Francesc Cañas
Altrament conegut com a Kiko, Ciscu, Fran, i incomptables sobrenoms entre els quals mitja cerilla...
Es dedica a fer veure que és ambientòleg i mentrestant va cuinant i fent blogs, i a la que pot, jugant a jocs de taula friquis.
També escriu, així, com qui no val la cosa...

Queralt Armengol. Li agrada posar-se de cap per avall penjant d'un trapezi.
I quan li puja la sang al cap té idees...
Per vocació i per professió fa dibuixets, i per hobby juga amb gatets o qualsevol bestiola peluda que no sigui una araña.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Perú. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Perú. Mostrar tots els missatges

dijous, 3 d’abril del 2014

El joc del pa

Tenim setze tipus de pa que hem anat endrapant durant el nostre viatge com a sustent bàsic. Cada país ens ofereix els seus productes típics i tots ells altres que són més internacionals. Ens sabeu dir quin pa hem endrapat a cada país? Algun d'ells és troba a més d'un país.
XileEcuadorUniversalEcuador
ColombiaXileColombiaEcuador
PerúColombiaColombiaEcuador
Colombia
UniversalPerúXileColombia

dilluns, 10 de març del 2014

Bolones verdes fritos

Origen: Tarapoto
Destinació: Chiclayo - Guayaquil
Km tram: 1286 km
Km totals: 6478km
Moneda: Dolar americà 1$ --> 2,8 Nuevos Soles -->569,3 Pesos Xilens

Després d’una última nit amb concert en re menor per gat en zel, gos pesat i galls a deshora, ens adonem que Tarapoto és un dels lloc que trobarem més a faltar dels què hem estat fins ara. Amb els seus motoristes sense casc i la feina deribada de tapamotos,   amb xaleco oficial de la municipalitat i tot que es dediquen a cuidar les motos i cubrir els seients amb cartró contra les inclemències meteorològiques, amb els seus venedors de coco helado i els venedors retrobats d’altres llocs d’ous durs de guatlla. I sobretot, als pereques, als monos i a l’Orlando amb les seves maneres de iaia rondinaire i les históries inacabables.

Següent destinació: Ecuador! Però per aconseguir-ho abans hauràs de lluitar! En aquest cas contra carreteres tortuoses i malmeses per les pluges, amb més d’un 70% sense asfaltar i 3 películes monstruoses en sèrie a primera fila del segon pis del bus fins a Chiclayo. Això la primera part. A Chiclayo ens permetem un kit kat d’unes quantes hores per fer l’aport cultural del viatge i anar a visitar el museu de las Tumbas Reales de Sinai. L’únic que val la pena d’una altre ciutat a mig construir que tindria un centre “históric” que potser valdria la pena si es matessin a cuidar-lo una mica. Et toc friki del dia el posen una marxa de cadetes de l’exèrcit al trote al ritme de cançons estil La Chaqueta Metálica.  “Aquí mi fusil, aquí mi pistolaaaaa...”

I de nou al bus, aquest amb “pudor de mal dutxat” segons la Queralt, adeptes als seients panoramics del pis de dalt, aquest cop sense pelis però amb els mateixos sotracs. Les carreteres són artèries vitals que uneixen ciutats però com que el païs no es cuida estan plagades de colesterol en forma de casetes i construccions desorganitzades com pseudopoblets a cada cantó, amb parets pintades proclamant el suport a un o altre candidat alcaldable, que obstrueixen el pas dels pobres globuls vermells (nosaltres) que pretenem oxigenar les ciutats. Tot plegat envaít per mototaxis (bacteris) i controls policials cada dos per tres (glóbuls blancs sense massa criteri). Aixó fa que ens veigem ralentits per parades constants on passatgers autóctons ens demostren que comprar papaya des del bus és un esport de risc (si engega a mitja transecció et pots quedar sense plata i sense papaya). Nosaltres no ens arrisquem tant i només comprem una papa rellena i un choclo a venedors més espabilats que pugen dalt del bus. Un grapat d’ells, tots nens, es queden atrapats un bon tram de trajecte menjant-se les gelatines que han sobrat del sopar i fent un bon guirigall.

A hora incerta passem la frontera casi sense adonar-nos-en, (no registren ni les motxilles), i senyores i senyors ja estem a Ecuador!! Guayaquil ens espera de braços oberts enmig de 4 dies festius de carnaval que no haviem considerat, ergo, adeu a canviar moneda. A més, tenen el bàrbar costum de llençar-se globus d’aigua i esprais d’espuma pel damunt (de l’esprai només l’espuma et llencen, no l’envàs), i creen un ambient a l’estil Kusturica amb piscines inflables i familes en bañador i cerveses pel mig dels carrers. Per sort ens espera allà un couchsurfing molt maco de nom Carlos, de classe benestant, amb casa i cotxe propis, i de propina, gustos musicals més que acceptables (REM, The Verb, Nirvana, Aerosmith, etc.) és com tornar a escoltar Sonar.fm.

Vistes des del far amb els couchsourfings
I per si ens pensavem que haviem deixat els bolones de platan enrere, després de recollir una “amiga” i un colega expert en tours per couchsurfings que ens explica la história i curiositats de la ciutat, anem a petar al paraís dels bolones! De tres tamanys (5cm 8cm i 12cm), tres tipus disponibles (verde, picón i maduro) i tres varietats (queso, chicharrón i mixto), amb tots els agregats i salses possibles (maní, tocineta, cebolla, salsa de queso, etc.) Aixó marcarà un abans i un després a les nostres vides...

Com que ens sentim tant ben acollits, ens quedem un dia més i aprofitem per visitar la reserva de manglares de churute, destinació que enlloc del terminal de busos coneixen tot i estar a 40km, i que amaga un ecosistema complex i fràgil que visitem de la mà d’un guia i acompanyats d’una familia benestant guayaquilenca que aprofita els dies festius. El tour es divideix en una caminada per la selva a veure monos uduladors tant xirois com els del Jo Burrot (llegiu el Polvorí, la millor revista de Moià!!), i una passejadeta amb canoa pels canals del manglar. La mateixa famila s’ofereix a retornar-nos a la ciutat i fem camí amb la BSO de AC/DC i Nirvana a petició del nen (que volia posar Black Sabath i Iron Maiden però era “demasiado ruidoso”) i una segona tongada a petició de les noies a base de l’equivalent a flaix.fm. Com que no ens deixen gaire cèntrics perquè ells viuen a zona pija, dues dones molt amables es barallen per portar-nos sans i estalvis entre transbords de busos urbans. (Una ens paga el trajecte i tot sense discusió possible).
Passeig amb canoa pel manglar de Churute


Un cop a la casa de nou, ens quedem fins tardet fent chelitas a la terrasseta, i el Carlos ens mostra la seva fasseta pro Correa posant-nos al dia de les meravelles que fa el president, la majoria de les quals tant de bo apliquessim a España/Catalunya algun dia. Menys el fet de fer 30.000 hidroeléctricas, ja en tenim masses i aquí Ecuador en breu també. Són bastant soprenents (o no) els paralelismes entre les crisis viscudes per ambdós països, culpables i conseqüències. Almenys a Espanya no ens han dolaritzat, però ja portem temps euroitzats...


Per sugerència del Carlos i després de consultar totes les guies i mapes que té de turisme a Ecuador, decidim que l’endemà encaminarem els nostres passos cap a Baños de Agua Santa, on ens esperen grates sorpreses!

dijous, 6 de març del 2014

Historias de Orlando

La tarde caía pegajosa con un manto de nubes bajas siguiendo el valle entre la frondosidad de los árboles después de la lluvia. Pero la humedad no alcanzaba a disipar el calor, al contrario, era como si lo espesara como la maizena en una beichamel aguada.
Los restos de agua goteaban entre la vegetación hasta encharcar el suelo arenoso o repiquetear de manera incongruente contra dos tejados de hojalata, creando notas disonantes en el silencio de la jungla después de una tormenta.

