vas: Pluja, fred, xafogor, calor i sol, etc. La complicació de Bogotà és que
tots aquests canvis es poden donar en un sol dia. Tot i la calor que es pot
arribar a passar, no arriba ni a la sola de la sabata a les temperatures
extremes de la costa caribe i Barranquilla, i és per aquest motiu que la ciutat
ha agafat el sobrenom de nevera a les terres més caloroses.
Arribem a les 6h del matí al terminal
Norte, congelats de l’aire condicionat del bus que inexplicablement ha estat
funcionant tota la nit. A aquesta hora la temperatura exterior no ajuda massa a
entrar en calor i decidim que el més sensat és anar a omplir l’estomac amb un
tinto calentó i alguna cosa per menjar, i anar-nos a connectar per veure si
l’Alexandre Zapata ha donat senyals de vida, ja que el germà de la Caro és el
dipositari de les claus del nostre reialme i d’ell depèn el nostre futur. Aconseguim contactar amb ell unes quantes
hores més tard i quedem a la seva oficina, que no és la mateixa que quan el
Kiko va venir en solitari.
L’Alex ens rep amb l’alegria que el
caracteritza (i que per sort no és la de l’Eugenio)
-
Que más Francés, como has estado? Un tintico?
![]() |
| Perduts en la marabunta de Bogotá |
Li expliquem quatre batalletes del
viatge assaborint un cafè ensucrat per defecte i s’ofereix per portar-nos fins
a Fontibón aprofitant que ell ha d’anar un tros més enllà. El cotxe també és
nou, l’únic immutable sembla ser la seva mitja melena i la música roquera a la
sintonia del carro.
-
Yo tengo unas llaves però creo que no son de la casa...
Sino timbramos a Álvaro a ver si está y que os abra... No hablaron con Caro?
-
Si, nos dijo que te llamáramos a ti al llegar!
Ai, ai que la idiosincràsia colombiana
ataca de nou i un es pensava que l’altre ja sap el que ha de saber i en
realitat ningú té idea de res... Però per sort les claus són les que toca i
podem entrar al reialme de Quinta de las Praderas, condominio al barri de
Fontibón, a l’oriente de Bogotà, casi tocant a l’aeroport el Dorado. I
sorpresa! El reialme està abandonat. A part de la tieta que ens havia dit la
Caro, es veu que ara també hi ha un tiet malalt que cuida la tieta, però per
ara no hi són cap dels dos.
L’Alex ens deixa amb les claus i la
invitació a la seva oficina sempre que necessitem qualsevol cosa. Durant la
setmana següent començarà l’exploració a fons del nostre barri i de part del
centre, i la retrobada amb els excompanys de pis de Barranquilla que ara viuen
a la metròpolis sense parlar-se un amb l’altre per velles disputes. Que vaina!
Al mateix vespre del primer dia
apareixen els dos parents de la Caro i amb salutacions formals es posen al llit
en dos minuts... Ens sembla que la comunicació amb aquest parell no serà massa
fluida, no semblen colombians, hehe.
La Tia es lleva sempre a les 5h del
matí, cuina i marxa fins a les 7h o 8h del vespre, quan escalfa alguna coseta
més per menjar i es tanca a l’habitació. Si durant aquests breus instants es
creua amb un de nosaltres dos intercanvia dos paraules de cortesia.
El tio està bastant xunguillo i es
passa el dia al llit mirant telenovel·les o escoltant vallenatos a volums
demencials. Quan s’ha de moure ho fa com un fantasma intentant evitar coincidir
als espais comuns quan estan ocupats per la nostre presència. Si no la pot
evitar, saluda amb un fil de veu i es retira discretament tant depressa com
pot. Estem ben distrets!
