Francesc Cañas
Altrament conegut com a Kiko, Ciscu, Fran, i incomptables sobrenoms entre els quals mitja cerilla...
Es dedica a fer veure que és ambientòleg i mentrestant va cuinant i fent blogs, i a la que pot, jugant a jocs de taula friquis.
També escriu, així, com qui no val la cosa...

Queralt Armengol. Li agrada posar-se de cap per avall penjant d'un trapezi.
I quan li puja la sang al cap té idees...
Per vocació i per professió fa dibuixets, i per hobby juga amb gatets o qualsevol bestiola peluda que no sigui una araña.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cusco. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cusco. Mostrar tots els missatges

diumenge, 16 de febrer del 2014

48h asseguts

Origen: Cusco
Destí: Tarapoto
Km tram: 2013 km
Km totals: 5192 km

Si vols anar cap al nord des de Cusco, has de passar per Lima. I si vols anar a Lima, pel que es veu has de passar per Nazca. Us convido a obrir el google maps i buscar la ruta ideal entre Cusco i Lima. Veureu que Nazca queda uns 400km més cap al sud, i és precisament per aquest motiu que haviem decidit que no valia la pena anar-hi. Cosa que corroborem quan finalment hi passem amb el bus i l'únic que veiem són uns cartells negres amb lletres blanques assegurant que a l'esplanada del costat de la carretera hi ha els famosos geoglifs misteriosos i ancestrals.

Començant pel començament, situem els nostres dos herois a Cusco després de l'odissea pel Machu Picchu. Per sort a l'hostal ens van guardar les motxilles pesades i després d'una nit de descans anem al terminal de busos a regatejar preus cap a Lima. Consell del viatger: SEMPRE mireu totes les companyies de bus i demaneu els preus a 50 si cal, les diferències poden resultar abismals i casi mai tenen a veure amb la qualitat de servei. En aquest cas concret, passem de 180 soles per persona a 60 gràcies a anar preguntant i a ajuntar-nos amb una parella de xilens que volen fer el mateix trajecte. El bus és nocturn i per tant encara ens queda tot el dia per acabar-nos de despedir de la ciutat colonial dels pixats.

A les 7h de la tarda, amb tots els passatgers a bord i nosaltres a primera fila del pis de dalt, el bus empren el trajecte que ha de durar 20h. I si, senyores i senyors, evidentment que hi ha nens petits amb vòmits i diarrea i una mare que s'hagués hagut de plantejar seriosament l'us de mètodes anticonceptius. I aquest és el moment de fer una altre afirmació taxativa i sense contemplacions:
Els peruans són uns guarros! No només per aquesta mare, que creu que és lo més normal del món canviar el seu fill al seient i deixar totes les tovalloletes d'eixugar-li el cul escampades pel passadis, (després de fotre-li un vol de crits i un parell d'hosties al pobre nen). No només pels pixaners i les escombraries de Cusco... La falta de conciència cívica, de sentiment de propietat dels espais públics i de la consideració per l'entorn és un problema molt serio que han de solucionar.

Vistes panoràmiques des del bus
En fi, us podeu imaginar quantes de les 20 hores són amb plors i violes...   I de cop mirem per la finestra i estem a Nazca que queda a les antípodes d'on hauriem d'estar i encara queden un grapat d'hores. I només para un cop a un restaurant carissim per qui vulgui menjar quan en teoria el menjar ens el donaven al bus... Perquè la segona afirmació taxativa és: Els peruans són mentiders! Aquesta no tant generalitzada però si que aplicable a companyies de bus en general com a mínim, sobretot en qüestió d'horaris. Com podeu notar és un d'aquells dies en que realment et planteges qui collons et manava anar a fer kilómetres per un país desconegut.


I dues hores més tard del previst, quan el sól ja està amagant-se entre els edificis i l'smog (si, tornem a trobar el nostre archienemic que haviem abandonat a Santiago). El fantàstic bus de dos pisos s'atura al terminal de Lima. Una curiositat d'aquesta ciutat és que a part del terminal terrestre de la zona norte, que acull a tots els busos indiscriminadament, al centre cada companyia té el seu propi terminal amb els seus busos. Això fa molt més llarg el procés de negociació per comprar els billets perquè has d'anar passejant avinguda amunt i avall. Així dons, acompanyats dels xilens i de les motxilles, demanem quins van cap a Tarapoto (nosaltres) i quins cap a Pucallpa (els xilens). Aquí ho tenim més pelut per escollir perquè només hi ha dues companyies que facin el trajecte, així que per 10 soles de diferència, decidim permetre'ns el luxe de viatjar en primera classe! Però això haurà d'esperar l'endemà a la tarda, de moment toca buscar hostal i sobretot omplir la panxa.
Hom diria que als voltants d'una estació de busos hauria d'estar ple d'hostals... Hom s'equiboca... Els dos primers on posem els peus són desorbitadament cars i els dos següents resulten estar destinats a activitats que es cobren per hores, no per nits. Finalment trobem un antro prou acceptable i barat on deixar-nos caure morts i anem a sopar a un Chifa, restaurants cutrillos de barreja peruana i xinesa que se suposa que són dels més econòmics. Entre els nens del bus i la noia xilena tenim el cap com un bombo i anem a dormir exhausts. Sort que no hem enllaçat els dos trajectes directament com teniem previst!

