Francesc Cañas
Altrament conegut com a Kiko, Ciscu, Fran, i incomptables sobrenoms entre els quals mitja cerilla...
Es dedica a fer veure que és ambientòleg i mentrestant va cuinant i fent blogs, i a la que pot, jugant a jocs de taula friquis.
També escriu, així, com qui no val la cosa...

Queralt Armengol. Li agrada posar-se de cap per avall penjant d'un trapezi.
I quan li puja la sang al cap té idees...
Per vocació i per professió fa dibuixets, i per hobby juga amb gatets o qualsevol bestiola peluda que no sigui una araña.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Chile. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Chile. Mostrar tots els missatges

dijous, 3 d’abril del 2014

El joc del pa

Tenim setze tipus de pa que hem anat endrapant durant el nostre viatge com a sustent bàsic. Cada país ens ofereix els seus productes típics i tots ells altres que són més internacionals. Ens sabeu dir quin pa hem endrapat a cada país? Algun d'ells és troba a més d'un país.
XileEcuadorUniversalEcuador
ColombiaXileColombiaEcuador
PerúColombiaColombiaEcuador
Colombia
UniversalPerúXileColombia

dilluns, 17 de febrer del 2014

BSO

Grans hits que ens acompanyen durant el viatge:
Parental Advisory Explicit Content: Aquest videos contenen imatges i so que poden ofendre sensibilitats. No apte per gent amb criteri musical i estètic, mantenir fora de l'abast dels nens. Extra Dur.


Qui tingui el valor d'escoltar els sis videos seguits guanya el fantàstic premi de les sessions de psicòleg necessàries per restaurar-li el cervell. Almenys a Perú és habitual despertar-se amb alguna d'aquestes cançons a tot volum a les 6h del matí i cagar-se en deu amb els de l'habitació del costat, però descobrir que són els mateixos propietaris de l'hostal qui torturen els clients. Això passa perquè són negocis familiars i ells viuen dins de l'hostal, i són completament incapaços de separar la seva vida privada del negoci.

diumenge, 9 de febrer del 2014

Benvinguts a Perú

Origen: Arica
Destí: Tacna - Puno
Km tram: 450 km
Km totals: 2552 km
Moneda: 200 pesos xilens --> 1 sol --> 0.26€


Creuar la frontera d'Arica a Tacna és la cosa més fàcil del món. Surten busos per 2.000 pesos xilens cada 20 min i tardes més o menys una horeta de trajecte sense comptar els tramits inevitables de l'aduana. Això per la gent normal, es clar... Nosaltres ens haviem de complicar una mica més la vida per posar més emoció i per això escollim l'únic bus que es queda xutat en pana als 20 metres de la sortida de l'estació. A part d'això, res greu.


Creuar és fàcil, però el contrast entre les dues ciutats és com un cop de puny a la vista. Tacna és una ciutat a mig construir. Entres amb el bus i tot son cases i cases en obres a mig acabar, cosa que no impedeix que la gent hi visqui tant tranquil·la. L'efecte que fa és bastant caòtic, però a mida que va entrant a la ciutat, el panorama millora lleugerament. 


Per anar de Tacna a Puno s'ha de canviar de terminal (després de canviar moneda a l'estació d'arribada, segons ens diuen és on surt més barat de tot Perú). I com que encara no tenim massa clars els preus peruans ens deixem estafar lleugerament per un taxista molt simpatic. Ell mateix ens portarà cap al centre quan ja tenim els billets comprats pel vespre, a estalviar amb viatges nocturns s'ha dit! Just a la sortida de la terminal, un home mal girbat deixa caure una caixeta de tabac aparentment plena de bitllets i en va fent ostentació. El taxista, al veure-ho, surt del cotxe i ens crida "No, no, no, no! Déjalos!". I l'home fa quatre renecs i marxa refunfunyant davant la cara de perplexitat de la Queralt i el Kiko. Durant el curt trajecte ens explica que s'ha posat de moda una estafa tipus "9 reinas" que consisteix en deixar caure un paquet de diners i dir a la víctima que li ha caigut. Si la víctima té els mateixos percentatges d'ingènuu que d'avariciós, es pararà a escoltar i encara que digui que la caixa no és seva, l'home li dirà que ell no la vol, que només vol 500 soles, o 300 o el que sigui. Si el guiri és prou lerdo com per donar-li i quedar-se amb la caixeta, descobrirà amb desil·lusió que són papers de diari i es maleirà els ossos. 