Las pequeñas cabañas a las que pertenecían estos tejados se encontraban en medio de la nada, rodeada de bosque lluvioso por kilómetros a la redonda, y hospedaban a dos viajeros que venían de alguna parte para ir a otra y se resguardaban de la noche que estaba por llegar. Cada una de ellas apenas albergaba espacio para la carpa y la mochila, pero entre las dos se alzaba un cobertizo de paja para proteger lo que se podría llamar cocina, donde una pequeña fogata de leña mojada levantaba una columna de humo digna de un incendio descontrolado pero que no asustaba a los zancudos voraces que festejaban la llegada de intrusos con un festín de su sangre.
En las pocas llamas que luchaban entre la humareda, un sartén viejo y medio oxidado reposaba con semillas de macambo en aceite y sal, crepitando con el calor. Y a su lado, un cuenco de latón en no mejores condiciones que el sartén, con un alquitrán de café rehervido por tercera vez. Condimento perfecto para acompañar el plátano sancochado y el pescado salado, con harina de yuca tostada. Todo bien mojado con un ají preparado por el mismísimo diablo de tan picante.
Era el momento y con el menú perfecto para contar historias. Y sabe dios que a Orlando le encanta contar historias.

"Estábamos haciendo competiciones a ver quién subía más deprisa por las grúas sólo a fuerza de brazos. En esa época yo estaba recontrafuerte, cuando iva a la playa siempre me iva con tres o cuatro chicas, olvídate! Así que subí bien deprisa, eran las horas muertas y no tenia que pasar a comprovar el rumbo hasta detro de 2 horas, y el mar estaba quietecito como un charco, bien plano y el cielo sin una sola nube. Habia hobres jugando a cartas, otros viendo tele y a los que  les tocaba guardia, andaban rabiosos cumpliendo su horario. Y unos cuantos estábamos en eso de las, como se llama... competiciones, y yo subí bien deprisa, sólo a fuerza de brazos. Y una vez arriba veo el mar recontraplano pero me fijo en la estela que va dejando el barco. Y veo que hay algo raro porqué andábamos el línea recta pero el dibujo que dejábamos era en eses, haciendo zig zag. Y me digo, miercoles! eso no es nada normal... Así que bajo y le digo al contramaestre: "Oye, ven a ver eso, no es normal". Y él: "Tienes razón Orlando, algo va mal. Tiene que ser cosa de la carga".
Y ya sabes que los barcos tienen sus cámaras de flotación. Esa era más grande que la cabaña, era como de tres metros de alto por tres de ancho. Así que vamos a ver la cámara y abrimos la puerta... Llena de agua! Terrible, olvídate! Estaba completamente inundada, por eso el barco zozobraba. Y yo, como sé bucear, me metí el traje con la bombona de oxígeno y pa dentro. En la cámara hay como cuatro, como se llaman...,desagües. Imagínate que estaban los cuatro obstruidos con madera. Sacarlos fue recontradifícil, estaba bien oscuro y era muy estrecho. Pero al fin los saqué todos y el agua salió. 
Dos horas más tarde llegó la peor tormenta que he vivido en la vida, terrible! Las olas llegaban a los 20 metros y el barco parecía diminuto. Subíamos por un lado y caíamos por el otro que casi nos hundíamos al chocar contra el agua y volvía a salir. El marinero más viejo que se las daba de lobo de mar, de vuelta de todo "yo ya lo he vivido todo" y eso, lo tenía de rodillas en frente llorando "Orlando, no quiero morir!" y yo plas! plas! le pegué un par de guantazos. "Vuelve a tu sitio, muévete". Y así pasamos como cuatro horas, olvídate, terrible. Pero pasó.
Pero imagina si no llego a ver la estela del barco y no nos damos cuenta del sabotaje... De esa no salimos! Y es que el patrón era muy mala gente, quería cobrar el seguro y nos mandó a la muerte. Fíjate que nos cambiaron de barco poco antes de la salida, teníamos que ir en otro!"

Tan enfrascados habían estado en la historia que apenas se dieron cuenta del paso de dos chiquillas a pocos metros de distancia, que saludaron con jovialidad y desaparecieron entre la maleza cerca del río. Ahora, al llegar al desenlace y tomarse un respiro, se dieron cuenta de lo raro de la situación, pues las muchachas no tenían por donde haber venido ni adonde ir. Revisaron extrañados la orilla del río pero no encontraron marca alguna de huellas y no era suficientemente caudaloso para llegar en canoa. Sin darle más vueltas al asunto se fueron a dormir ya que la noche los había encontrado hace rato entre proezas marina.
De pronto, a Orlando le despertó un suave beso en los labios, liviano como un suspiro. Al abrir los ojos medio dormido, ni siquiera se extrañó de tener a una de las chicas, la que vestía camiseta azul y falda larga, encima completamente desnuda. Empezaron a acariciarse apasionadamente e hicieron el amor con ternura y la complicidad de dos amantes que se conocen todos los secretos. Se tumbaron uno al lado del otro exhaustos y pasaron las horas. Al tiempo, ella le pidió un baso de agua y Orlando se levantó dándole un beso en la frente antes de salir de la cabaña. Fue en este momento cuando se rompió la ensoñación y llegaron las preguntas. ¿Cómo diablos había llegado la chica allí? ¿De dónde salía? ¿Quién era? Se paró a medio camino de la cocina dubitativo. Regresó unos pasos pero dio media vuelta de nuevo. Al final alcanzó a llenar un baso de agua y entró de nuevo a la cabaña dispuesto a resolver el misterio. Ahora si se sorprendió de verdad al encontrar la cama vacía. Se preguntó si no había sido todo un sueño pero el aroma de la chica perduraba en el aire, el olor de su sexo en sus manos y los señales inequívocos del romance por toda la pieza. Para no volverse loco fue a despertar a Isi, su amigo y acompañante, para que fuera testigo de las evidencias. "Es obvio que has estado con una mujer Orlando". Confirmó él sin sombra de duda. 
Rebuscaron como locos por los alrededores pero no encontraron ni la sombra de un rastro. Los espíritus de la selva son siempre caprichosos.   





dimecres, 5 de març del 2014

el preu de la selva...

ser devorat per tot tipus d'animalons, quant d'amor!


en apuros

Per arribar a casa l'Orlando vem creuar el riu crescut 14 vegades ...



























* Cerelias és l'associació que coordina el voluntariat i ens havia dit que el camí era tant fàcil

Manual del voluntario

Estas son unas cuantas cosas que hay que considerar si quieres hacer el voluntariado en el centro de recuperación de fauna de cordillera escalera, en Tarapoto, mediante la asociación Cerelias que da soporte a Orlando Zagazeta en su labor de conservación y repoblación de sajinos y otras especies.

1. La Cordillera Escalera es una área de conservación regional del Perú y para acceder hace falta el permiso del Proyecto Especial Huallaga Central y Bajo Mayo. Normalmente se tramita este permiso mediante Cerelias si avisas de tu llegada con una semana de antelación. Para contactar con Cerelias puedes acceder a su web: Cereliasperu.com El voluntariado tiene una durada mínima de 15 dias, ya que es el tiempo que tardas en aclimatarte en el centro y que los animales se acostumbren a tu presencia. 

2. A pesar que Cerelias se encarga de los trámites, hay otra asociación el la guarita del parque que controla la entrada de gente y que a veces ponen problemas con los permisos. Es recomendable ponerse en contacto directo con el Ingeniero Jorge Rengifo del Proyecto Huallaga y informar de tu estadía. Su contacto se encuentra en el web del proyecto.