Però tot arriba, i l'hora de tornar a pujar al bus també. En comparació és com una suite de luxe però passem un petit moment de pànic al veure que davant nostre, infaliblement, s'asseu un nen. NOOOOO. Per sort resulta ser molt més civilitzat i calladet que els altres.
Aquest cop ens alimenten com deu mana i ens bombardegen amb películes una darrere l'altre seguida de la següent. I entremig videoclips de "Éspíritu Andino". Brutal. No hi ha cosa més glamourosa que un peruà amb vestit tradicional tocant la zampoña amb tota la passió del món amb el titicaca de fons.

Cames adormides, cul cuadrat, torticolis i 25 hores de trajecte més. Hem passat per totes les varietats paisatgístiques que ofereix el pais: Desert de dunes, desert de roca viva, conreus i finalment selva. Des de la sortida de Cusco la temperatura ha anat in crescendo i tenim la lleugera sospita que els gorros que vam comprar d'alpaca estaran un bon temps oblidats al fons de la motxilla. Però tot arriba, i l'hora de baixar finalment de bus també!! Benvinguts a Tarapoto! Un parell de guiris blancs baixen entre una riuada d'autòctons i un estol de mototaxistes se'ls disputen per xuclar-los la sang. A aquestes alçades ja hem aprés a demanar a terceres fonts quan poden costar els trajectes i veiem la caradura que tenen a l'hora de vendre'ns la moto. Al cap de 5 minuts de regatejar, aconseguim anar cap al centre on ens espera Cerelias i l'aventura a la Selva, ejem ejem... No us perdeu el pròxim episodi!

dissabte, 15 de febrer del 2014

Odissea 2014 a l'espai (Machu Picchu primera part)

Origen: Puno
Destinació: Cusco - Aguas Calientes
Km tram: 627 km
Km totals: 3179 km

Plaza del mercado, Cusco
Cusco és una ciutat colonial, patrimoni de la humanitat, i plena de pixats i bosses d'escombraries estripades pel mig del carrer. Si fos una ciutat suïssa seria una meravella, al ser peruana, té un encant pintoresc. Les cases típiques havien sigut blanques en els seus bells temps, amb els balcons i finestres de fusta pintada de blau. Hi ha un mercat central que és molt més atrapaguiris que la majoria de ciutats i un munt d'esglèsies i places per on passejar, tot ben ple de 3 tipus de gent: Guiris motxilleros, autòctons modernitzats i autòctons tradicionals representats bàsicament per cholitas amb les seves trenetes i faldilles i els seus sacs d'herves i productes indesxifrables. 
Aquesta ciutat que per si sola ja és digna de ser visitada, a més serveix de campament base per un bon grapat de tours a diferents destins incas o naturals, el més famós dels quals i al que ens dirigim: el Machu Picchu!

Si ets un motivat de la vida, a les 6:00h del matí estaràs en peu per anar al terminal de Quillabamba per agafar el bus que surt cap a Sta Maria. Abans has d'haver passat pel ministeri de cultura situat a l'avinguda de la idem a comprar l'entrada pel modic preu de 150 soles amb Huainapicchu inclós.
Només posar els peus al terminal, un munt de lloques cridaneres i gesticuladores et faran la seva dansa nupcial per tal que escullis la seva companyia per sobre de les altres; tu escolliràs la que més t'abelleixi i et convingui. Tot sembla molt correcte, hi ha els horaris de sortides cada mitja hora a totes les companyies, et fan la boleta pel primer que surt a 2 de 8 i encara tens casi una hora per esmorzar algo.

A 3/4 de 9 portaràs una hora i quart parat dins el bus més vell de Perú pregutant-te què estàs fent amb la teva vida. Si tens la cara dura d'anar a queixar-te, et fotran un vol de crits per dir-te que el bus no marxarà fins que no hagin vengut totes les places. Idiosincràcia peruana... 

Per sort, a l'arrencar tot canvia. El trajecte es pot dividir en dos trams. El primer, des de la sortida de Cusco transcorre lleu pendent a munt per endinsar-se en un mosaic de turonets cultivats i retalls de bosc d'eucaliptus on el sol que es filtra entre els núvols afegeix nous entramats. La xatarra va esbufegant i els guiris es tranquil·litzen, dormen o es meravellen del paisatge. El nen asiatic del davant plora i la noia gringa del costat menja galetes. 
Al cap d'unes quantes hores i poblets, parada de rigor per fer la pixaradeta i que les venedores pugin a vendre choclo! choclito con queso! Rocoto relleno! Pancito! I per un error de traducció, el pobre home assiatic somrient, pare del nen que plora, es creu culpable de crear esfondraments a la carretera pel fet de no comprar pa. La Queralt no resisteix la temptació i ens acabem partint una panotxa bullida.