A part de descobrir el barri amb totes
les seves peculiaritats, com que la maleïda caixa que vam enviar des de
Santiago segueix perduda en una dimensió desconeguda, ens toca comprar
disfresses d’oficina per explotar els contactes de feina que tenim. La Queralt
descobreix i s’enamora del Juan Valdez, però no patiu que no abandona al Kiko,
és un cafè gomelo, orgànic, ecològic i de comerç just on per gran sopresa també
fan chai auténtic.
No sabem per quan temps ens tocarà
viure a aquesta ciutat monstruosament gran i caòtica però amb molts secrets per
oferir, dependrà una mica dels contactes de feina i de les ganes que en
tinguem. Però mentrestant ens dedicarem a buscar aquests secrets i a aprofitar
tant com puguem la nostra estada. Amb més de 8.000 km a l’esquena, ens
mereixem un bon descans!
Etiquetes de comentaris:
Bogotá,
Colombia,
Diari,
il·lustració
diumenge, 30 de març del 2014
En terres de guerrilla - Cultura precolombina
Origen: Pasto
Destí: San Agustín
Km tram: 260 km
Km totals: 7895km
D’aquesta manera, l’endemà a mig matí ens trobem escoltant anècdotes sobre
les FARC a la furgoneta que ens porta fent el guiri pels llocs més guiris de
guirilandia. Les 15 primeres estàtues són realment impressionants, les 15
següents són una passada, les 15 següens estan prou bé, les 15 següents potser
ja sobren... Tot està pensat per la màxima comoditat del turista amb plata, que
és la resta de la furgoneta menys nosaltres, que ens veiem obligats a
partir-nos un menú al lloc on para per dinar perquè pel mateix corrientazo
cobren el triple que a qualsevol restaurant de poble. El problema és que la
majoría de llocs són inaccessibles per visitar pel nostre compte i sense fer de
gomelos no haguessim vist res. El puntasso del dia el posa el propietari de la
panaderia on parem a fer el tintico a mitja tarda, que fent gala de la promesa
amabilitat colombiana i per estupefacció de l’alemany petrificat amb la cartera
a la mà, es nega a cobrar-nos res. “No le pare bolas vecino, y ¡disfrute!
Cuando yo venga a su casa no me va a cobrar nada, ¿no?”
Destí: San Agustín
Km tram: 260 km
Km totals: 7895km
“Pues os cuento que una vez me tocó llevar a unos franceses, y estaban como miedosos por todo el tema de las FARC y eso. Y nada, estuvimos hablando como media hora y ellos como, pero garantízanos nuestra seguridad, prométenos que no vamos a encontrar guerrilla y que estaremos seguros, y yo, pues claro, faltaría mas, ¡no os va a pasar nada! Así que los llevo al tour y en una de esas el carro se queda en pana bajo el río. Algo de la batería, y que no arrancaba. Y en esas aparecen unos manes que estaban pescando y con las medias de aguardiente. ¡Hombre ratón! Me dicen, ¿Y pues que le pasó, se quedaron atrapados? Y nada, nos ayudaron, estuvieron hablando y tomando con los franceses y conseguimos salir. Y cuando ya nos vamos los franceses que me preguntan, ¿y esos quienes eran? Y yo, nadie, unos manes… Y ellos, pero te llamaron por el nombre, los conocías… Y yo, bueno si, son unos de la guerrilla… ¡Se pusieron blancos como la leche! ¡No volvieron a hablar hasta al menos dos horas!”
Ens explica el conductor del tour pels voltants de San Agustín, que inclou
3 parades culturals (tombes i parcs d’estàtues precolombines) i dues de
naturals (2 cascades de 400m i 200m respectivament). Per sort o per desgràcia
nosaltres no entrem en pana i la cosa transcorre més tranquil·lament i ens
quedem sense turisme “vivencial” en una furgoneta que sembla un acudit: Són dos
americans, dos paisas, dos catalans i
un alemany a una furgoneta...”. Ben entretinguts!