3. Una vez tengas los permisos de entrada, sólo te queda hacer los preparativos para subir hasta el centro. 

- El centro de recuperación de fauna es a la vez la casa de Orlando y consiste en una cabaña de madera sin luz ni agua corriente. Los voluntarios acostumbran a alojarse al albergue turístico que se encuentra a diez minutos pero que no cuenta con mayores comodidades. 

- Para acceder al centro se tiene que caminar aproximadamente una hora y media o dos y se cruza el rio shiclayo aproximadamente catorce veces.

- A pesar que la manada de sajinos se encuentra en absoluta libertad, Orlando comparte su comida con ellos para que tengan un sustento base y se acostumbren a volver para poder controlarlos. Además también comparte la comida con los monos, el coatí, la chozna y Oso, su perro.

Por todos esos motivos tienes que ir bien preparado y dispuesto a colaborar.



Cosas importantes a llevar:

- Zapatos de recambio y zapatos que se puedan mojar. 
- Linterna y baterías.
- Bolsa de dormir.
- Si usas repelente de mosquitos, procura que sea ecológico, por ejemplo alcohol de curar con tabaco y clavo de olor. Si usas uno químico, intenta no bañarte al río al poco tiempo de aplicarlo ya que es altamente tóxico para insectos y anfibios.

Como colaborar con víveres:

A pesar que en el web de Cerelias pone que sólo tienes que llevar tus víveres, piensa que una vez arriba se comparte todo con Orlando y con los animales y por lo tanto vas a consumir muchos más de lo que piensas al momento de comprar. Por eso Orlando pide que los voluntarios que suban, lleven una buena carga.

- Puedes ir a comprar donde la Angélica, en calle Jr Andres A Caceres frente a caja Piura, una esquina bajo el mercado Nº2.  Allí es donde va siempre Orlando y ya saben como empacar los abarrotes.

- Los víveres van a pesar mucho para llevarlos además de la mochila. Es muy recomendable, por no decir imprescindible, contratar a un carguero para que la suba. De esa manera puedes aprovechar para preparar un paquete de 30kg de carga para que salga a cuenta. Pide a Cerelias que te pasen el contacto de Isidoro, es el carguero que siempre contrata Orlando y ya conoce el camino.
- El paquete base de víveres para 2 personas y 15 días debe contener:
  • 8 kg de arroz extra
  • 8kg de arroz partido
  • 2kg de zanahorias
  • 2kg de cebollas
  • Completar hasta los 30kg con fruta, verdura, legumbres, galletas, pan, café o lo que quieran comer.
Además, Orlando va a ser muy feliz si le subes algunas cajetillas de tabaco Pall Mall.
Entre los víveres y la carga te puedes gastar alrededor de 120 soles, que teniendo en cuenta que tu también vas a comer y que el voluntariado es gratuito, es bien poco precio.

Con eso, y con mucha ilusión, ya irás bien preparado para pasar un tiempo inolvidable en el centro, rodeado de naturaleza y animales y ayudando a Orlando en su increíble labor.


dimarts, 4 de març del 2014

Welcome to the jungle


Temps era temps, als voltants de Tarapoto hi havia una selva ufana i frondosa amb moltes plantes i animals que vivien feliços devorant-se els uns als altres. Però eus ací que molta mala gent va pensar que aquell era el lloc ideal per enviar el sotabosc a can pistraus i substituir-lo per plantes de coca per enriquir-se ilicitament. Per tant, van portar les seves eines i es van posar mans a la feina.
Però un cop hi eren posats van seguir pensant. "Si tenim les plantes de coca aquí dalt, és més pràctic pujar quatre bidons d'àcid per fer-ne la PBC que baixar totes les fulles..." I així ho feren. Amb tant mala folla que no contents amb destrossar el sòl amb les plantes, ara també engegaven a la merda l'aigua amb àcids i productes químics per fer la pasterada.

I tanta i tanta pasterada feren que al final ja se'ls veia el llautó i com sempre van acabar intervenint les autoritats. Amb tant mala folla que aquestes implicaven la policia antidrogues Yanqui que no s'està per tonteries. I aquests van pensar: "Si ja vam enviar a pastar fang el Vietnam amb tonelades de Napalm i només 4 hippies van posar el crit al cel, ningú dirà res si ens dediquem a fumigar brutalment kilòmetres de selva per exterminar la coca i 500 espècies més de propina". I així ho feren... I així estem.


Casa de l'Orlando, ergo centro de recuperación de fauna
Anys més tard, amb la biodiversitat mermada fins a nivells alarmants, la selva de l'entorn de Tarapoto s'ha convertit en l'ambient perfecte per una solitària cabanya de fusta incomunicada on viu envoltat d'animals un personatge rodejat de realisme màgic digne d'ocupar 10 volums de Gabriel Garcia Marquez. El nostre heroi solitari s'anomena Orlando Zagazeta, titllat de Tarzan de Tarapoto pels mitjans locals, és un guardaparque que lluita contra qui faci falta per mantenir el seu centre de recuperació i repoblament de fauna. I és exactament on es dirigeixen els altres dos herois, amb l'aigua fins a la cintura i sense trobar el camí, enmig del riu massa crescut i sense guia.

Quan ens van dir que el riu s'havia de creuar 14 vegades (en 3,5km) no ens pensàvem que seria tant literal ni tant profund... Qui no estigui avesat al senderisme aquí es pot perdre fàcilment perquè el camí és bastant ambigu en molts trams. Això, els 20kg de motxilla amb menjar per una setmana i l'aigua, fa que tardem casi 3h en realitzar aquest suposadament curtet trajecte.

Però finalment, la selva s'obre en una clariana davant nostre i allà tenim la caseta amb els monos i l'Orlando, que des del primer segon obre la boca i ja no la tancarà en deu dies! El primer que fa és demanar-nos si hem portat tot el que li havia dit a l'Annita i despotricar quan li diem que no ens ha dit res. Després ens acomodem a la cabanyeta, que per sort compta amb totes les comoditats de la civilització: Té llum (de 6h del matí a 6h de la tarda, 100% natural), aigua corrent (per sobre quan plou i per sota quan no, el riu està a 10m i cada cop que el Kiko va a buscar aigua es posa a xiular involuntariament la cançoneta del libro de la selva), cuina de llenya (en època de pluges perpètuament humida) i matalassos de 5cm per posar dins de la tenda que al moment de ser desplegats rebel·len els seus inquilins habituals: Un escorpí a un, i una aranya a l'altre.

I arriba el moment de les presentacions amb tots els éssers amb qui compartirem la cabanya durant 10 dies!




  •  (1) Jacinto, (2) Francisco, (3) Chico, (4) Cucho,  (5) Chiquilino, (6) Carolina i  (7) Tino. Són els 7 machins negros (cebus Apella) en llibertat condicional a l'espera de fer reformes a la casa i adequar els espais per tal que no hi puguin interferir. Mentrestant s'han de conformar amb un parell d'arbres cadascú per tal que no ho destrossin tot. Quan plou i a la nit, tenen cadascun un niuet per aixoplugar-se.
  •  (8) Nico, la coatí (nausa nausa) d'ullals tallats però reafilats, com constatarem.
  •  (9) Yuronono el mono blanc. L'únic que està lliure i que es dedica a robar tot el que deixes desprotegit.
  •  (10) Titi, aquesta ens hem d'esperar a la nit perquè és una Chozna (Potus flavus) nocturna.
  •  (11) Ratolinet de ventre blanc, també nocturn.
  •  (12) Pereques, quatre frailecitos (saimiri sciureus) endiablats que a la que et descuides se't passegen per sobre sense cap complexe.
  •  (13) La Mosha i la Moshita, les dues sajinos (Pecari Tajacu) privilegiades que poden entrar al recinte. La primera per vella, va ser la primera que va adquirir i ara té 12 anys, i la segona és una filla seva que té la pota ferida i no pot seguir la manada salvatge quan se'n va de festa.
  •  (14) Tasha i bebes, la recent mare sajino amb els dos cadellets també tenen alguns privilegis però no entrar a la casa perquè es baralla amb l'Oso i el pot fer papilla.
  •  (15) Oso, el gos que es passa el dia dormint perquè tampoc pot fer massa cosa.
  •  (16) Cesar i  (17) Miriam, dues tortugues de terra que són presa fàcil pel divertiment de Francisco.