El segon tram és el serio de veritat:

Camí a Aguas Calientes
El bus comença a enfilar amunt fent ziga zagues i l'horitzó es cobreix de muntanyots escarpats encatifats de verd amb el cim perdut entre els nuvols. El bus segueix pujant per entre falgueres, molses i matolls, i segueix pujant saludant parelles d'azes, alguns caball i vaques i fins i tot alguna llamita. I segueix enfilant per paelles sobre penyasegats i ferides obertes de desfalcs antics o recents. Fins atrapar els núvols que semblaven tant lluny, que ens donen la benvinguda deixant caure quatre gotes mandroses. I quan sembla que ja no podem pujar més, seguim pujant! Per donar una idea de les proporcions, multipliqueu la carretera de Puigcerdà per 5 i us hi estareu acostant. I fins i tot aquí dalt, per aquí i per allà trobem senyals de l'obstinació humana per viure allà on no ens demanen amb casetes destartalades i quatre cultius en pendents impossibles.
I per fi, el coll. D'un moment a l'altre tot el que feiem de pujada ho comencem a fer de baixada. L'entapissat verd es torna molt més frondós per no dir selvàtic, amb arbres de formes estrambótiques, canyes de bambú i palmeres plataneres. Els corriols es conten per desenes, reflexant el sol com vetes de plata aflorant de la muntanya, quan en realitat el que fan és esgarrapar-la amb fúria per alimentar el riu de la vall, caudalós i turbulent. 
Aquí els núvols paren emboscades silencioses a mitja vessant per jugar a amagar amb el sol, les muntanyes i fins i tot la carretera. I algun ruixat que no falti...
Enmig de tant paisatge idilic, el nen segueix plorant, la gringa menja patates fregides i el bus para a mitja curva. Esfondrament al canto! "Y nos dieron las diez y las once" Congregació de guiris a primera fila per veure què passa més enllà de la cinta de seguretat, "las doce, la una..." venedores ambulant apareixen del no res amb gaseosas, arroz chaufa i papas rellenas. (Més tard les acusarem de causants de l'esfondrament com a tècnica de màrqueting agresiu). "las dos y las tres..." Congregació de peruans indignats a primera fila per exigir el pas a crits. La policia, 2 pobres agents, casi es veu desbordada. "y desnudos al anochecer nos encontró el derrumbeeee..." Cada mitja hora ens diuen que falta mitja hora i tiro porqué me toca. Ja ens hem endrapat un chaufa i tot. Però sempre surt el sol després de la tempesta, som-hi de cara fins a Santa Maria!!
De la hidroeléctrica a Aguas Calientes a peu seguint la via
Com que ja hem fet coneixences amb una parella de francesos i una altre d'argentins, fem pressió per baixar el preu de la Van fins a la hidroeléctrica. Hem sortit a 3/4 de 9 i quan ens disposem a caminar fins a Aguas Calientes són les 6 de la tarda. Ens queda una hora de sol i la comitiva de guiris desprevinguts inicia l'aventura!

Aquest darrer tram a peu és seguint la via del tren de luxe que va de Cusco a Aguas Calientes pel doble de l'entrada al MachuPicchu. (Segur que tarda menys). És un caminet estret ple de ponts que has de creuar per sobre la via i ple de bassals per fer més entretingut el camí quan se'n va el sol i només un de cada 4 porta llanterna. Nosaltres evidentment som dels que no. La xafugor és monstruosa i els fumadors estan suant tota la nicotina i quitrà des del primer cigarret; els no fumadors suem la cansalada i les toxines del primer biberó. Però la moral és alta i el pas veloç, de 3 hores que ens han dit, en tardem dues fins a plantar-nos al poblet Port Aventura del peu del Machu Picchu. 

El francès torna a fer gala de les seves dots regatejadores per negociar allotjament per tots i acabem dormint per 15 soles cadascun en comptes de 25. Avantatges d'anar en grup. I per celebrar-ho anem a sopar, també regatejant! Tot i així a nosaltres 2 ens sembla carissim pagar 10 soles perquè portem dies alimentant-nos per 3 o 3,5. Al comentar-ho, les altres parelles flipen bastant i asseguren que no han aconseguit menjar mai per menys de 10. No s'han sabut moure gaire... Recordeu: Els mercats i els carrerons fora de la zona guiri són els vostres millors amics!

En fi, moment de posar-se al sobre i somiar amb la cançoneta dels Jaivas, "las alturas del Machu Picchu".