L'altre versió és que et diguin de dividir a mitges a un carreró de la vora per no donar la nota i un cop et tinguin ben apartadet del món en surtis en calçotets.
Danses tradicionals a Tacna

Vist el panorama, per evitar ensurts ens passem el dia passejant passeig amunt i avall (visca la redundància), sense sortir massa de la zona més transitada. La Queralt aprofita per comprar-se "mil soles esplèndidos" a una de les mil llibreries pirates amb edicions fotocopiades que casi colen per originals. I massa tard descobrim que a una plaça estaven fent valls folklòrics tots ben disfressats. Alemys alguna foto podem fer.


Fins ara hem tingut molta sort amb els busos: Còmodes, amb conductors que s'estimen la vida, nets, etc. Benvinguts a Perú! Bus vell amb conductor suicida ens porta un trajecte que havia de durar 7h en un temps rècord de 5h i mitja. Cosa que fa que estiguem a Puno a les 3:30h en comptes de les 5h del matí. Ergo: estem completament xutats a l'estació amb tot de cholitas, guiris i noctambuls varis. Visca! 

Però com sempre, la flor al cul ens acompanya... El primer "promotor" que ens ve a vendre la moto amb tours i hostals ens el treiem de sobre perquè no volem pagar la nit d'hotel, per algo hem fet el trajecte nocturn... Però el segon que vé, li diem explícitament que no volem pagar hotel i ens diu que no, no, si aquesta nit no la pageu. Avui dormiu tot el dia, pagueu la nit següent, i després on aneu? i nosaltres: Ens han dit d'un tour de dos dies per les illes amb Inka Tour. "Ah si, jo sóc d'Inca tour, veniu!" I ens porta a l'oficina, ens explica com va el tour i ens diu que per quedar-nos a l'hotel (pagant una nit) ens el fa més barat. (Ens havien dit que valia 100 soles, preu que ens diu ell també, però ens el deixa per 80)

Per tant anem a dormir! 






divendres, 7 de febrer del 2014

El desert Xilè

Origen: Antofagasta
Destí: Arica
Km tram: 729 km
Km totals: 2102 km

A partir d'un cert punt, el nostre fantastic camioner ens va avisar: "Aquí empieza el desierto de verdad". I era ben cert. Les muntanyes amb matollar sec i restes d'herva cremada que ja consideravem desert, van deixar pas a un paisatge encara més àrid. Muntanyes de roca marrones intercalades de dunes i planicies de sorra. Ni un bri de vida.

La major part d'aquest paisatge desertic ens el passem dormint al bus fins a Arica. Els primers raig de sol de les 6h del matí tenyeixen de daurat més desert. I finalment el Kiko i la Queralt es planten a Arica. Ciutat mitjana de casetes baixes i port pescador. Entaforada en una vall entre les dunes on semblaria que no hi pot haver res.

Vistes des del morro d'Arica
Davant la terminal de busos desenes de petits hostals es disputen els guiris que arriben desprevinguts, tal com nosaltres. Per sort, un bon home caigut del cel, tant guiri o més que nosaltres, (però no tant desprevingut) al veure'ns preguntar preus i demanar-nos quan pretenen cobrar, ens guia cap a l'hostal on ell ha passat la nit, a segona línia de carrerons, sense ni tant sols cartell que indiqui que és un hostal. Resultat: Meitat de preu: 5 lucas per cap la nit.
Port d'Arica amb fauna autóctona i al·lòctona
Ja sense maletes es pot apreciar millor els encants de la ciutat. Una micro ens deixa fins al centre: Carrerons peatonals plens de bars i botiguetes al més pur estil de ciutat de costa atrapaguiris. Casi es podria confondre per cambrils. Un punt d'informació turística ens informa de les possiblitats que tenim per passar el dia: Pujar al morro, un turonet des d'on es domina la ciutat, o passeig amb barqueta a veure llops de mar, i un parell de museus on no anem.