![]() |
| El pas més estret del riu Magdalena a 70km de l'origen. És el més llarg de Colombia i a la desenvocadura fa 2km d'ample |
Per arribar dalt d’aquesta furgoneta primer hem hagut de passar per unes quantes
altres, la primera de Pasto a Mocoa, la segona de Mocoa a P... i la tercera de
P a San Agustín.
El primer trajecte és el més llarg i agresta. El Daniel ens va avisar que
sobretot no el féssim amb bus perquè la carretera és molt estreta i sense asfaltar,
i si es troben dos de cara un ha de retrocedir, si és un bus gran es lia encara
més. Pensem que exagera fins que passem San Francisco i la carretera realment
supera les expectatives! Almenys les vistes s’ho valen. El segon trajecte el
fem en mans d’un conductor guaperes que intenta impressionar a la Queralt i la
intenta convèncer sense massa èxit que els vallenatos són molt romàntics. I
mentre va fent el kamikaze fent el cas habitual a aquestes terres a la doble
contínua (zero), comenta que ja és massa vell per jugar-se la vida com els
bojos que van amb moto. Molt congruent.
I amb el tercer trajecte ja se’ns fa fosc i arribem a San Agustín a l’hora
de sopar. Hem sortit a les 8h del matí. Però tranquils que “llamo a un amigo. Yo
les relaciono para que les colabore con todo así vais bien seguros”. Ens
comenta el xofer. I efectivament ens deixa en mans d’un chino d’un punt d’informació turística que ens vol endinyar deu
tours regatejant i que al seu torn ens relaciona amb el propietari d’un hostal
que també regatejant ens acaba convencent de passar la nit allà.
![]() |
Amb tots aquests colombianismes el Kiko ha d’anar fent de traductor a la
Queralt, i menys mal que l’havia avisat amb antelació que mono vol dir ros perquè sinó casi li trenca la cara al conductor
guaperas. Pels estimats lectors recordeu que teniu el glossari a disposició.
Encara que aquesta zona del país també era desconeguda pel Kiko i l’ambient
dels Pastosos no té res a veure amb Barranquilla, no deixen de ser colombians i
la sensació de tornar a trepitjar aquestes terres és una evocació constant a
les batalletes viscudes 4 anys enrere, també a disposició del lector motivat.
A Bogotà ens esperen més vells coneguts del Kiko i una caseta a Fontibón
que ens haurà d’acollir per una temporadeta indefinida. Serà l’últim trajecte
del viatge i per celebrar-ho millor que sigui nocturn, ja ens enyoràvem de
“dormir” al bus!
Etiquetes de comentaris:
Colombia,
Diari,
il·lustració,
Pasto,
San Agustín
dijous, 27 de març del 2014
Medias y Truchas
A una horeta de Pasto amb taxi colectivo, reposa tranquil·la i llargaruda
la laguna de Cocha, un llac natural envoltat per petits nuclis urbans de cases
de fusta i granges més aillades on els lugareños es dediquen a engreixar
truites per cuinar-les amb cinc o sis variants i vendre-les als incauts
turistes a preus desorbitats. Això si, la variant fumada al ajillo està per
llepar-se’n els dits! És el lloc idíl·lic per deixar-se drenar una mica més per
les sangoneres que viuen del turisme i passar un cap de setmana romàntic amb la
parella, demanar-li la mà dins una barqueta al mig de l’aigua o fins i tot
casar-se, cosa que fan molts dels enamorats de Pasto i rodalies. També és el lloc ideal per passar el guayabo
de totes les medias que es van buidar la nit anterior juntament amb alguna
cervesa i un parell de hervidos de maracuyà (beguda calenta a base de sucs de
fruita i licor d’herbes, ideal per l’encostipat!).
