Francesc Cañas
Altrament conegut com a Kiko, Ciscu, Fran, i incomptables sobrenoms entre els quals mitja cerilla...
Es dedica a fer veure que és ambientòleg i mentrestant va cuinant i fent blogs, i a la que pot, jugant a jocs de taula friquis.
També escriu, així, com qui no val la cosa...

Queralt Armengol. Li agrada posar-se de cap per avall penjant d'un trapezi.
I quan li puja la sang al cap té idees...
Per vocació i per professió fa dibuixets, i per hobby juga amb gatets o qualsevol bestiola peluda que no sigui una araña.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris il·lustració. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris il·lustració. Mostrar tots els missatges

dijous, 3 d’abril del 2014

El joc del pa

Tenim setze tipus de pa que hem anat endrapant durant el nostre viatge com a sustent bàsic. Cada país ens ofereix els seus productes típics i tots ells altres que són més internacionals. Ens sabeu dir quin pa hem endrapat a cada país? Algun d'ells és troba a més d'un país.
XileEcuadorUniversalEcuador
ColombiaXileColombiaEcuador
PerúColombiaColombiaEcuador
Colombia
UniversalPerúXileColombia

Rolos en la nevera

Origen: San Agustín
Destí: Bogotá
Km tram: 522 km
Km totals: 8117km

Una de les complicacions d’emprendre un viatge d’aquestes característiques és que mai saps quin temps et trobaràs allà on vas: Pluja, fred, xafogor, calor i sol, etc. La complicació de Bogotà és que tots aquests canvis es poden donar en un sol dia. Tot i la calor que es pot arribar a passar, no arriba ni a la sola de la sabata a les temperatures extremes de la costa caribe i Barranquilla, i és per aquest motiu que la ciutat ha agafat el sobrenom de nevera a les terres més caloroses.
Arribem a les 6h del matí al terminal Norte, congelats de l’aire condicionat del bus que inexplicablement ha estat funcionant tota la nit. A aquesta hora la temperatura exterior no ajuda massa a entrar en calor i decidim que el més sensat és anar a omplir l’estomac amb un tinto calentó i alguna cosa per menjar, i anar-nos a connectar per veure si l’Alexandre Zapata ha donat senyals de vida, ja que el germà de la Caro és el dipositari de les claus del nostre reialme i d’ell depèn el nostre futur.  Aconseguim contactar amb ell unes quantes hores més tard i quedem a la seva oficina, que no és la mateixa que quan el Kiko va venir en solitari.
L’Alex ens rep amb l’alegria que el caracteritza (i que per sort no és la de l’Eugenio)
-          Que más Francés, como has estado? Un tintico?
Perduts en la marabunta de Bogotá
Li expliquem quatre batalletes del viatge assaborint un cafè ensucrat per defecte i s’ofereix per portar-nos fins a Fontibón aprofitant que ell ha d’anar un tros més enllà. El cotxe també és nou, l’únic immutable sembla ser la seva mitja melena i la música roquera a la sintonia del carro.
-          Yo tengo unas llaves però creo que no son de la casa... Sino timbramos a Álvaro a ver si está y que os abra... No hablaron con Caro?
-          Si, nos dijo que te llamáramos a ti al llegar!
Ai, ai que la idiosincràsia colombiana ataca de nou i un es pensava que l’altre ja sap el que ha de saber i en realitat ningú té idea de res... Però per sort les claus són les que toca i podem entrar al reialme de Quinta de las Praderas, condominio al barri de Fontibón, a l’oriente de Bogotà, casi tocant a l’aeroport el Dorado. I sorpresa! El reialme està abandonat. A part de la tieta que ens havia dit la Caro, es veu que ara també hi ha un tiet malalt que cuida la tieta, però per ara no hi són cap dels dos.
L’Alex ens deixa amb les claus i la invitació a la seva oficina sempre que necessitem qualsevol cosa. Durant la setmana següent començarà l’exploració a fons del nostre barri i de part del centre, i la retrobada amb els excompanys de pis de Barranquilla que ara viuen a la metròpolis sense parlar-se un amb l’altre per velles disputes. Que vaina!
Al mateix vespre del primer dia apareixen els dos parents de la Caro i amb salutacions formals es posen al llit en dos minuts... Ens sembla que la comunicació amb aquest parell no serà massa fluida, no semblen colombians, hehe.
La Tia es lleva sempre a les 5h del matí, cuina i marxa fins a les 7h o 8h del vespre, quan escalfa alguna coseta més per menjar i es tanca a l’habitació. Si durant aquests breus instants es creua amb un de nosaltres dos intercanvia dos paraules de cortesia.
El tio està bastant xunguillo i es passa el dia al llit mirant telenovel·les o escoltant vallenatos a volums demencials. Quan s’ha de moure ho fa com un fantasma intentant evitar coincidir als espais comuns quan estan ocupats per la nostre presència. Si no la pot evitar, saluda amb un fil de veu i es retira discretament tant depressa com pot. Estem ben distrets!
A part de descobrir el barri amb totes les seves peculiaritats, com que la maleïda caixa que vam enviar des de Santiago segueix perduda en una dimensió desconeguda, ens toca comprar disfresses d’oficina per explotar els contactes de feina que tenim. La Queralt descobreix i s’enamora del Juan Valdez, però no patiu que no abandona al Kiko, és un cafè gomelo, orgànic, ecològic i de comerç just on per gran sopresa també fan chai auténtic.
No sabem per quan temps ens tocarà viure a aquesta ciutat monstruosament gran i caòtica però amb molts secrets per oferir, dependrà una mica dels contactes de feina i de les ganes que en tinguem. Però mentrestant ens dedicarem a buscar aquests secrets i a aprofitar tant com puguem la nostra estada. Amb més de 8.000 km a l’esquena, ens mereixem un bon descans!


diumenge, 30 de març del 2014

En terres de guerrilla - Cultura precolombina

Origen: Pasto
Destí: San Agustín
Km tram: 260 km
Km totals: 7895km

“Pues os cuento que una vez me tocó llevar a unos franceses, y estaban como miedosos por todo el tema de las FARC y eso. Y nada, estuvimos hablando como media hora y ellos como, pero garantízanos nuestra seguridad, prométenos que no vamos a encontrar guerrilla y que estaremos seguros, y yo, pues claro, faltaría mas, ¡no os va a pasar nada! Así que los llevo al tour y en una de esas el carro se queda en pana bajo el río. Algo de la batería, y que no arrancaba. Y en esas aparecen unos manes que estaban pescando y con las medias de aguardiente. ¡Hombre ratón! Me dicen, ¿Y pues que le pasó, se quedaron atrapados? Y nada, nos ayudaron, estuvieron hablando y tomando con los franceses y conseguimos salir. Y cuando ya nos vamos los franceses que me preguntan, ¿y esos quienes eran? Y yo, nadie, unos manes… Y ellos, pero te llamaron por el nombre, los conocías… Y yo, bueno si, son unos de la guerrilla… ¡Se pusieron blancos como la leche! ¡No volvieron a hablar hasta al menos dos horas!”