La rutina de cada dia al "centre" és llevar-se a les 6h del matí amb la veu de l'Orlando dient bon dia a tots els animalons, encendre el foc, ventar el foc, anar a buscar aigua, fer el cafetó, preparar arrós sec i mingado, fer l'esmorzar, donar menjar als monos i a la Nico (arrós amb pastanaga rallada) i mingado salat pels sajinos, ventar el foc, fer el dinar, tallar llenya, dinar, ventar el foc, anar a buscar més aigua, estona de relax amb l'Orlando explicant històries, donar menjar als monos i a la Nico (mingado amb llet en pols i sucre) i mingado salat pels sajinos, ventar el foc, tallar més llenya, anar-se a banyar al riu, entrar els monos a les gàbies, ventar el foc, fer el sopar, sopar, es pon el sol, escoltar més històries de l'Orlando on és l'heroi que salva el vaixell del naufragi o on es baralla amb el seu arxienemic Feliciano de Flora i Fauna, l'altre associació que treballa a la zona i com descobrim, els que no ens van deixar passar amb l'excusa que els papers no estaven en ordre. I finalment, una avena amb xocolata per anar a dormir amb la radio encesa amb les noticies i programes de psicoanàlisis telefònic on casi fan admetre als oients que són pedòfils enamorats de la seva mare.
L'Orlando a més s'aixeca dos o tres cops durant la nit per donar una volta per fora i comprovar que tot està en ordre.
la Tasha amb els dos bebes

La manada de sajinos s'ha format a partir d'una parella que va introduir l'Orlando (amb la Mosha) i alguns salvatges que quedaven. Poc a poc han anat criant i els joves migren a formar les seves manades deixant el nucli dur d'aquesta a la zona. La interferència de l'Orlando és mínima, només un suplement alimentari a base d'arròs (mingado) perquè segueixin apareixent pel centre i es puguin monitorejar. Sort que no hi ha l'Obèlix perquè l'Orlando assegura que la seva carn és boníssima i el pernil fumat exel·lent. No sé a quants serstecis la dotzena surten. Ara el repte és aconseguir posar un gps a la femella alfa per saber on va la manada els dies o les hores que es passa deambulant.

D'altres animals també n'ha alliberat un munt, sobretot monos. I això és un fet que posa en entredit la teoria de tots el científics, tècnics i enginyers que asseguren que els animals en captiveri mai es tornen a aclimatar al seu hàbitat natural. Si es reintrodueix paulatinament i de forma controlada, acaba imposant-se l'instint i l'animal s'espabila pel seu compte.

Queda molt per escriure perquè han sigut dies molt intensos però no es pot explicar tot en un post. Alguna coseta més ja quedarà explicada més endavant!


dijous, 27 de febrer del 2014

Stand By - Ruta gastronòmica per Tarapoto


Del no res el cel queda tapat i es desencadena el diluvi universal. Una cortina d'aigua casi impenetrable embesteix indiscriminadament tot el que troba, però l'escuadró motoritzat aguanta estoic el vendaval protegits pels seus escuts de plàstic que només deixen els ulls al descobert. Al canviar del vermell al verd, l'escuadró accelera escandalós, de la calle de las piedras a la plaza de armas, passant pel mercado central. Entrecreuant-se amb altres escamots de tricicles o motocicletes i esquivant per poc a vianants intrèpids que decideixen creuar el carrer entre la marabunta en un acte d'heroisme kamikaze. Són els governants no electes de Tarapoto i sobre la ciutat imperen sense clemència com amos i senyors. 
Marabunta de mototaxis vista des d'un mototaxi

Surt el sol tant de sobte com havia vingut la pluja.  Les venedores de fruites vermelles i aspres recuperen posicions per les aceres on transeunts i policies es deleiten amb la mercaderia. En el seu quart dia de confinament, els nostres amics Kiko i Queralt resen a la Pachamama i a qui faci falta per tal que el temps es mostri clement i s'acabin les trabes burocràtiques. Sinó, l'adicció a les boles de plàtan sancochado amb caldo i maní  amb el seu suquet de fruita els atraparà per sempre a aquesta ciutat dilapadora d'estalvis. Casi no els queden restaurants o paradetes per descobrir que siguin assequibles, i fins i tot aquests són més cars que a Puno i Cusco. Això si, si haviem perdut quilos durant el viatge, els hem recuperat tots amb escreix!

Tarapoto és més gran del què sembla gràcies al seu ambient de poble i la tranquil·litat que s'hi respira. I també hi ajuda el fet que moltes cases queden amagades pels arbres fins i tot des d'un punt d'observació elevat, i els carrers sense asfaltar, que són la majoria, també passen més desaparcebuts. La nit però, revel·la la seva existència amb una constel·lació irregular més o menys cuadriculada.
Tota la vida comercial i turística (ens ofereixen 20 tours al dia) gira a l'entorn de la Plaza de Armas, els dos mercats i unes deu illes circumdants. El nostre hostal, amb bany, wi-fi i propietaris que segueixen els costums locals de despertar-nos a les 6h del matí  amb bachatas, és limítrof a aquesta zona, i segurament per això és dels més barats.
Aquesta tarda sortirem a donar un vol per disfrutar el solet de la ciutat més neta de Perú fins al moment. I de passada, aprofitarem per trucar a l'Anita per enèsima vegada. Mentrestant actualitzarem el blog i maleirem els ossos dels qui ens tenen aquí atrapats. Però anem a pams...
Teníem a la parelleta situada fora del terminal de busos plantant cara a un eixam de mototaxistes xupassangs. Una parelleta ingènua que ve amb tota la il·lusió del Mas a fer un voluntariat a la selva per cuidar monos i sajinos. Per tal finalitat encaminen els seus peus cap a Suchiche, el restaurant on els esperen els de l'associació Cerelias, coordinadors (ehem) del voluntariat.
Allà, l'encarregada ens fa passar a l'oficina de l'ong, amagada darrere un paradís de pati interior amb sofàs, hamaques i lloros gegants. Ens sorprèn la joventut dels dos membres que ens reben, no semblen passar la 20a. L'Anita serà el nostre contacte amb Cerelias: Baixeta, morena i simpàtica, ens acompanya amb el seu monyito i les ulleres de pasta a buscar hostal i quedem entesos per l'endemà al matí per comprar abarrotes i pujar cap el centre de recuperació de fauna.

Dia D hora H, primer intent:
Carregats amb sobrepès i després d'un sablasso de 8 soles de motocar, ens plantem a la guarita d'entrada al parc. Una dona que no s'entera de massa ens diu que els papers són de l'any passat i que no podem passar, però un moment que avisa a l'encarregat. Aquest, que resulta anomenar-se Juver, desfent-se en simpatia que a l'altre li mancava, ens repeteix que els papers no estan en ordre i que a més és massa perillós pujar perquè el riu baixa amb massa aigua i s'ha de creuar 14 cops. No deixa d'esmentar que els de Cerelias sempre ho fan tot com el cul i que sempre tenen problemes, i ens envia al Campamento Proyecto Huallaga per tal que ens firmin els permisos com Déu mana. 
Allà també ens comenten que a Cerelias mai van a l'hora i que el que firma normalment està de viatge. Tot i això, truca al Juver perquè ens deixi passar i fins i tot posa un guardaparque a la nostra disposició perquè ens acompanyi fins a dalt.