Pels no tant romàntics o igual de romàntics però a més amants de la
naturalesa, el llac compta amb una petita perla a més o menys un kilòmetre de
la costa, on un cop a l’any arriben nedant tots els motivats untats amb grassa
de porc per evitar la hipotèrmia. Es tracta d’una illeta que tardes deu minuts
a recórrer d’un cantó a l’altre pel simbòlic preu de 1000 pesos. Una illeta que
està catalogada dins el programa d’aiguamolls i humedales internacionals RAMSAR
on es poden apreciar infinitat d’espècies vegetals, i si estàs atent, algun que
altre colibrí o ocells d’altres espècies.
Allà digerim la truita amb l’ajut d’un didal d’arequipe i sota l’amenaça
d’un cel plom. Contemplant la quietud de l’aigua el Daniel ens explica que la
part estreta del llac és funestament famosa per ser un punt on les FARC es
dedicava a abandonar cadàvers. També ens explica que un pare d’un soldat
segrestat deu anys per la guerrilla es dedicava a caminar tot el trajecte entre
Pasto i Bogotà com a protesta cada cop que hi anava a fer una reclamació o un
tràmit, i que entremig hi havia molta gent que se li afegia un bon tram. Finalment
va ser alliberat amb molts d’altres i davant els smartfones que els plantaven
al davant per gravar les entrevistes flipaven amb colors. Deu anys a la selva
completament aïllats passen una factura massa alta.
Per acabar d’arrodonir el cap de setmana, el dia següent, diumenge, toca
anar fins a la Florida on un amic del Daniel està de càmping al costat d’una
cascada enmig del camp. Aquest cop la comitiva s’amplia amb la Lorena, la seva
xicota, el Ramón, gos de la xicota, i el Siro, gos del Daniel. Un bon percal en
general, sobretot a l’hora d’entaular-nos a dinar abans de fer la caminadeta
final.
La cascada resulta estar un pèl més lluny i un xic més amagada del què ens pensàvem,
passant pel costat d’una casa particular el propietari de la qual té fama de
mala llet. L’entrebanc final consisteix en el riu mateix que ve de la cascada.
Entrebanc que el Ramón valora com a irrissori fins que es troba a la meitat del
corrent i veu que se l’emporta avall (s’ha de dir que és un pet de gos). Es
queda congelat per la resta del viatge i li passen les ganes de fer-se el
valent. En canvi en Siro, que li triplica el tamany i podria passar
perfectament, és una mena de Rantamplan en aquest aspecte i odia l’aigua per un
trauma d’infantesa que implica una piscina i un gos més gran.
Tres tendes humides amb els corresponents ocupants intentant encendre un
foc de llenya xopa, ens esperen a l’altre cantó. Un d’ells, el més prendido, és
l’amic Gabo, que ens saluda amb efusivitat perfumada d’aiguardent. Fins i tot
ens cedeix les tendes i el menjà que ha sobrat per si ens volem quedar a
acampar, però després de la remullada soferta per arribar al darrere de la
cascada on s’amaga un maldito duende que te invita a soñar al qual la gent
deixa ofrenes de fruita, fa com bastanta mamera. A més, la nostra archienemiga
boira que ens persegueix durant el viatge com si el mestre Mandarin hagués posat
la nostra foto al cantó negre de la taula amb el ying-yang al costat del Vito Cortizone, torna a fer acte de
presència. S’imposa una discreta retirada.
Però de discreta no en té un pèl! A mig camí de tornada, amb el Gabo
trontollant i caient cada 4 passes, la boira decideix ser pixanera i es queda
ben descansada descarregant sobre nosaltres la pluja que per sort no és
daurada.
Però els nostres herois mai no desesperen! Només tremolen de fred! I eus
ací que una furgoneta que ve d’alguna finca fa cas a les nostres supliques molt
amablement, que no desinteressadament, i ens porta amb dos altres homes entre
sacs de plàtans i una pobre gallina que no fa gaire més bona cara que
nosaltres.