Ens explica el conductor del tour pels voltants de San Agustín, que inclou 3 parades culturals (tombes i parcs d’estàtues precolombines) i dues de naturals (2 cascades de 400m i 200m respectivament). Per sort o per desgràcia nosaltres no entrem en pana i la cosa transcorre més tranquil·lament i ens quedem sense turisme “vivencial” en una furgoneta que sembla un acudit: Són dos americans, dos paisas, dos catalans i un alemany a una furgoneta...”. Ben entretinguts!

El pas més estret del riu Magdalena a 70km de l'origen.
És el més llarg de Colombia
i a la desenvocadura fa 2km d'ample


Per arribar dalt d’aquesta furgoneta primer hem hagut de passar per unes quantes altres, la primera de Pasto a Mocoa, la segona de Mocoa a P... i la tercera de P a San Agustín.
El primer trajecte és el més llarg i agresta. El Daniel ens va avisar que sobretot no el féssim amb bus perquè la carretera és molt estreta i sense asfaltar, i si es troben dos de cara un ha de retrocedir, si és un bus gran es lia encara més. Pensem que exagera fins que passem San Francisco i la carretera realment supera les expectatives! Almenys les vistes s’ho valen. El segon trajecte el fem en mans d’un conductor guaperes que intenta impressionar a la Queralt i la intenta convèncer sense massa èxit que els vallenatos són molt romàntics. I mentre va fent el kamikaze fent el cas habitual a aquestes terres a la doble contínua (zero), comenta que ja és massa vell per jugar-se la vida com els bojos que van amb moto. Molt congruent.
I amb el tercer trajecte ja se’ns fa fosc i arribem a San Agustín a l’hora de sopar. Hem sortit a les 8h del matí. Però tranquils que “llamo a un amigo. Yo les relaciono para que les colabore con todo así vais bien seguros”. Ens comenta el xofer. I efectivament ens deixa en mans d’un chino d’un punt d’informació turística que ens vol endinyar deu tours regatejant i que al seu torn ens relaciona amb el propietari d’un hostal que també regatejant ens acaba convencent de passar la nit allà.


D’aquesta manera, l’endemà a mig matí ens trobem escoltant anècdotes sobre les FARC a la furgoneta que ens porta fent el guiri pels llocs més guiris de guirilandia. Les 15 primeres estàtues són realment impressionants, les 15 següents són una passada, les 15 següens estan prou bé, les 15 següents potser ja sobren... Tot està pensat per la màxima comoditat del turista amb plata, que és la resta de la furgoneta menys nosaltres, que ens veiem obligats a partir-nos un menú al lloc on para per dinar perquè pel mateix corrientazo cobren el triple que a qualsevol restaurant de poble. El problema és que la majoría de llocs són inaccessibles per visitar pel nostre compte i sense fer de gomelos no haguessim vist res. El puntasso del dia el posa el propietari de la panaderia on parem a fer el tintico a mitja tarda, que fent gala de la promesa amabilitat colombiana i per estupefacció de l’alemany petrificat amb la cartera a la mà, es nega a cobrar-nos res. “No le pare bolas vecino, y ¡disfrute! Cuando yo venga a su casa no me va a cobrar nada, ¿no?”
Amb tots aquests colombianismes el Kiko ha d’anar fent de traductor a la Queralt, i menys mal que l’havia avisat amb antelació que mono vol dir ros perquè sinó casi li trenca la cara al conductor guaperas. Pels estimats lectors recordeu que teniu el glossari a disposició. Encara que aquesta zona del país també era desconeguda pel Kiko i l’ambient dels Pastosos no té res a veure amb Barranquilla, no deixen de ser colombians i la sensació de tornar a trepitjar aquestes terres és una evocació constant a les batalletes viscudes 4 anys enrere, també a disposició del lector motivat.

A Bogotà ens esperen més vells coneguts del Kiko i una caseta a Fontibón que ens haurà d’acollir per una temporadeta indefinida. Serà l’últim trajecte del viatge i per celebrar-ho millor que sigui nocturn, ja ens enyoràvem de “dormir” al bus!





dijous, 27 de març del 2014

Medias y Truchas

A una horeta de Pasto amb taxi colectivo, reposa tranquil·la i llargaruda la laguna de Cocha, un llac natural envoltat per petits nuclis urbans de cases de fusta i granges més aillades on els lugareños es dediquen a engreixar truites per cuinar-les amb cinc o sis variants i vendre-les als incauts turistes a preus desorbitats. Això si, la variant fumada al ajillo està per llepar-se’n els dits! És el lloc idíl·lic per deixar-se drenar una mica més per les sangoneres que viuen del turisme i passar un cap de setmana romàntic amb la parella, demanar-li la mà dins una barqueta al mig de l’aigua o fins i tot casar-se, cosa que fan molts dels enamorats de Pasto i rodalies.  També és el lloc ideal per passar el guayabo de totes les medias que es van buidar la nit anterior juntament amb alguna cervesa i un parell de hervidos de maracuyà (beguda calenta a base de sucs de fruita i licor d’herbes, ideal per l’encostipat!).


Pels no tant romàntics o igual de romàntics però a més amants de la naturalesa, el llac compta amb una petita perla a més o menys un kilòmetre de la costa, on un cop a l’any arriben nedant tots els motivats untats amb grassa de porc per evitar la hipotèrmia. Es tracta d’una illeta que tardes deu minuts a recórrer d’un cantó a l’altre pel simbòlic preu de 1000 pesos. Una illeta que està catalogada dins el programa d’aiguamolls i humedales internacionals RAMSAR on es poden apreciar infinitat d’espècies vegetals, i si estàs atent, algun que altre colibrí o ocells d’altres espècies.

Allà digerim la truita amb l’ajut d’un didal d’arequipe i sota l’amenaça d’un cel plom. Contemplant la quietud de l’aigua el Daniel ens explica que la part estreta del llac és funestament famosa per ser un punt on les FARC es dedicava a abandonar cadàvers. També ens explica que un pare d’un soldat segrestat deu anys per la guerrilla es dedicava a caminar tot el trajecte entre Pasto i Bogotà com a protesta cada cop que hi anava a fer una reclamació o un tràmit, i que entremig hi havia molta gent que se li afegia un bon tram. Finalment va ser alliberat amb molts d’altres i davant els smartfones que els plantaven al davant per gravar les entrevistes flipaven amb colors. Deu anys a la selva completament aïllats passen una factura massa alta.