Quan ja baixem del morro una cara coneguda puja esbufegant lleugerament: Un pobre noi que va demanar al camioner si podia pujar amb nosaltres quan ja s'anava fent fosc però que va ser cruelment rebutjat. "Conseguiste llegar!" Encara ens l'anirem trobant al llarg del viatge...

En general, Arica deixa bon gust de boca i ganes de quedar-s'hi una mica més per tenir temps de visitar tot el que té a la vora: Geroglifics tipus lineas de Nazca en miniatura, coves i reserves naturals, etc.






dijous, 6 de febrer del 2014

plaça del mercat d'Antofagasta

maneres de saludar a la chilena: - que pasa loco! - como estai flaca/o? - weon! - gorda/o! - bruja! - negro! - compadre! - compañero!...



dimarts, 21 de gener del 2014

adéu parra estimada

Gràcies per tots els pan con palta a la sombra, tots els sopars a la fresca, les chelitas amb bona companyia. Sense tu la ciutat hauria sigut molt més ciutat... Pucha aquest estiu no serem a temps de menjar raïm.

dimecres, 15 de gener del 2014

Balanç d'un any a Santiago

La primera impressió que t’emportes és la d’una ciutat enorme, desestructurada i amb una capa perpètua d’smog que no et deixa veure la cordillera tot i tenir-la a un pam del nas. La segona impressió és la d’una ciutat enorme, desestructurada i amb una capa perpètua d’smog que et fa mocar negre. I la tercera… Es poden anar descobrint raconets prou macos quan el criteri estètic ja t’ha caigut per terra.

Santiago és la suma de moltes comunes (barris) que funcionen d’una manera molt independent entre elles. Això fa que no hi hagi cap organisme que controli la ciutat com a tal i no hi ha una visió estratègica per organitzar els serveis i les vies de comunicació. Intentar agafar el metro en hora punta és un exercici de sadomassoquisme hardcore sinó un intent de suïcidi.

També fa que en funció de la comuna on estiguis tinguis la sensació d’estar al mig de Manhattan, amb el pollot més gran de Latinoamèrica. (Comuna de Las Condes),  al mig del mercat de Barranquilla (La Vega), caminant amb un matamosques per espantar Hipsters com si fossis al mig de Gràcia (Lastarria) o al suburbis més xungos de …. (Puente Alto, recoleta, etc.) Com tot en aquesta vida, es pot apreciar millor amb un mapa, bwahaha. El primer cop d'ull al mapa amb el zoom a tota la ciutat és que tot el què he fet es concentra en un punt, tot i haver fet kilòmetres. Això ratifica dues coses: Que la ciutat és enorme, i que la segregació és demencial i tots els serveis-oci-zones-segures es concentren en un espai molt petit.    



Però no tot és un drama, al cap i a la fi he aguantat tot un any! Anem a desgloçar una mica la ciutat…

Coses Bones (segons el criteri més que qüestionable del Kiko):


  • Santiago és definitivament una ciutat rockera i fins i tot metallera. Té dues emissores dedicades a aquests estils de música: Sonar.fm i Radio Futuro, i per primer cop a la vida he sentit grups com Anathema, Amorphis, Lacuna Coil o Katatonia a la radio. (a part dels ineludibles Metallica, Pearl Jam, Alice in Chains,etc). I en aquests mesos han passat tots els grups citats de gira. I no he anat a cap… snif.
  • Tenen una obsessió malaltissa i contagiosa pel Sushi. Trobes locals de sushi per totes bandes i tots tenen delivery. A més fan una cuina fusió de sushi a la xilena amb coses com rotllos de gambetes i philadelphia amb l’arrós embolicat amb alvocat (que aquí n’hi diuen palta).
  • Si no t’agrada el Sushi tens una varietat de menjar porqueria a disposició increïble: Completos, sopaipillas, churrascos, etc.
  • Un dia de cada 100 es veu la cordillera i és espectacular. Et sents minúscul i això que quan la tens aprop de veritat veus que encara és més enorme.
  • És increiblement fàcil colar-se a les micros (busos). La majoria de conductors et deixen pujar sense dir res. Això com a contrapartida dels preus del transport públic i la manca de conceptes com T10. Això si, passen quan els dona la puta gana.
  • Tots els parcs tenen trastos per fer exercicis, hiperventilar-se i respirar encara més smog. Perquè són macos i pensen en la salut de la gent. Si, ja ho sé, “i des de quan el Kiko fa exercici, hehehe”. Dons ara si que en faig, elis. (mentidaaaaaaaaa) 
  • Aquí quan la gent fa vaga o protesta, ho fa de veritat. Els estudiants universitaris porten anys de mobilitzacions, paros i protestes que deriven en mesos sense classes (cosa dolenta sobretot si vens d'intercanvi per un semestre). I també és habitual trobar-se manifestacions, pancartes i vagues indefinides de treballadors de qualsevol empresa disconformes amb les condicions laborals. D'això en podriem apendre...  