Dia I hora O, segon intent:
7h del matí, suposadament hem quedat amb en Saúl perquè ens acompanyi però plou a vots i a barrals. Ningú ens contesta el telèfon, ni Juver, ni Cerèlias ni el Proyecto. Quan finalment surt el sol seguim incomunicats i no ens volem arriscar a anar-hi pel nostre compte.

Dia A hora R, tercer intent:
És diumenge, tot s'ho menja.

Dilluns 17 de febrer de 2014 a les 10:30h del matí, bar-restaurant Suchiche.
Queralt i Kiko es troben amb Anita que els acompanya a la guarita. Trucades de rigor per aquí i per allà per dilucidar si realment podem passar i endavant! Monitos i Sajinos, prepareu-vos!


dilluns, 17 de febrer del 2014

BSO

Grans hits que ens acompanyen durant el viatge:
Parental Advisory Explicit Content: Aquest videos contenen imatges i so que poden ofendre sensibilitats. No apte per gent amb criteri musical i estètic, mantenir fora de l'abast dels nens. Extra Dur.


Qui tingui el valor d'escoltar els sis videos seguits guanya el fantàstic premi de les sessions de psicòleg necessàries per restaurar-li el cervell. Almenys a Perú és habitual despertar-se amb alguna d'aquestes cançons a tot volum a les 6h del matí i cagar-se en deu amb els de l'habitació del costat, però descobrir que són els mateixos propietaris de l'hostal qui torturen els clients. Això passa perquè són negocis familiars i ells viuen dins de l'hostal, i són completament incapaços de separar la seva vida privada del negoci.

diumenge, 16 de febrer del 2014

48h asseguts

Origen: Cusco
Destí: Tarapoto
Km tram: 2013 km
Km totals: 5192 km

Si vols anar cap al nord des de Cusco, has de passar per Lima. I si vols anar a Lima, pel que es veu has de passar per Nazca. Us convido a obrir el google maps i buscar la ruta ideal entre Cusco i Lima. Veureu que Nazca queda uns 400km més cap al sud, i és precisament per aquest motiu que haviem decidit que no valia la pena anar-hi. Cosa que corroborem quan finalment hi passem amb el bus i l'únic que veiem són uns cartells negres amb lletres blanques assegurant que a l'esplanada del costat de la carretera hi ha els famosos geoglifs misteriosos i ancestrals.

Començant pel començament, situem els nostres dos herois a Cusco després de l'odissea pel Machu Picchu. Per sort a l'hostal ens van guardar les motxilles pesades i després d'una nit de descans anem al terminal de busos a regatejar preus cap a Lima. Consell del viatger: SEMPRE mireu totes les companyies de bus i demaneu els preus a 50 si cal, les diferències poden resultar abismals i casi mai tenen a veure amb la qualitat de servei. En aquest cas concret, passem de 180 soles per persona a 60 gràcies a anar preguntant i a ajuntar-nos amb una parella de xilens que volen fer el mateix trajecte. El bus és nocturn i per tant encara ens queda tot el dia per acabar-nos de despedir de la ciutat colonial dels pixats.

A les 7h de la tarda, amb tots els passatgers a bord i nosaltres a primera fila del pis de dalt, el bus empren el trajecte que ha de durar 20h. I si, senyores i senyors, evidentment que hi ha nens petits amb vòmits i diarrea i una mare que s'hagués hagut de plantejar seriosament l'us de mètodes anticonceptius. I aquest és el moment de fer una altre afirmació taxativa i sense contemplacions:
Els peruans són uns guarros! No només per aquesta mare, que creu que és lo més normal del món canviar el seu fill al seient i deixar totes les tovalloletes d'eixugar-li el cul escampades pel passadis, (després de fotre-li un vol de crits i un parell d'hosties al pobre nen). No només pels pixaners i les escombraries de Cusco... La falta de conciència cívica, de sentiment de propietat dels espais públics i de la consideració per l'entorn és un problema molt serio que han de solucionar.

Vistes panoràmiques des del bus
En fi, us podeu imaginar quantes de les 20 hores són amb plors i violes...   I de cop mirem per la finestra i estem a Nazca que queda a les antípodes d'on hauriem d'estar i encara queden un grapat d'hores. I només para un cop a un restaurant carissim per qui vulgui menjar quan en teoria el menjar ens el donaven al bus... Perquè la segona afirmació taxativa és: Els peruans són mentiders! Aquesta no tant generalitzada però si que aplicable a companyies de bus en general com a mínim, sobretot en qüestió d'horaris. Com podeu notar és un d'aquells dies en que realment et planteges qui collons et manava anar a fer kilómetres per un país desconegut.


I dues hores més tard del previst, quan el sól ja està amagant-se entre els edificis i l'smog (si, tornem a trobar el nostre archienemic que haviem abandonat a Santiago). El fantàstic bus de dos pisos s'atura al terminal de Lima. Una curiositat d'aquesta ciutat és que a part del terminal terrestre de la zona norte, que acull a tots els busos indiscriminadament, al centre cada companyia té el seu propi terminal amb els seus busos. Això fa molt més llarg el procés de negociació per comprar els billets perquè has d'anar passejant avinguda amunt i avall. Així dons, acompanyats dels xilens i de les motxilles, demanem quins van cap a Tarapoto (nosaltres) i quins cap a Pucallpa (els xilens). Aquí ho tenim més pelut per escollir perquè només hi ha dues companyies que facin el trajecte, així que per 10 soles de diferència, decidim permetre'ns el luxe de viatjar en primera classe! Però això haurà d'esperar l'endemà a la tarda, de moment toca buscar hostal i sobretot omplir la panxa.
Hom diria que als voltants d'una estació de busos hauria d'estar ple d'hostals... Hom s'equiboca... Els dos primers on posem els peus són desorbitadament cars i els dos següents resulten estar destinats a activitats que es cobren per hores, no per nits. Finalment trobem un antro prou acceptable i barat on deixar-nos caure morts i anem a sopar a un Chifa, restaurants cutrillos de barreja peruana i xinesa que se suposa que són dels més econòmics. Entre els nens del bus i la noia xilena tenim el cap com un bombo i anem a dormir exhausts. Sort que no hem enllaçat els dos trajectes directament com teniem previst!

Però tot arriba, i l'hora de tornar a pujar al bus també. En comparació és com una suite de luxe però passem un petit moment de pànic al veure que davant nostre, infaliblement, s'asseu un nen. NOOOOO. Per sort resulta ser molt més civilitzat i calladet que els altres.
Aquest cop ens alimenten com deu mana i ens bombardegen amb películes una darrere l'altre seguida de la següent. I entremig videoclips de "Éspíritu Andino". Brutal. No hi ha cosa més glamourosa que un peruà amb vestit tradicional tocant la zampoña amb tota la passió del món amb el titicaca de fons.

Cames adormides, cul cuadrat, torticolis i 25 hores de trajecte més. Hem passat per totes les varietats paisatgístiques que ofereix el pais: Desert de dunes, desert de roca viva, conreus i finalment selva. Des de la sortida de Cusco la temperatura ha anat in crescendo i tenim la lleugera sospita que els gorros que vam comprar d'alpaca estaran un bon temps oblidats al fons de la motxilla. Però tot arriba, i l'hora de baixar finalment de bus també!! Benvinguts a Tarapoto! Un parell de guiris blancs baixen entre una riuada d'autòctons i un estol de mototaxistes se'ls disputen per xuclar-los la sang. A aquestes alçades ja hem aprés a demanar a terceres fonts quan poden costar els trajectes i veiem la caradura que tenen a l'hora de vendre'ns la moto. Al cap de 5 minuts de regatejar, aconseguim anar cap al centre on ens espera Cerelias i l'aventura a la Selva, ejem ejem... No us perdeu el pròxim episodi!

dissabte, 15 de febrer del 2014

Pachatata ("pare cosmos") i Pachamama ("mare terra")




Muntanya vella, muntanya jove (Machu Picchu segona part)


Primer concell per anar al Machu Picchu (muntanya vella) : NO hi aneu en època de pluja. Recomanable anar-hi d'abril a desembre, d'altra manera us podeu trobar amb derrumbes a la carretera i es retrassi el bus (i fora d'horari les entrades ja no valen i no et tornen els diners), que us faci una tempesta del mil el dia que preteneu pujar, o si teniu "sort" com nosaltres, que us faci un temps de merda per posar i treure el poncho de agua cada dos per tres.