Per acabar d’arrodonir el cap de setmana, el dia següent, diumenge, toca anar fins a la Florida on un amic del Daniel està de càmping al costat d’una cascada enmig del camp. Aquest cop la comitiva s’amplia amb la Lorena, la seva xicota, el Ramón, gos de la xicota, i el Siro, gos del Daniel. Un bon percal en general, sobretot a l’hora d’entaular-nos a dinar abans de fer la caminadeta final.
La cascada resulta estar un pèl més lluny i un xic més amagada del què ens pensàvem, passant pel costat d’una casa particular el propietari de la qual té fama de mala llet. L’entrebanc final consisteix en el riu mateix que ve de la cascada. Entrebanc que el Ramón valora com a irrissori fins que es troba a la meitat del corrent i veu que se l’emporta avall (s’ha de dir que és un pet de gos). Es queda congelat per la resta del viatge i li passen les ganes de fer-se el valent. En canvi en Siro, que li triplica el tamany i podria passar perfectament, és una mena de Rantamplan en aquest aspecte i odia l’aigua per un trauma d’infantesa que implica una piscina i un gos més gran.

Tres tendes humides amb els corresponents ocupants intentant encendre un foc de llenya xopa, ens esperen a l’altre cantó. Un d’ells, el més prendido, és l’amic Gabo, que ens saluda amb efusivitat perfumada d’aiguardent. Fins i tot ens cedeix les tendes i el menjà que ha sobrat per si ens volem quedar a acampar, però després de la remullada soferta per arribar al darrere de la cascada on s’amaga un maldito duende que te invita a soñar al qual la gent deixa ofrenes de fruita, fa com bastanta mamera. A més, la nostra archienemiga boira que ens persegueix durant el viatge com si el mestre Mandarin hagués posat la nostra foto al cantó negre de la taula amb el ying-yang al costat del Vito Cortizone, torna a fer acte de presència. S’imposa una discreta retirada.
Però de discreta no en té un pèl! A mig camí de tornada, amb el Gabo trontollant i caient cada 4 passes, la boira decideix ser pixanera i es queda ben descansada descarregant sobre nosaltres la pluja que per sort no és daurada.
A peu de carretera ja estem ben xops, més que després de la cascada, i la nit se’ns llença a sobre sense escampar la boira. Un panorama ben lúgubre, el que s’aconsegueix entreveure entre la blancor. Caminar els 3km fins al poble per la carretera no sembla gaire sensat, però enviar el Gabo ben taja al poble amb primer cotxe que para fent dit per enviar reforços, pel que es veu si. Després d’un temps que es fa etern i que segurissim que és el triple del què necessitaria una persona normal, els reforços arriben en forma del cotxe del Gabo conduit per ell mateix (OMG) i dos mototaxis per nosaltres que tot i no parar massa la pluja ens salven el cul. Però només fins a Florida... Allà ens trobem tirats de nou perquè a aquesta hora ja no passen colectivos, i segons alguns pot ser que passi un bus però segons d’altres no, i un contacte que ens passen ens vol acabar de dilapidar la platita que encara no hem llençat per la finestra per portar-nos a caseta. Mentrestant es va fent més tard i estem empapats com esponges remullades a l’atlàntic un dia de pluja.
Però els nostres herois mai no desesperen! Només tremolen de fred! I eus ací que una furgoneta que ve d’alguna finca fa cas a les nostres supliques molt amablement, que no desinteressadament, i ens porta amb dos altres homes entre sacs de plàtans i una pobre gallina que no fa gaire més bona cara que nosaltres.
Un dels homes resulta ser de xerrera interminable i ens explica entre rialles i exageracions que l’últim cop que va anar a pescar per aquelles terres per un dia, sense saber molt bé com en va acabar 8 al calabós per abús de poder d’un policia que li tenia jurada i que casi li aplica la llei antiterrorista. Encara que les anècdotes no passin el fred, almenys amenitzen la tornada. Però ja somiem amb una dutxa calenta i un bol d’avena amb xocolata abans d’anar a dormir.


Tot i que teníem pensat marxar el dia següent, ens veiem obligats a buscar una lavanderia i quedar-nos un dia més recuperant forces. Dimarts finalment marxem cap a San Agustín per suggerència de Daniel. Quedarem empatxats d’estàtues!

dimarts, 25 de març del 2014

Breu introducció al ballenato

Origen: Quito
Destí: Tulcan - Pasto
Km tram: 341km
Km totals: 7435 km
Moneda: 1 dolar americà --> 1970 pesos xilens


Si la frontera entre Perú i Equador ja ens va semblar una broma, entre Equador i Colòmbia si ens descuidem entrem d’il·legals al país sense que ningú ens digui res… Havent passat una nit a Tulcan, el darrer poble d’Ecuador a 7km de la frontera, ja hem començat a respirar aires colombians. Fins i tot venen Buñuelos! I al matí següent ja hem recuperat forces per seguir fins a Pasto però a l’estació de busos ens diuen que no n’hi ha cap de directe, que la frontera es creua amb taxi fins a la frontera, d’allà un altre fins a  Ipiales i d’allà agafar el bus. Però parlant amb una noia ens contacta amb un noi que ens porta directe a Ipiales per més o menys el mateix preu que sortirien els dos taxis. Un cop al cotxe, ja fent camí, ens pregunta si hem de segellar els passaports i si hem de canviar moneda, preguntes que responem afirmativament. I eus ací que arribem al pas fronterer i segellem la sortida d’Ecuador, trobem un canvi raonable de moneda a 1 dolar à 1970 pesos colombians, i seguim endavant tant feliços. 1 km més enllà ens comencem a estranyar que el pas fronterer per entrar a Colòmbia estigui tant separat, normalment són un 300 o 500 metres. Així que li demanem al bon home que tenim per conductor i que es creu fitipaldi si falta gaire. I el bon home que tenim per conductor ens mira sense entendre res i pregunta si també preteníem segellar l’entrada al país. Evidentment! Dons resulta que les oficines estan ben enganxadetes i que hem passat de llarg, i que als Tulcanenses no els demanen cap mena de paper per anar passant d’un cantó a l’altre i la majoria de persones que porten pretenen passar més aviat desapercebudes. Per tant ens toca fer mitja volta, segellar com a bons minyons els 90 dies de turistes corresponents i tornar a fer mitja volta per arribar a Ipiales, on per fi agafem el bus que amb un parell d’horetes ens deixarà al terminal de Pasto on ens espera el Daniel, company d’aventures passades quan el Kiko va anar a l’aventura en solitari per Barranquilla.
Però resulta que no ens espera... demanem minutos per aquí, demanem minutos per allà, no hi ha manera que contesti. Morts de gana com estem, decidim dinar a l’estació mateix i seguim intentant... Finalment contesta! Ja ens veiem tirats per la ciutat havent-nos d’espavilar pel nostre compte.
Quan apareix caminant, el Kiko el reconeix de seguida tot i els quilos recuperats que havia perdut a Bquilla per culpa de la mala vida i les canes de més que despunten per aquí i per allà. Amb mitja horeta ja ens hem posat bastant al dia i anem recordant batalletes de quatre anys enrere per martiri de la Queralt. Com que es veu que ara està emparellat i casa seva és molt petita, ens enxufa a casa la novia, que viu amb sa mare i lloguen habitacions a estudiants universitaris on ens pot acollir per un parell de dies que acaben sent 5. La sogra resulta ser tot un personatge que inspira respecte fins i tot als porters del condominio: Voltant els seixanta amb dignitat, preferència pels colors roses, pertinença d’un gos mimat de nom Ramón i per últim però no per aixó menys important, ans al contrari, religiosa a més no poder fins al punt de prendre apunts de la bíblia cada matí escoltant l’equivalent a radio estel amb bachatas i ballenatos proferint amor etern a Jesucrist. “El amor a cristo me llena de júbiloooo, júbiloooo, júbiloooooooooooooooooooooo”. I com que a casa seva no es pot pecar, ens posa en habitacions separades. Què hi farem... Per sort la filla no té res a veure.