Un dels homes resulta ser de xerrera interminable i ens explica entre
rialles i exageracions que l’últim cop que va anar a pescar per aquelles terres
per un dia, sense saber molt bé com en va acabar 8 al calabós per abús de poder
d’un policia que li tenia jurada i que casi li aplica la llei antiterrorista.
Encara que les anècdotes no passin el fred, almenys amenitzen la tornada. Però
ja somiem amb una dutxa calenta i un bol d’avena amb xocolata abans d’anar a dormir.
Tot i que teníem pensat marxar el dia següent, ens veiem obligats a buscar
una lavanderia i quedar-nos un dia més recuperant forces. Dimarts finalment
marxem cap a San Agustín per suggerència de Daniel. Quedarem empatxats
d’estàtues!
Etiquetes de comentaris:
Colombia,
Diari,
il·lustració,
Pasto
dimarts, 25 de març del 2014
Breu introducció al ballenato
Origen: Quito
Destí: Tulcan - Pasto
Km tram: 341km
Km totals: 7435 km
Moneda: 1 dolar americà --> 1970 pesos xilens
Destí: Tulcan - Pasto
Km tram: 341km
Km totals: 7435 km
Moneda: 1 dolar americà --> 1970 pesos xilens
Si la frontera entre Perú i Equador ja ens va semblar una broma, entre
Equador i Colòmbia si ens descuidem entrem d’il·legals al país sense que ningú
ens digui res… Havent passat una nit a Tulcan, el darrer poble d’Ecuador a 7km
de la frontera, ja hem començat a respirar aires colombians. Fins i tot venen
Buñuelos! I al matí següent ja hem recuperat forces per seguir fins a Pasto
però a l’estació de busos ens diuen que no n’hi ha cap de directe, que la
frontera es creua amb taxi fins a la frontera, d’allà un altre fins a Ipiales i d’allà agafar el bus. Però parlant
amb una noia ens contacta amb un noi que ens porta directe a Ipiales per més o
menys el mateix preu que sortirien els dos taxis. Un cop al cotxe, ja fent camí,
ens pregunta si hem de segellar els passaports i si hem de canviar moneda,
preguntes que responem afirmativament. I eus ací que arribem al pas fronterer i
segellem la sortida d’Ecuador, trobem un canvi raonable de moneda a 1 dolar à 1970 pesos colombians, i seguim endavant tant
feliços. 1 km
més enllà ens comencem a estranyar que el pas fronterer per entrar a Colòmbia
estigui tant separat, normalment són un 300 o 500 metres . Així que li
demanem al bon home que tenim per conductor i que es creu fitipaldi si falta
gaire. I el bon home que tenim per conductor ens mira sense entendre res i
pregunta si també preteníem segellar l’entrada al país. Evidentment! Dons
resulta que les oficines estan ben enganxadetes i que hem passat de llarg, i
que als Tulcanenses no els demanen cap mena de paper per anar passant d’un
cantó a l’altre i la majoria de persones que porten pretenen passar més aviat desapercebudes.
Per tant ens toca fer mitja volta, segellar com a bons minyons els 90 dies de
turistes corresponents i tornar a fer mitja volta per arribar a Ipiales, on per
fi agafem el bus que amb un parell d’horetes ens deixarà al terminal de Pasto
on ens espera el Daniel, company d’aventures passades quan el Kiko va anar a
l’aventura en solitari per Barranquilla.
Però resulta que no ens espera... demanem minutos per aquí, demanem minutos
per allà, no hi ha manera que contesti. Morts de gana com estem, decidim dinar
a l’estació mateix i seguim intentant... Finalment contesta! Ja ens veiem
tirats per la ciutat havent-nos d’espavilar pel nostre compte.