Segon concell: Si heu sigut llestos i heu seguit el primer, és molt recomanable que per pocs soles més, també pujeu al Huayna Picchu (Muntanya jove) i aprecieu des d'allà la meravella arquitectònica de la vella en vista d'ocell, a part de la resta de paisatge espectacular. Si no sou tant llestos i no heu fet cas del primer concell hi podeu pujar igualment, però en un 99% de probabilitats només veureu la puta boira que tot ho tapa que ho tapa tot. Que és el que hem vist nosaltres. Però com li diem a una guiri que ens pregunta si es veu algo quan ja tornem i ella hi va, "It worth anyway".

Tercer concell: Sempre que el vostre estat físic us ho permeti, pujeu caminant. L'experiència de venir caminant des de la Hidroelèctrica, dormir a Aguas Calientes i llevar-se a les 5 del matí per empendre el peregrinatge pels tropocientosmil esglaons fins al cim (amb uns quants més de propina fins a la jove), és única i meravellosa tot i treure el fetge per la boca. És molt gratificant trobar-se sorpreses noves a cada revolt de les escales i veure apareixer sobtadament diferents trossos de ruines, parets i portals, i pensar que la suada que estàs fent com un pringat la feien cada dia els incas que tenien aquestes pedrotes com a casa. Sobretot si fa maltemps, per contradictori que sembli. Els guiris que van pujar amb tren i bus, al trobar-se amb el panorama feien una cara de fastic i decepció increibles perquè arriben frescos com una rosa però plumats com una gallina i només veuen núvols, boira i pluja. En canvi els pringats que hem fet l'esforç de pujar, només pel fet d'arribar a dalt ja estem més contents que un gos amb un òs de mamut.

És molt difícil descriure el Machu Picchu sense caure en els tòpics i acabant-te sentint impotent per no saber transmetre les sensacions que desprèn. Tothom ha vist la postaleta o la foto al National Geographic, descriure l'espai és una pèrdua de temps. Només es pot dir que realment és un lloc que s'ha de veure, tot i les aglomeracions de turistes i tot i el mal temps. La boira fins i tot hi pot donar més misticisme.




Odissea 2014 a l'espai (Machu Picchu primera part)

Origen: Puno
Destinació: Cusco - Aguas Calientes
Km tram: 627 km
Km totals: 3179 km

Plaza del mercado, Cusco
Cusco és una ciutat colonial, patrimoni de la humanitat, i plena de pixats i bosses d'escombraries estripades pel mig del carrer. Si fos una ciutat suïssa seria una meravella, al ser peruana, té un encant pintoresc. Les cases típiques havien sigut blanques en els seus bells temps, amb els balcons i finestres de fusta pintada de blau. Hi ha un mercat central que és molt més atrapaguiris que la majoria de ciutats i un munt d'esglèsies i places per on passejar, tot ben ple de 3 tipus de gent: Guiris motxilleros, autòctons modernitzats i autòctons tradicionals representats bàsicament per cholitas amb les seves trenetes i faldilles i els seus sacs d'herves i productes indesxifrables. 
Aquesta ciutat que per si sola ja és digna de ser visitada, a més serveix de campament base per un bon grapat de tours a diferents destins incas o naturals, el més famós dels quals i al que ens dirigim: el Machu Picchu!

Si ets un motivat de la vida, a les 6:00h del matí estaràs en peu per anar al terminal de Quillabamba per agafar el bus que surt cap a Sta Maria. Abans has d'haver passat pel ministeri de cultura situat a l'avinguda de la idem a comprar l'entrada pel modic preu de 150 soles amb Huainapicchu inclós.
Només posar els peus al terminal, un munt de lloques cridaneres i gesticuladores et faran la seva dansa nupcial per tal que escullis la seva companyia per sobre de les altres; tu escolliràs la que més t'abelleixi i et convingui. Tot sembla molt correcte, hi ha els horaris de sortides cada mitja hora a totes les companyies, et fan la boleta pel primer que surt a 2 de 8 i encara tens casi una hora per esmorzar algo.

A 3/4 de 9 portaràs una hora i quart parat dins el bus més vell de Perú pregutant-te què estàs fent amb la teva vida. Si tens la cara dura d'anar a queixar-te, et fotran un vol de crits per dir-te que el bus no marxarà fins que no hagin vengut totes les places. Idiosincràcia peruana... 

Per sort, a l'arrencar tot canvia. El trajecte es pot dividir en dos trams. El primer, des de la sortida de Cusco transcorre lleu pendent a munt per endinsar-se en un mosaic de turonets cultivats i retalls de bosc d'eucaliptus on el sol que es filtra entre els núvols afegeix nous entramats. La xatarra va esbufegant i els guiris es tranquil·litzen, dormen o es meravellen del paisatge. El nen asiatic del davant plora i la noia gringa del costat menja galetes. 
Al cap d'unes quantes hores i poblets, parada de rigor per fer la pixaradeta i que les venedores pugin a vendre choclo! choclito con queso! Rocoto relleno! Pancito! I per un error de traducció, el pobre home assiatic somrient, pare del nen que plora, es creu culpable de crear esfondraments a la carretera pel fet de no comprar pa. La Queralt no resisteix la temptació i ens acabem partint una panotxa bullida.

El segon tram és el serio de veritat:

Camí a Aguas Calientes
El bus comença a enfilar amunt fent ziga zagues i l'horitzó es cobreix de muntanyots escarpats encatifats de verd amb el cim perdut entre els nuvols. El bus segueix pujant per entre falgueres, molses i matolls, i segueix pujant saludant parelles d'azes, alguns caball i vaques i fins i tot alguna llamita. I segueix enfilant per paelles sobre penyasegats i ferides obertes de desfalcs antics o recents. Fins atrapar els núvols que semblaven tant lluny, que ens donen la benvinguda deixant caure quatre gotes mandroses. I quan sembla que ja no podem pujar més, seguim pujant! Per donar una idea de les proporcions, multipliqueu la carretera de Puigcerdà per 5 i us hi estareu acostant. I fins i tot aquí dalt, per aquí i per allà trobem senyals de l'obstinació humana per viure allà on no ens demanen amb casetes destartalades i quatre cultius en pendents impossibles.
I per fi, el coll. D'un moment a l'altre tot el que feiem de pujada ho comencem a fer de baixada. L'entapissat verd es torna molt més frondós per no dir selvàtic, amb arbres de formes estrambótiques, canyes de bambú i palmeres plataneres. Els corriols es conten per desenes, reflexant el sol com vetes de plata aflorant de la muntanya, quan en realitat el que fan és esgarrapar-la amb fúria per alimentar el riu de la vall, caudalós i turbulent. 
Aquí els núvols paren emboscades silencioses a mitja vessant per jugar a amagar amb el sol, les muntanyes i fins i tot la carretera. I algun ruixat que no falti...
Enmig de tant paisatge idilic, el nen segueix plorant, la gringa menja patates fregides i el bus para a mitja curva. Esfondrament al canto! "Y nos dieron las diez y las once" Congregació de guiris a primera fila per veure què passa més enllà de la cinta de seguretat, "las doce, la una..." venedores ambulant apareixen del no res amb gaseosas, arroz chaufa i papas rellenas. (Més tard les acusarem de causants de l'esfondrament com a tècnica de màrqueting agresiu). "las dos y las tres..." Congregació de peruans indignats a primera fila per exigir el pas a crits. La policia, 2 pobres agents, casi es veu desbordada. "y desnudos al anochecer nos encontró el derrumbeeee..." Cada mitja hora ens diuen que falta mitja hora i tiro porqué me toca. Ja ens hem endrapat un chaufa i tot. Però sempre surt el sol després de la tempesta, som-hi de cara fins a Santa Maria!!
De la hidroeléctrica a Aguas Calientes a peu seguint la via
Com que ja hem fet coneixences amb una parella de francesos i una altre d'argentins, fem pressió per baixar el preu de la Van fins a la hidroeléctrica. Hem sortit a 3/4 de 9 i quan ens disposem a caminar fins a Aguas Calientes són les 6 de la tarda. Ens queda una hora de sol i la comitiva de guiris desprevinguts inicia l'aventura!