formulario de entrega de amor

Pasto ens agrada de seguida, ciutat no massa gran, amb una església a cada cantonada, algun piroclast del tamany d’un menhir enmig d’una plaça per recordar l’amenaça constat del volcà,  i carrers per on es pot transitar tranquil·lament respirant l’aire pur de la muntanya tonificat lleugerament per la fumarada espessa i negre, que s’ha de tallar amb machete com lianes a la selva, dels colectivos i camions.   I sobretot, sobretot, el retrobament del Kiko i el descobriment de la Queralt, de la gastronomia colombiana! Pan de bono, pan de yuca, almojábanas, arepas, avena, i sucs de fruites de tots colors i sabors. I per desgràcia i calamitat, el retrobament del Kiko i el descobriment de la Queralt del ballenato! Tots els trajectes en qualsevol mitjà de transport, a moltes botigues i comerços i per totes bandes, el so esquizofrenic dels acordeons amb les veuetes d’estar sent capat dels cantants, amenitzen la velada afegint-se a les ja conegudes bachatas amb veuetes d’estar-se aguantant la diarrea i lletres d’una profunditat de cul de got. Imagineu si és greu la situació que la Queralt arriba a admetre que prefereix el heavy i pregunta agonitzant si a tot arreu serà així. Pobre petita llagosta, no sap pas el què li espera...
Quan la gent d’arreu del món però de fora Colòmbia llegeix Garcia Márquez, identifica el gènere com a realisme màgic i es deixa emportar per les meravelles descrites amb tot detall per l’autor: Paisatges, persones i fets insòlits indueixen a pensar que el guanyador del premi Nóvel se l’ha guanyat a pols amb la genialitat de la seva imaginació.
Quan un colombià o un estranger que coneix Colòmbia llegeix Garcia Márquez, la descripció de llocs, paisatges i fets insòlits l’indueixen a pensar que el guanyador del premi Nóvel se l’ha guanyat a pols amb la genialitat de la seva capacitat de plasmar la realitat sobre el paper i identifica el gènere literari com a costumbrista.
Pasto no escapa a aquesta realitat Gabrielística i és molt fàcil identificar un dels escenaris de l’autor al carrer del jutjat administratiu, on una al costat de l’altre s’escampen tot de tauletes amb màquines d’escriure teclejades amb precisió per homes dedicats a omplir els teus formularis i algun que altre a escriure cartes d’amor.
Sense arribar al nivell del surrealisme màgic, si que viurem un parell d’aventuretes dignes de ser explicades més endavant.
    



  

dijous, 20 de març del 2014

Els Cecs que canten als transports de Quito




































En el juego de la vida
juega el grande juega el chico
juega el blanco y juega el negro
juega el pobre y juega el rico

En el Juego de la vida
nada te vale la suerte
por que al fin de la partida
gana el albur de la muerte

dissabte, 15 de març del 2014

El brugit del Tungurahua

Origen: Guayaquil
Destinació: Baños de Agua Santa
Km tram: 297 km
Km totals: 6775 km

Baixem del bus després de 5 horetes de trajecte per carreteres recontrabién asfaltades, que diria l’Orlando, i paisatges bucòlics de bosc selvàtic i plantacions de plàtan. Baños és tant gran, o petit, com Moià però moooolt més guiri. El poblet viu de la canya de sucre i tots els seus derivats que venen en paradetes artesanals on pots veure els obradors estirant la massa de sucre per fer-ne piruletes, dels 3 banys termals d’aigües sulfuroses a 53º on ens posarem en remull un parell de cops per tenir el cutis ben finet, i sobretot, del turisme explotat per 500 hostals i 500 agències de tours que ofereixen esports de risc i vivències “autèntiques” per la selva “extrema”. També està plagat de cafès i restaurants regentats per guiris adoptats que en algun moment de la seva vida han decidit que aquí s’hi viu massa bé. Això té l’avantatge que l’oferta gastronòmica va més enllà del pollo-cicharrón-churrasco amb arròs. A més molts d’ells ofereixen intercanvi de llibres, malauradament la majoria en anglès, però el Kiko és molt valent i decideix practicar amb un Tom Clancy, mestre de la “literatura” d’acció gringa. 
Obrador de canya de sucre artesanal

El primer dia ens el passem fent el guiri pel poblet i intentant veure alguna cosa entre la boira des dels miradors assequibles a peu. El Tungurahua no treu el nas però descobrim una perla de casa de turisme rural amb magnòlies i colibrís. 

El segon dia, ben d’hora i amb la panxa plena de bolones, ous ferrats, amanida, suc i cafè (esmorzar costeño per 3 dolars), comprem el passatge cap a Coca, per endinsar-nos de nou a l’Amazones on ens ataquin els mosquits. Qui ens havia de dir que durant el dia ens trobaríem amb ofertes de voluntariat per la zona de Baños! I preguntant, preguntant, Sant Pere canta, acabem trobant la Fundación Oscar Efrén Reyes que es dedica a la conservació natural i al monitoreig del Tapir Andino a la reserva privada que van aconseguir comprar a la cordillera del cierro negro en la reserva de Chamanapamba. 
Entre dubtes i incerteses sobre si ens convé perdre els passatges a Coca, arriba un “compa” de la fundació que precisament van a un seminari sobre models alternatius de consum i producció a l’esmentada ciutat, i que estarà encantat en comprar-nos els bitllets. Les teories causalístiques de l’Orlando cada cop prenen més sentit. Per tant, ja no queden excuses: Segon voluntariat al canto!
Ens deixen dormir al pis de dalt de les oficines que tenen habilitat amb cuina, lavabos i dormitori, i l'endemà a les 6h del matí, que acaben sent quarts llargs de 8h, quedem per posar-nos en camí cap a la reserva. El Juan Pablo, un ésser grenyut i barbut que viu bastant al seu món però que és molt maco, serà el nostre guia i acompanyant. 
Sembla que ens ho muntem de tal manera que ens passem tres dies asseguts al bus i després fem la patejada del mil per treure el fetge per la boca. El desnivell que va enfilant pel vessant de la quebrada de Chamana és èpic. Qui hagi tingut la sort d'anar al refugi del Coll del Jou, per sobre de Merens les Vals, que recordi l'hora i mitja de pujada per aquell pendent extenuant i el multipliqui per dos. Després de tres hores amb les motxilles que cada cop semblen més sacs de patates i van perdent trossos pel camí, i veient el Juan amb el seu machete desbrossant les branques i males herbes que obstrueixen el camí tot xiulant o parlant interminablement pel telèfon mentre nosaltres lluitem per un anhel d'aire, el mestre ens felicita pel bon temps que hem marcat pujant i arribem a un casalot immens de fusta amb la cuina i els banys exteriors i aquest cop, encara que sense llum, si que se les han enginyat per tenir aigua corrent mitjançant una manguera que va fins el rierol.