Coses dolentes:



  • A part de les citades… Per no dir els Xilens en general direm els Santiaguiños, són gent que parla molt i fa molt poc, i troben absolutament normal fer coses com deixar de venir a la feina sense avisar, arribar una hora o dues tard als llocs (feina inclosa)... Lo de ser el país més europeitzat de Latinoamèrica no sé ben bé d’on ho han tret, o com deuen ser els altres… Francament, en aquest aspecte són casi pitjor que els colombians. I com a societat en si tenen l'autoestima per terra, tots els xilens critiquen els xilens!
  • És el país més neoliberal del planeta. És com si després de l'Allende, tot el que siguin polítiques socials, en l'imaginari col·lectiu estigui associat a desordre pre-cop d'estat. Sanitat privada en mans de Isapres, pensions en mans de AFP, educació privada, els recursos naturals més importants del país privatitzats (coure i ara els molt animals venen gel dels glaciars a companyies d’aigua). A part d’altres lleis desastroses com la llei de pesca i la monsanto (aprovada el mateix dia que Xile es classificava al mundial, toma golazo). Com a tastet del que ens espera amb tot el que estan fent PP- CiU te'ls posa bastant per corbata. Però també és veritat que cada cop més sectors de la societat volen un canvi en aquestes polítiques, per algo ha guanyat la Bachelet (ironia).
  • L'educació sexual de Xile deixa molt a desitjar: No són gens asidus a utilitzar mètodes anticonceptius i l'abort és ilegal d'una manera molt més restrictiva que el que han fet ara els Pperos, (no hi ha abort terapèutic ni  el contempla en cas de violació, i són responsables penals tant la dona com el metge, al contrari del que passa a Espanya tot i algunes vinyetes que feien circular els de la plataforma antipatriarcado). Però no només és ilegal sinó que parlant amb molta gent suposadament progre, d'esquerres i oberta de ment, es segueix veient com a imoral, assassinat, etc. Resultat, 2+2=4, està ple de parelles moooolt joves amb fills (remarcable la s final de fills). I de dones solteres amb fills que han hagut de deixar els estudis i posar-se a treballar per mantenir-los.

Coses rares:



  • Si a algunes ciutats tenen el “pico y placa”, sistema de regulació del transit basat en deixar circular els cotxes amb matrícula acabada en parell uns dies de la setmana i els senars els altres, aquí decideixen complicar-se la vida d’una manera diferent i els carrers canvien de direcció segons els horaris i dies festius o laborals. Flipes.
  • En la vida havia vist tants gossos abandonats com a Santiago. Els hi dius hola i et segueixen 4 illes movent la cua. Bona protecció si vas sol de nit: fas quatre carantonyes a un gos i si et descuides acabes amb un exèrcit de guardaespatlles caní.
  • No troben gens estrany que un supermercat vengui marques blanques d’un altre.


Dons apa, amb això ja podeu decidir si voleu venir o no. Us aviso que en 4 dies tancaran la frontera als espanyols perquè sóm una plaga. Sembla la segona invasió de sudamèrica això… I d’entre els espanyols (fins que siguem independents, si és que ho som) tres de cada dos són catalans.


Per si algú encara s’ha quedat amb ganes de llegir, un dia de tardor inspirat vaig escriure 4 apunts que poden ser el resum d’un dia qualsevol a Santiago.