Aquest darrer tram a peu és seguint la via del tren de luxe que va de Cusco a Aguas Calientes pel doble de l'entrada al MachuPicchu. (Segur que tarda menys). És un caminet estret ple de ponts que has de creuar per sobre la via i ple de bassals per fer més entretingut el camí quan se'n va el sol i només un de cada 4 porta llanterna. Nosaltres evidentment som dels que no. La xafugor és monstruosa i els fumadors estan suant tota la nicotina i quitrà des del primer cigarret; els no fumadors suem la cansalada i les toxines del primer biberó. Però la moral és alta i el pas veloç, de 3 hores que ens han dit, en tardem dues fins a plantar-nos al poblet Port Aventura del peu del Machu Picchu. 

El francès torna a fer gala de les seves dots regatejadores per negociar allotjament per tots i acabem dormint per 15 soles cadascun en comptes de 25. Avantatges d'anar en grup. I per celebrar-ho anem a sopar, també regatejant! Tot i així a nosaltres 2 ens sembla carissim pagar 10 soles perquè portem dies alimentant-nos per 3 o 3,5. Al comentar-ho, les altres parelles flipen bastant i asseguren que no han aconseguit menjar mai per menys de 10. No s'han sabut moure gaire... Recordeu: Els mercats i els carrerons fora de la zona guiri són els vostres millors amics!

En fi, moment de posar-se al sobre i somiar amb la cançoneta dels Jaivas, "las alturas del Machu Picchu". 

dilluns, 10 de febrer del 2014

Costums i vestimenta de Tequile

Tequile és una illa de 2.000 habitants de llengua quechua ( i no estàn patrocinats pel Decathlon). La seva cultura és una barreja de les civilitzacions pre-colombines i l'española colonial. És per aquest motiu que tant les vestimentes com la religió fusionen coses d'una i de l'altre. Per ells és tant important la Pachamama com la verge Maria i fan un paral·lelisme interessant entre els 3 nivells espirituals de la religió andina, que son Hananpacha, Kaypacha i Ukupacha, amb el cel la terra i l'infern. D'aquesta manera les celebracions importants hi son presents tan el cura com el chaman, i van de l'església al temple de la Pachamama, o fan una ofrena de 3 fulles de coca al mateix temps que es persignen.

Una de les fites més important en la vida d'un tequilenc és casar-se. Només estàn casat pots aspirar a votar o a ser elegit jefe ( es vota a la parella no a la persona). Per aquest motiu el matrimoni no és cap broma. 



Començant pel festeig: Per tenir nòvia i que la família l'accepti, ella ha de saber cuinar. La prova de foc que ha de superar és cuinar la quinoa amarga que li doni la sogra i aconseguir fer-ne un plat comestible i bo. En canvi l'home ha de saber teixir. Però la seva proba de foc és teixir el barret de casat i ensenyar-li al sogre, si veu que està ben fet endavant i sino que n'aprengui.

Un cop son novios tenen un temps per viure en parellla i veure si funcionen, ja que un cop casats no existeix el divorci. Si decideixen casar-se poca broma.

El matrimoni dura una setmana. Els novios entren a la plaça mirant el terra i amb cara seria, envoltats per la família i els padrins corresponents (ells poden saltar i riure i fer el que vulguin). Un cop a la plaça s'asseuen un davant de l'altre mirant-se amb cara seria. fins i tot per anar al lavabo han d'anar acompanyats per tota la colla.

Això és així perquè la seva filosofia contempla que les coses que s'aconsegueixen amb esforç es valoren molt més.


A Tequile només tenen 3 normes de convivència: Munay ( amor a tot: a la pachamama, a la família, a la casa, al què fas...), Yachay ( que és aprendre) i Lankay ( que és treball). I així viuen feliços i aguanten tours de guiris de tant en tant.

Uros. Les illes flotants

La Totora és el material imprescindible pels Uros, amb ella ho fan tot: Les illes, les cases, les barques (mercedes benz) , les medicines i se'n alimenten també.





El lago del gato montés pardo

Origen: Puno
Destinació: Islas Uros, Amantaní i Taquile.
Km tram: No contabilitzats com a part de la ruta.


De Puno només dir que tot i no ser especialment maca té el seu encant, i que la fruita del mercat de Simon Bolívar està realment tirada de preu. (el mango a 1,5 soles el Kg. Fent la conversió: 300 pesos xilens, és a dir, per 39 cèntims d'euro tens dos mangos sucosos ben madurets a punt per menjar.)

Explica la llegenda que temps era temps, un poble vivia a una vall fèrtil i recòndita on eren feliços i menjaven alpacas (els anissos no existíen). Als cims de les muntanyes hi vivien els Apus, protectors dels homes als quals només els prohibien una cosa: Pujar on eren ells i el foc sagrat.
I com sempre, tot el que està prohibit és molt més temptador... Així que un esperit maligne va tenir poca feina en incitar-los a pujar muntanya amunt per viure igual de bé que els Apus. 
Evidentment a aquests no els va fer gens de gràcia veure tots els homenets enfilant-se cap a ells, i els hi van llençar els pumes a fer-los papilla. I així començà la guerra.
Al deu del sol, Inti,  veure com es mataven uns als altres li va fer tanta pena que va plorar durant 40 dies i 40 nits, ofegant a uns i altres menys a una parella que es va amagar a una barca. I aquest parell, quan es va acabar tot, va veure que la vall era un llac enorme i que tots els pumes eren de pedra grisa: Titi (puma) kaka (pedra).

Uros, illes flotants de totora
Aquest llac té una història que se'ns escapa de les mans. Es diu que els primers habitants eren el poble dels Uros, (1.500 a.c) caçadors recol·lectors de llengua Aymara, que davant la pressió de civilitzacions posteriors es van anar amagant dins al llac amb les seves illes flotants de Totora (joncs). De 20.000 que se'n calculen, en queden uns 2.000 repartits en vàries illes a l'entorn de Puno. El problema de visitar-les és que són la cosa més guiri del món i tota la sensació d'autenticitat s'esvaeix davant les paradetes de teixits, móbils i volta amb barca de totora per preus desorbitats. Tot i aixó, val la pena visitar-les si forma part d'un tour més llarg per saber com viuen i coneixe'n la història. 

I aixó és el que fem nosaltres amb un ramat de 20 turistes, 10 dels quals un subramat de xilens i la resta ben variopinta, i un guia originari de Taquile que repeteix les coses 10 cops però explica coses interessants. I quan la gent més guiri ja s'ha firat i ha fet la volteta amb la barqueta de joncs (), continuem la trevessia amb l'esquif ronronejant a 40km per hora com a molt, cap a l'illa d'Amantaní.

Dos apunts ambientals:

1. Com ja a pràcticament tots els llacs però a un nivell de catàstrofe molt inferior que al Victòria, també tenim peixets introduits depredadors que s'ho estan carregant tot. 