Una reconstituent sopa de quínoa i un bon plat d'arrós amb llenties ens posen a to per començar a barallar-nos amb l'hort, netejar el perímetre dels fruiters i preparar una nova terrassa per poder cultivar sense pendent. Les mans del Kiko li tornen a recordar que estan fetes per l'escriptori, no per la vida de camp, i amb dos minuts noves butllofes s'afegeixen a les cicatrius de tallar llenya a Tarapoto. Però no desisteix!

Al vespre, en un dels moments en que el vaivé de la boira ens deixa veure el cel, sentim tronar de lluny... Però no s'acosta pas cap tempesta, és el senyor Tungurahua que ens demostra que existeix encara que no es deixa veure el pèl. El Juan ens explica que fa cosa de 3 setmanes va erupcionar bastant fort i ho va cobrir tot de cendra.

L'endemà ens llevem ben d'hora ben d'hora ben d'hora com el famós entrenador, i sense estar patrocinats pel banc Sabadell ens endinsem al bosc per "camins" que fa dos mesos que no es fan servir per anar a instal·lar càmeres trampa amb sensors de moviment i infrarroig per veure si el Tapir Andí segueix viu i si els seus amics puma, oso de anteojos i tigrillo s'afegeixen a la festa. El Juan, que no parla massa però quan ho fa s'entussiasma amb el què explica, ens comenta tota la fauna que habita les rodalies i totes les descobertes de noves espècies que ha tingut la sort de fer, complint el somni de qualsevol biòleg. Tot i que, com tot, té un preu. En aquest cas passar-se onze dies amb un guia amb tendència a perdre's per senders d'animals, rodejant el volcà per entre el bosc, les canyes i lianes, i els pendents impracticables plens de fang. Si el Juan diu que va ser un camí molt dur, per la resta de mortals deu ser maco de veure.

I la tasca del darrer dia, ja que plou i tampoc podríem fer altra cosa, consisteix en embadurnar l'estructura base del pis de dalt de la casa amb una barreja d'oli de motor cremat, gasolina i brea, ben sa i nutritiu contra tota mena de corcs i paràsits de la fusta. 

Tot i que per ganes ens quedaríem molts més dies, arriba el moment de baixar, posar-se en remull en aigua sulfurosa per desfer les agulletes, i repensar la ruta per anar a Tena en comptes de Coca, on en principi hi ha dos voluntariats prometedors... Veurem què ens reserva el destí.



dimarts, 11 de març del 2014

Els colors de Guayaquil







































Temps era temps, quan els Espanyols tenien dents i es dedicaven a queixalar tot sudamèrica, vivien feliços i menjant bolones una parella de  Huancavilcas, poble que dominava certa regió del que ara es coneix com a Ecuador. Ell, que era el jefe, es deia Guayas, i la seva formosa esposa es deia Quil. 
I eus ací que els espanyols van queixalar tant fort que van arribar a aquesta regió i van intentar sotmetre el poble, que va oposar una ferotge resistència digna del poblet gal, però amb menys fortuna. Finalment els invasors van aconseguir sotmetre'ls i van fer presoners els esposos. Guayas, a canvi de la llibertat d'ambdós, els va prometre més riqueses de les que es podien endur i que només ell sabia on s'amagaven. Els espanyols, tant avariciosos abans com ara, van acceptar encantats i es van deixar guiar pel jefe fins al cerrito verde actualment conegut com a Santa Ana. Un cop allà, Guayas va demanar un punyal per desenterrar el tresor, però el què va fer un cop el tenia a la mà va ser clavar-lo al cor de la seva estimada Quil i després al propi, deixant-los amb un pam de nas com l'explorador de l'acudit de l'Eugenio als indígenes. 
Diuen que abans de morir, en comptes de dir-los que els deixava sense canoa els va dir:


"Al río lo mancharon con la sangre de mis hermanos,
me llevo a Quil para que me acompañe a la tierra del Sol".


Així, en memòria de l'heroica parella, Francisco de Orellana va fundar la ciutat de Guayaquil. 








dijous, 6 de març del 2014

Historias de Orlando

La tarde caía pegajosa con un manto de nubes bajas siguiendo el valle entre la frondosidad de los árboles después de la lluvia. Pero la humedad no alcanzaba a disipar el calor, al contrario, era como si lo espesara como la maizena en una beichamel aguada.
Los restos de agua goteaban entre la vegetación hasta encharcar el suelo arenoso o repiquetear de manera incongruente contra dos tejados de hojalata, creando notas disonantes en el silencio de la jungla después de una tormenta.

Las pequeñas cabañas a las que pertenecían estos tejados se encontraban en medio de la nada, rodeada de bosque lluvioso por kilómetros a la redonda, y hospedaban a dos viajeros que venían de alguna parte para ir a otra y se resguardaban de la noche que estaba por llegar. Cada una de ellas apenas albergaba espacio para la carpa y la mochila, pero entre las dos se alzaba un cobertizo de paja para proteger lo que se podría llamar cocina, donde una pequeña fogata de leña mojada levantaba una columna de humo digna de un incendio descontrolado pero que no asustaba a los zancudos voraces que festejaban la llegada de intrusos con un festín de su sangre.
En las pocas llamas que luchaban entre la humareda, un sartén viejo y medio oxidado reposaba con semillas de macambo en aceite y sal, crepitando con el calor. Y a su lado, un cuenco de latón en no mejores condiciones que el sartén, con un alquitrán de café rehervido por tercera vez. Condimento perfecto para acompañar el plátano sancochado y el pescado salado, con harina de yuca tostada. Todo bien mojado con un ají preparado por el mismísimo diablo de tan picante.
Era el momento y con el menú perfecto para contar historias. Y sabe dios que a Orlando le encanta contar historias.