Quan apareix caminant, el Kiko el reconeix de seguida tot i els quilos
recuperats que havia perdut a Bquilla per culpa de la mala vida i les canes de
més que despunten per aquí i per allà. Amb mitja horeta ja ens hem posat
bastant al dia i anem recordant batalletes de quatre anys enrere per martiri de
la Queralt. Com
que es veu que ara està emparellat i casa seva és molt petita, ens enxufa a
casa la novia, que viu amb sa mare i lloguen habitacions a estudiants
universitaris on ens pot acollir per un parell de dies que acaben sent 5. La
sogra resulta ser tot un personatge que inspira respecte fins i tot als porters
del condominio: Voltant els seixanta amb dignitat, preferència pels colors
roses, pertinença d’un gos mimat de nom Ramón i per últim però no per aixó
menys important, ans al contrari, religiosa a més no poder fins al punt de
prendre apunts de la bíblia cada matí escoltant l’equivalent a radio estel amb
bachatas i ballenatos proferint amor etern a Jesucrist. “El amor a cristo me
llena de júbiloooo, júbiloooo, júbiloooooooooooooooooooooo”. I com que a casa
seva no es pot pecar, ens posa en habitacions separades. Què hi farem... Per
sort la filla no té res a veure.
Pasto ens agrada de seguida, ciutat no massa gran, amb una església a cada
cantonada, algun piroclast del tamany d’un menhir enmig d’una plaça per
recordar l’amenaça constat del volcà, i
carrers per on es pot transitar tranquil·lament respirant l’aire pur de la
muntanya tonificat lleugerament per la fumarada espessa i negre, que s’ha de
tallar amb machete com lianes a la selva, dels colectivos i camions. I sobretot, sobretot, el retrobament del
Kiko i el descobriment de la
Queralt , de la gastronomia colombiana! Pan de bono, pan de
yuca, almojábanas, arepas, avena, i sucs de fruites de tots colors i sabors. I
per desgràcia i calamitat, el retrobament del Kiko i el descobriment de la Queralt del ballenato!
Tots els trajectes en qualsevol mitjà de transport, a moltes botigues i
comerços i per totes bandes, el so esquizofrenic dels acordeons amb les veuetes
d’estar sent capat dels cantants, amenitzen la velada afegint-se a les ja
conegudes bachatas amb veuetes d’estar-se aguantant la diarrea i lletres d’una
profunditat de cul de got. Imagineu si és greu la situació que la Queralt arriba a admetre
que prefereix el heavy i pregunta agonitzant si a tot arreu serà així. Pobre
petita llagosta, no sap pas el què li espera...
Quan la gent d’arreu del món però de fora Colòmbia llegeix Garcia Márquez, identifica el gènere com a realisme màgic i es deixa emportar per les meravelles descrites amb tot detall per l’autor: Paisatges, persones i fets insòlits indueixen a pensar que el guanyador del premi Nóvel se l’ha guanyat a pols amb la genialitat de la seva imaginació.
Quan la gent d’arreu del món però de fora Colòmbia llegeix Garcia Márquez, identifica el gènere com a realisme màgic i es deixa emportar per les meravelles descrites amb tot detall per l’autor: Paisatges, persones i fets insòlits indueixen a pensar que el guanyador del premi Nóvel se l’ha guanyat a pols amb la genialitat de la seva imaginació.
Quan un colombià o un estranger que coneix Colòmbia llegeix Garcia Márquez,
la descripció de llocs, paisatges i fets insòlits l’indueixen a pensar que el
guanyador del premi Nóvel se l’ha guanyat a pols amb la genialitat de la seva
capacitat de plasmar la realitat sobre el paper i identifica el gènere literari
com a costumbrista.
Pasto no escapa a aquesta realitat Gabrielística i és molt fàcil
identificar un dels escenaris de l’autor al carrer del jutjat administratiu, on
una al costat de l’altre s’escampen tot de tauletes amb màquines d’escriure
teclejades amb precisió per homes dedicats a omplir els teus formularis i algun
que altre a escriure cartes d’amor.
Sense arribar al nivell del surrealisme màgic, si que viurem un parell
d’aventuretes dignes de ser explicades més endavant.