2. La conciència ambiental dels peruans espanta per la seva absència tot i pachamamas i cartells a la carretera de cuidar el medi ambient. Fins a tal punt que el mateix guia diu als turistes que llencin la colilla del cigarro al llac. (d'on s'alimenten i en beuen l'aigua)

Una de les gràcies del Tour, i l'única manera de visitar Amantaní, és que no hi ha hotels. Ens hem de repartir entre vàries families d'una de les 10 comunitats de l'illa, i seran qui ens alimentin i ens donin un lloc on dormir (Que resulta ser un menú boníssim i una casa molt acollidora).
Amantaní, entre les seves 10 comunitats que es reparteixen el turisme, sumen 4.000 habitants de llengua Quechua. Ens reben al port amb els seus vestits tradicionals, consistents en versions indigenitzades de vestimentes pageses espanyoles dels colonitzadors. Allà ens van repartint en grupets per anar a dinar. A nosaltres ens toca amb dues canadenques (noies no tendes), i inevitablement acabem fent de traductors simultanis perquè tenen poques nocions d'espanyol.  La nostra famila resulta ser molt hospitalaria: Una parella d'edat indefinida (de 20 a 40), ella que no para de teixir ni mentres camina (ens ha guiat tot el trajecte fins la casa fent ganxet) i ell molt rialler  i molt ben informat del món gràcies als turistes que hi passen. Parlem de Finlàndia, d'Espanya i Canadà i ens expliquen els seus litigis per terres amb els veins. (Disputa universal).

Familia d'acollida d'Amantaní amb els vestits tradicionals
Per dinar ens trobem amb una sopa de quinoa i verduretes, un plat de patates que no tenen el mateix gust que les nostres amb unes rodanxetes de tomàquet i cogombre i pànic!! Formatge!! 2 persones diferents ens han advertit del mal de panxa brutal que pot causar el formatge peruà. I després d'haver vist com el tenen al mercat no ens estranya gens ni mica; no són precisament els de montbrú... Per tant, resem que pel fet de venir fregidet a la paella estigui tot mort, i perquè està bó i per quedar bé, ens el cruspim. Per sort no té conseqüències nefastes.

A la tarda toca pujar fins als 4.200m sobre el nivell del mar, el llac està a 3.812m. Després d'esbufegar com porcs asmàtics en menys de 10 metres de pujada, arribem al cim del turonet, i amb ell, al temple de la Pachamama. El vent és gelat però les vistes idíliques. Allà es pot fer una ofrena de 3 fulles de coca, una per cada nivell espiritual: Hananpacha, Kaypacha i Ukupacha. 

Entre la caminada i el ball sorpresa on ens disfressen a nosaltres amb els vestits tradicionals, anem a dormir rebentats.

Tequile també és de llengua Quechua, les vestimentes són similars però amb diferències significatives que ens anirà explicant, i la cultura és absolutament diferent. Només dir que si fessin una colla castellera, els homes no s'han d'inventar cap uniforme, ja el tenen...
Allà fem una caminada per tota l'illa on el nostre superguia ens segueix il·lustrant sobre els pobles del llac, i tant els xilens com nosaltres ens escaquegem de pagar 20 soles per un dinar perquè ja ens hem acostumat a pagar-ne 3 o 4. Per tant sobrevivim a base de galetes fins la tornada i un cop a Puno ens anem a fotre una sopa calentona i un plat abans d'agafar el bus cap a Cusco. Non Stop!

diumenge, 9 de febrer del 2014

guiri tour

De bon matí començem el tour cap a les illes Amantaní, Tequile i els uros. Pujem a una barqueta plena de chilens, americans, francesos... tots ben adormits.





Benvinguts a Perú

Origen: Arica
Destí: Tacna - Puno
Km tram: 450 km
Km totals: 2552 km
Moneda: 200 pesos xilens --> 1 sol --> 0.26€


Creuar la frontera d'Arica a Tacna és la cosa més fàcil del món. Surten busos per 2.000 pesos xilens cada 20 min i tardes més o menys una horeta de trajecte sense comptar els tramits inevitables de l'aduana. Això per la gent normal, es clar... Nosaltres ens haviem de complicar una mica més la vida per posar més emoció i per això escollim l'únic bus que es queda xutat en pana als 20 metres de la sortida de l'estació. A part d'això, res greu.


Creuar és fàcil, però el contrast entre les dues ciutats és com un cop de puny a la vista. Tacna és una ciutat a mig construir. Entres amb el bus i tot son cases i cases en obres a mig acabar, cosa que no impedeix que la gent hi visqui tant tranquil·la. L'efecte que fa és bastant caòtic, però a mida que va entrant a la ciutat, el panorama millora lleugerament. 


Per anar de Tacna a Puno s'ha de canviar de terminal (després de canviar moneda a l'estació d'arribada, segons ens diuen és on surt més barat de tot Perú). I com que encara no tenim massa clars els preus peruans ens deixem estafar lleugerament per un taxista molt simpatic. Ell mateix ens portarà cap al centre quan ja tenim els billets comprats pel vespre, a estalviar amb viatges nocturns s'ha dit! Just a la sortida de la terminal, un home mal girbat deixa caure una caixeta de tabac aparentment plena de bitllets i en va fent ostentació. El taxista, al veure-ho, surt del cotxe i ens crida "No, no, no, no! Déjalos!". I l'home fa quatre renecs i marxa refunfunyant davant la cara de perplexitat de la Queralt i el Kiko. Durant el curt trajecte ens explica que s'ha posat de moda una estafa tipus "9 reinas" que consisteix en deixar caure un paquet de diners i dir a la víctima que li ha caigut. Si la víctima té els mateixos percentatges d'ingènuu que d'avariciós, es pararà a escoltar i encara que digui que la caixa no és seva, l'home li dirà que ell no la vol, que només vol 500 soles, o 300 o el que sigui. Si el guiri és prou lerdo com per donar-li i quedar-se amb la caixeta, descobrirà amb desil·lusió que són papers de diari i es maleirà els ossos. 

L'altre versió és que et diguin de dividir a mitges a un carreró de la vora per no donar la nota i un cop et tinguin ben apartadet del món en surtis en calçotets.
Danses tradicionals a Tacna

Vist el panorama, per evitar ensurts ens passem el dia passejant passeig amunt i avall (visca la redundància), sense sortir massa de la zona més transitada. La Queralt aprofita per comprar-se "mil soles esplèndidos" a una de les mil llibreries pirates amb edicions fotocopiades que casi colen per originals. I massa tard descobrim que a una plaça estaven fent valls folklòrics tots ben disfressats. Alemys alguna foto podem fer.


Fins ara hem tingut molta sort amb els busos: Còmodes, amb conductors que s'estimen la vida, nets, etc. Benvinguts a Perú! Bus vell amb conductor suicida ens porta un trajecte que havia de durar 7h en un temps rècord de 5h i mitja. Cosa que fa que estiguem a Puno a les 3:30h en comptes de les 5h del matí. Ergo: estem completament xutats a l'estació amb tot de cholitas, guiris i noctambuls varis. Visca! 

Però com sempre, la flor al cul ens acompanya... El primer "promotor" que ens ve a vendre la moto amb tours i hostals ens el treiem de sobre perquè no volem pagar la nit d'hotel, per algo hem fet el trajecte nocturn... Però el segon que vé, li diem explícitament que no volem pagar hotel i ens diu que no, no, si aquesta nit no la pageu. Avui dormiu tot el dia, pagueu la nit següent, i després on aneu? i nosaltres: Ens han dit d'un tour de dos dies per les illes amb Inka Tour. "Ah si, jo sóc d'Inca tour, veniu!" I ens porta a l'oficina, ens explica com va el tour i ens diu que per quedar-nos a l'hotel (pagant una nit) ens el fa més barat. (Ens havien dit que valia 100 soles, preu que ens diu ell també, però ens el deixa per 80)

Per tant anem a dormir!