"Estábamos haciendo competiciones a ver quién subía más deprisa por las grúas sólo a fuerza de brazos. En esa época yo estaba recontrafuerte, cuando iva a la playa siempre me iva con tres o cuatro chicas, olvídate! Así que subí bien deprisa, eran las horas muertas y no tenia que pasar a comprovar el rumbo hasta detro de 2 horas, y el mar estaba quietecito como un charco, bien plano y el cielo sin una sola nube. Habia hobres jugando a cartas, otros viendo tele y a los que  les tocaba guardia, andaban rabiosos cumpliendo su horario. Y unos cuantos estábamos en eso de las, como se llama... competiciones, y yo subí bien deprisa, sólo a fuerza de brazos. Y una vez arriba veo el mar recontraplano pero me fijo en la estela que va dejando el barco. Y veo que hay algo raro porqué andábamos el línea recta pero el dibujo que dejábamos era en eses, haciendo zig zag. Y me digo, miercoles! eso no es nada normal... Así que bajo y le digo al contramaestre: "Oye, ven a ver eso, no es normal". Y él: "Tienes razón Orlando, algo va mal. Tiene que ser cosa de la carga".
Y ya sabes que los barcos tienen sus cámaras de flotación. Esa era más grande que la cabaña, era como de tres metros de alto por tres de ancho. Así que vamos a ver la cámara y abrimos la puerta... Llena de agua! Terrible, olvídate! Estaba completamente inundada, por eso el barco zozobraba. Y yo, como sé bucear, me metí el traje con la bombona de oxígeno y pa dentro. En la cámara hay como cuatro, como se llaman...,desagües. Imagínate que estaban los cuatro obstruidos con madera. Sacarlos fue recontradifícil, estaba bien oscuro y era muy estrecho. Pero al fin los saqué todos y el agua salió. 
Dos horas más tarde llegó la peor tormenta que he vivido en la vida, terrible! Las olas llegaban a los 20 metros y el barco parecía diminuto. Subíamos por un lado y caíamos por el otro que casi nos hundíamos al chocar contra el agua y volvía a salir. El marinero más viejo que se las daba de lobo de mar, de vuelta de todo "yo ya lo he vivido todo" y eso, lo tenía de rodillas en frente llorando "Orlando, no quiero morir!" y yo plas! plas! le pegué un par de guantazos. "Vuelve a tu sitio, muévete". Y así pasamos como cuatro horas, olvídate, terrible. Pero pasó.
Pero imagina si no llego a ver la estela del barco y no nos damos cuenta del sabotaje... De esa no salimos! Y es que el patrón era muy mala gente, quería cobrar el seguro y nos mandó a la muerte. Fíjate que nos cambiaron de barco poco antes de la salida, teníamos que ir en otro!"

Tan enfrascados habían estado en la historia que apenas se dieron cuenta del paso de dos chiquillas a pocos metros de distancia, que saludaron con jovialidad y desaparecieron entre la maleza cerca del río. Ahora, al llegar al desenlace y tomarse un respiro, se dieron cuenta de lo raro de la situación, pues las muchachas no tenían por donde haber venido ni adonde ir. Revisaron extrañados la orilla del río pero no encontraron marca alguna de huellas y no era suficientemente caudaloso para llegar en canoa. Sin darle más vueltas al asunto se fueron a dormir ya que la noche los había encontrado hace rato entre proezas marina.
De pronto, a Orlando le despertó un suave beso en los labios, liviano como un suspiro. Al abrir los ojos medio dormido, ni siquiera se extrañó de tener a una de las chicas, la que vestía camiseta azul y falda larga, encima completamente desnuda. Empezaron a acariciarse apasionadamente e hicieron el amor con ternura y la complicidad de dos amantes que se conocen todos los secretos. Se tumbaron uno al lado del otro exhaustos y pasaron las horas. Al tiempo, ella le pidió un baso de agua y Orlando se levantó dándole un beso en la frente antes de salir de la cabaña. Fue en este momento cuando se rompió la ensoñación y llegaron las preguntas. ¿Cómo diablos había llegado la chica allí? ¿De dónde salía? ¿Quién era? Se paró a medio camino de la cocina dubitativo. Regresó unos pasos pero dio media vuelta de nuevo. Al final alcanzó a llenar un baso de agua y entró de nuevo a la cabaña dispuesto a resolver el misterio. Ahora si se sorprendió de verdad al encontrar la cama vacía. Se preguntó si no había sido todo un sueño pero el aroma de la chica perduraba en el aire, el olor de su sexo en sus manos y los señales inequívocos del romance por toda la pieza. Para no volverse loco fue a despertar a Isi, su amigo y acompañante, para que fuera testigo de las evidencias. "Es obvio que has estado con una mujer Orlando". Confirmó él sin sombra de duda. 
Rebuscaron como locos por los alrededores pero no encontraron ni la sombra de un rastro. Los espíritus de la selva son siempre caprichosos.   





dimecres, 5 de març del 2014

el preu de la selva...

ser devorat per tot tipus d'animalons, quant d'amor!


en apuros

Per arribar a casa l'Orlando vem creuar el riu crescut 14 vegades ...



























* Cerelias és l'associació que coordina el voluntariat i ens havia dit que el camí era tant fàcil

Manual del voluntario

Estas son unas cuantas cosas que hay que considerar si quieres hacer el voluntariado en el centro de recuperación de fauna de cordillera escalera, en Tarapoto, mediante la asociación Cerelias que da soporte a Orlando Zagazeta en su labor de conservación y repoblación de sajinos y otras especies.

1. La Cordillera Escalera es una área de conservación regional del Perú y para acceder hace falta el permiso del Proyecto Especial Huallaga Central y Bajo Mayo. Normalmente se tramita este permiso mediante Cerelias si avisas de tu llegada con una semana de antelación. Para contactar con Cerelias puedes acceder a su web: Cereliasperu.com El voluntariado tiene una durada mínima de 15 dias, ya que es el tiempo que tardas en aclimatarte en el centro y que los animales se acostumbren a tu presencia. 

2. A pesar que Cerelias se encarga de los trámites, hay otra asociación el la guarita del parque que controla la entrada de gente y que a veces ponen problemas con los permisos. Es recomendable ponerse en contacto directo con el Ingeniero Jorge Rengifo del Proyecto Huallaga y informar de tu estadía. Su contacto se encuentra en el web del proyecto.

3. Una vez tengas los permisos de entrada, sólo te queda hacer los preparativos para subir hasta el centro. 

- El centro de recuperación de fauna es a la vez la casa de Orlando y consiste en una cabaña de madera sin luz ni agua corriente. Los voluntarios acostumbran a alojarse al albergue turístico que se encuentra a diez minutos pero que no cuenta con mayores comodidades. 

- Para acceder al centro se tiene que caminar aproximadamente una hora y media o dos y se cruza el rio shiclayo aproximadamente catorce veces.

- A pesar que la manada de sajinos se encuentra en absoluta libertad, Orlando comparte su comida con ellos para que tengan un sustento base y se acostumbren a volver para poder controlarlos. Además también comparte la comida con los monos, el coatí, la chozna y Oso, su perro.

Por todos esos motivos tienes que ir bien preparado y dispuesto a colaborar.



Cosas importantes a llevar:

- Zapatos de recambio y zapatos que se puedan mojar. 
- Linterna y baterías.
- Bolsa de dormir.
- Si usas repelente de mosquitos, procura que sea ecológico, por ejemplo alcohol de curar con tabaco y clavo de olor. Si usas uno químico, intenta no bañarte al río al poco tiempo de aplicarlo ya que es altamente tóxico para insectos y anfibios.

Como colaborar con víveres:

A pesar que en el web de Cerelias pone que sólo tienes que llevar tus víveres, piensa que una vez arriba se comparte todo con Orlando y con los animales y por lo tanto vas a consumir muchos más de lo que piensas al momento de comprar. Por eso Orlando pide que los voluntarios que suban, lleven una buena carga.

- Puedes ir a comprar donde la Angélica, en calle Jr Andres A Caceres frente a caja Piura, una esquina bajo el mercado Nº2.  Allí es donde va siempre Orlando y ya saben como empacar los abarrotes.

- Los víveres van a pesar mucho para llevarlos además de la mochila. Es muy recomendable, por no decir imprescindible, contratar a un carguero para que la suba. De esa manera puedes aprovechar para preparar un paquete de 30kg de carga para que salga a cuenta. Pide a Cerelias que te pasen el contacto de Isidoro, es el carguero que siempre contrata Orlando y ya conoce el camino.
- El paquete base de víveres para 2 personas y 15 días debe contener:
  • 8 kg de arroz extra
  • 8kg de arroz partido
  • 2kg de zanahorias
  • 2kg de cebollas
  • Completar hasta los 30kg con fruta, verdura, legumbres, galletas, pan, café o lo que quieran comer.
Además, Orlando va a ser muy feliz si le subes algunas cajetillas de tabaco Pall Mall.
Entre los víveres y la carga te puedes gastar alrededor de 120 soles, que teniendo en cuenta que tu también vas a comer y que el voluntariado es gratuito, es bien poco precio.

Con eso, y con mucha ilusión, ya irás bien preparado para pasar un tiempo inolvidable en el centro, rodeado de naturaleza y animales y ayudando a Orlando en su increíble labor.


diumenge, 16 de febrer del 2014

la ciutat dels mototaxis

Per creuar els carrers de Tarapoto has d'estar a l'aguait. Quasi no hi ha cotxes, però els mototaxis corren en totes direccions com mosques tot fen-te senyals seductors per portar-te on vagis. 





dissabte, 15 de febrer del 2014

Pachatata ("pare cosmos") i Pachamama ("mare terra")




Odissea 2014 a l'espai (Machu Picchu primera part)

Origen: Puno
Destinació: Cusco - Aguas Calientes
Km tram: 627 km
Km totals: 3179 km

Plaza del mercado, Cusco
Cusco és una ciutat colonial, patrimoni de la humanitat, i plena de pixats i bosses d'escombraries estripades pel mig del carrer. Si fos una ciutat suïssa seria una meravella, al ser peruana, té un encant pintoresc. Les cases típiques havien sigut blanques en els seus bells temps, amb els balcons i finestres de fusta pintada de blau. Hi ha un mercat central que és molt més atrapaguiris que la majoria de ciutats i un munt d'esglèsies i places per on passejar, tot ben ple de 3 tipus de gent: Guiris motxilleros, autòctons modernitzats i autòctons tradicionals representats bàsicament per cholitas amb les seves trenetes i faldilles i els seus sacs d'herves i productes indesxifrables. 
Aquesta ciutat que per si sola ja és digna de ser visitada, a més serveix de campament base per un bon grapat de tours a diferents destins incas o naturals, el més famós dels quals i al que ens dirigim: el Machu Picchu!

Si ets un motivat de la vida, a les 6:00h del matí estaràs en peu per anar al terminal de Quillabamba per agafar el bus que surt cap a Sta Maria. Abans has d'haver passat pel ministeri de cultura situat a l'avinguda de la idem a comprar l'entrada pel modic preu de 150 soles amb Huainapicchu inclós.
Només posar els peus al terminal, un munt de lloques cridaneres i gesticuladores et faran la seva dansa nupcial per tal que escullis la seva companyia per sobre de les altres; tu escolliràs la que més t'abelleixi i et convingui. Tot sembla molt correcte, hi ha els horaris de sortides cada mitja hora a totes les companyies, et fan la boleta pel primer que surt a 2 de 8 i encara tens casi una hora per esmorzar algo.

A 3/4 de 9 portaràs una hora i quart parat dins el bus més vell de Perú pregutant-te què estàs fent amb la teva vida. Si tens la cara dura d'anar a queixar-te, et fotran un vol de crits per dir-te que el bus no marxarà fins que no hagin vengut totes les places. Idiosincràcia peruana... 

Per sort, a l'arrencar tot canvia. El trajecte es pot dividir en dos trams. El primer, des de la sortida de Cusco transcorre lleu pendent a munt per endinsar-se en un mosaic de turonets cultivats i retalls de bosc d'eucaliptus on el sol que es filtra entre els núvols afegeix nous entramats. La xatarra va esbufegant i els guiris es tranquil·litzen, dormen o es meravellen del paisatge. El nen asiatic del davant plora i la noia gringa del costat menja galetes. 
Al cap d'unes quantes hores i poblets, parada de rigor per fer la pixaradeta i que les venedores pugin a vendre choclo! choclito con queso! Rocoto relleno! Pancito! I per un error de traducció, el pobre home assiatic somrient, pare del nen que plora, es creu culpable de crear esfondraments a la carretera pel fet de no comprar pa. La Queralt no resisteix la temptació i ens acabem partint una panotxa bullida.

El segon tram és el serio de veritat:

Camí a Aguas Calientes
El bus comença a enfilar amunt fent ziga zagues i l'horitzó es cobreix de muntanyots escarpats encatifats de verd amb el cim perdut entre els nuvols. El bus segueix pujant per entre falgueres, molses i matolls, i segueix pujant saludant parelles d'azes, alguns caball i vaques i fins i tot alguna llamita. I segueix enfilant per paelles sobre penyasegats i ferides obertes de desfalcs antics o recents. Fins atrapar els núvols que semblaven tant lluny, que ens donen la benvinguda deixant caure quatre gotes mandroses. I quan sembla que ja no podem pujar més, seguim pujant! Per donar una idea de les proporcions, multipliqueu la carretera de Puigcerdà per 5 i us hi estareu acostant. I fins i tot aquí dalt, per aquí i per allà trobem senyals de l'obstinació humana per viure allà on no ens demanen amb casetes destartalades i quatre cultius en pendents impossibles.
I per fi, el coll. D'un moment a l'altre tot el que feiem de pujada ho comencem a fer de baixada. L'entapissat verd es torna molt més frondós per no dir selvàtic, amb arbres de formes estrambótiques, canyes de bambú i palmeres plataneres. Els corriols es conten per desenes, reflexant el sol com vetes de plata aflorant de la muntanya, quan en realitat el que fan és esgarrapar-la amb fúria per alimentar el riu de la vall, caudalós i turbulent. 
Aquí els núvols paren emboscades silencioses a mitja vessant per jugar a amagar amb el sol, les muntanyes i fins i tot la carretera. I algun ruixat que no falti...
Enmig de tant paisatge idilic, el nen segueix plorant, la gringa menja patates fregides i el bus para a mitja curva. Esfondrament al canto! "Y nos dieron las diez y las once" Congregació de guiris a primera fila per veure què passa més enllà de la cinta de seguretat, "las doce, la una..." venedores ambulant apareixen del no res amb gaseosas, arroz chaufa i papas rellenas. (Més tard les acusarem de causants de l'esfondrament com a tècnica de màrqueting agresiu). "las dos y las tres..." Congregació de peruans indignats a primera fila per exigir el pas a crits. La policia, 2 pobres agents, casi es veu desbordada. "y desnudos al anochecer nos encontró el derrumbeeee..." Cada mitja hora ens diuen que falta mitja hora i tiro porqué me toca. Ja ens hem endrapat un chaufa i tot. Però sempre surt el sol després de la tempesta, som-hi de cara fins a Santa Maria!!
De la hidroeléctrica a Aguas Calientes a peu seguint la via
Com que ja hem fet coneixences amb una parella de francesos i una altre d'argentins, fem pressió per baixar el preu de la Van fins a la hidroeléctrica. Hem sortit a 3/4 de 9 i quan ens disposem a caminar fins a Aguas Calientes són les 6 de la tarda. Ens queda una hora de sol i la comitiva de guiris desprevinguts inicia l'aventura!

Aquest darrer tram a peu és seguint la via del tren de luxe que va de Cusco a Aguas Calientes pel doble de l'entrada al MachuPicchu. (Segur que tarda menys). És un caminet estret ple de ponts que has de creuar per sobre la via i ple de bassals per fer més entretingut el camí quan se'n va el sol i només un de cada 4 porta llanterna. Nosaltres evidentment som dels que no. La xafugor és monstruosa i els fumadors estan suant tota la nicotina i quitrà des del primer cigarret; els no fumadors suem la cansalada i les toxines del primer biberó. Però la moral és alta i el pas veloç, de 3 hores que ens han dit, en tardem dues fins a plantar-nos al poblet Port Aventura del peu del Machu Picchu. 

El francès torna a fer gala de les seves dots regatejadores per negociar allotjament per tots i acabem dormint per 15 soles cadascun en comptes de 25. Avantatges d'anar en grup. I per celebrar-ho anem a sopar, també regatejant! Tot i així a nosaltres 2 ens sembla carissim pagar 10 soles perquè portem dies alimentant-nos per 3 o 3,5. Al comentar-ho, les altres parelles flipen bastant i asseguren que no han aconseguit menjar mai per menys de 10. No s'han sabut moure gaire... Recordeu: Els mercats i els carrerons fora de la zona guiri són els vostres millors amics!

En fi, moment de posar-se al sobre i somiar amb la cançoneta dels Jaivas, "las alturas del Machu Picchu". 

dilluns, 10 de febrer del 2014

Costums i vestimenta de Tequile

Tequile és una illa de 2.000 habitants de llengua quechua ( i no estàn patrocinats pel Decathlon). La seva cultura és una barreja de les civilitzacions pre-colombines i l'española colonial. És per aquest motiu que tant les vestimentes com la religió fusionen coses d'una i de l'altre. Per ells és tant important la Pachamama com la verge Maria i fan un paral·lelisme interessant entre els 3 nivells espirituals de la religió andina, que son Hananpacha, Kaypacha i Ukupacha, amb el cel la terra i l'infern. D'aquesta manera les celebracions importants hi son presents tan el cura com el chaman, i van de l'església al temple de la Pachamama, o fan una ofrena de 3 fulles de coca al mateix temps que es persignen.

Una de les fites més important en la vida d'un tequilenc és casar-se. Només estàn casat pots aspirar a votar o a ser elegit jefe ( es vota a la parella no a la persona). Per aquest motiu el matrimoni no és cap broma. 



Començant pel festeig: Per tenir nòvia i que la família l'accepti, ella ha de saber cuinar. La prova de foc que ha de superar és cuinar la quinoa amarga que li doni la sogra i aconseguir fer-ne un plat comestible i bo. En canvi l'home ha de saber teixir. Però la seva proba de foc és teixir el barret de casat i ensenyar-li al sogre, si veu que està ben fet endavant i sino que n'aprengui.

Un cop son novios tenen un temps per viure en parellla i veure si funcionen, ja que un cop casats no existeix el divorci. Si decideixen casar-se poca broma.

El matrimoni dura una setmana. Els novios entren a la plaça mirant el terra i amb cara seria, envoltats per la família i els padrins corresponents (ells poden saltar i riure i fer el que vulguin). Un cop a la plaça s'asseuen un davant de l'altre mirant-se amb cara seria. fins i tot per anar al lavabo han d'anar acompanyats per tota la colla.

Això és així perquè la seva filosofia contempla que les coses que s'aconsegueixen amb esforç es valoren molt més.


A Tequile només tenen 3 normes de convivència: Munay ( amor a tot: a la pachamama, a la família, a la casa, al què fas...), Yachay ( que és aprendre) i Lankay ( que és treball). I així viuen feliços i aguanten tours de guiris de tant en tant.

Uros. Les illes flotants

La Totora és el material imprescindible pels Uros, amb ella ho fan tot: Les illes, les cases, les barques (mercedes benz) , les medicines i se'n alimenten també.





diumenge, 9 de febrer del 2014

guiri tour

De bon matí començem el tour cap a les illes Amantaní, Tequile i els uros. Pujem a una barqueta plena de chilens, americans, francesos... tots ben adormits.





la síndria de Puno

Talls de síndria per 1 sol a cada cantonada, tot i que pel mateix preu en pots comprar quasi una de sencera al mercat. Puno és el paradís de la fruita, baratíssima!



dijous, 6 de febrer del 2014

plaça del mercat d'Antofagasta

maneres de saludar a la chilena: - que pasa loco! - como estai flaca/o? - weon! - gorda/o! - bruja! - negro! - compadre! - compañero!...