| Xile | Ecuador | Universal | Ecuador |
| Colombia | Xile | Colombia | Ecuador |
| Perú | Colombia | Colombia | Ecuador Colombia |
| Universal | Perú | Xile | Colombia |
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ecuador. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ecuador. Mostrar tots els missatges
dijous, 3 d’abril del 2014
El joc del pa
Tenim setze tipus de pa que hem anat endrapant durant el nostre viatge com a sustent bàsic. Cada país ens ofereix els seus productes típics i tots ells altres que són més internacionals. Ens sabeu dir quin pa hem endrapat a cada país? Algun d'ells és troba a més d'un país.
dimarts, 25 de març del 2014
Breu introducció al ballenato
Origen: Quito
Destí: Tulcan - Pasto
Km tram: 341km
Km totals: 7435 km
Moneda: 1 dolar americà --> 1970 pesos xilens
Destí: Tulcan - Pasto
Km tram: 341km
Km totals: 7435 km
Moneda: 1 dolar americà --> 1970 pesos xilens
Si la frontera entre Perú i Equador ja ens va semblar una broma, entre
Equador i Colòmbia si ens descuidem entrem d’il·legals al país sense que ningú
ens digui res… Havent passat una nit a Tulcan, el darrer poble d’Ecuador a 7km
de la frontera, ja hem començat a respirar aires colombians. Fins i tot venen
Buñuelos! I al matí següent ja hem recuperat forces per seguir fins a Pasto
però a l’estació de busos ens diuen que no n’hi ha cap de directe, que la
frontera es creua amb taxi fins a la frontera, d’allà un altre fins a Ipiales i d’allà agafar el bus. Però parlant
amb una noia ens contacta amb un noi que ens porta directe a Ipiales per més o
menys el mateix preu que sortirien els dos taxis. Un cop al cotxe, ja fent camí,
ens pregunta si hem de segellar els passaports i si hem de canviar moneda,
preguntes que responem afirmativament. I eus ací que arribem al pas fronterer i
segellem la sortida d’Ecuador, trobem un canvi raonable de moneda a 1 dolar à 1970 pesos colombians, i seguim endavant tant
feliços. 1 km
més enllà ens comencem a estranyar que el pas fronterer per entrar a Colòmbia
estigui tant separat, normalment són un 300 o 500 metres . Així que li
demanem al bon home que tenim per conductor i que es creu fitipaldi si falta
gaire. I el bon home que tenim per conductor ens mira sense entendre res i
pregunta si també preteníem segellar l’entrada al país. Evidentment! Dons
resulta que les oficines estan ben enganxadetes i que hem passat de llarg, i
que als Tulcanenses no els demanen cap mena de paper per anar passant d’un
cantó a l’altre i la majoria de persones que porten pretenen passar més aviat desapercebudes.
Per tant ens toca fer mitja volta, segellar com a bons minyons els 90 dies de
turistes corresponents i tornar a fer mitja volta per arribar a Ipiales, on per
fi agafem el bus que amb un parell d’horetes ens deixarà al terminal de Pasto
on ens espera el Daniel, company d’aventures passades quan el Kiko va anar a
l’aventura en solitari per Barranquilla.
Però resulta que no ens espera... demanem minutos per aquí, demanem minutos
per allà, no hi ha manera que contesti. Morts de gana com estem, decidim dinar
a l’estació mateix i seguim intentant... Finalment contesta! Ja ens veiem
tirats per la ciutat havent-nos d’espavilar pel nostre compte.
Quan apareix caminant, el Kiko el reconeix de seguida tot i els quilos
recuperats que havia perdut a Bquilla per culpa de la mala vida i les canes de
més que despunten per aquí i per allà. Amb mitja horeta ja ens hem posat
bastant al dia i anem recordant batalletes de quatre anys enrere per martiri de
la Queralt. Com
que es veu que ara està emparellat i casa seva és molt petita, ens enxufa a
casa la novia, que viu amb sa mare i lloguen habitacions a estudiants
universitaris on ens pot acollir per un parell de dies que acaben sent 5. La
sogra resulta ser tot un personatge que inspira respecte fins i tot als porters
del condominio: Voltant els seixanta amb dignitat, preferència pels colors
roses, pertinença d’un gos mimat de nom Ramón i per últim però no per aixó
menys important, ans al contrari, religiosa a més no poder fins al punt de
prendre apunts de la bíblia cada matí escoltant l’equivalent a radio estel amb
bachatas i ballenatos proferint amor etern a Jesucrist. “El amor a cristo me
llena de júbiloooo, júbiloooo, júbiloooooooooooooooooooooo”. I com que a casa
seva no es pot pecar, ens posa en habitacions separades. Què hi farem... Per
sort la filla no té res a veure.
Pasto ens agrada de seguida, ciutat no massa gran, amb una església a cada
cantonada, algun piroclast del tamany d’un menhir enmig d’una plaça per
recordar l’amenaça constat del volcà, i
carrers per on es pot transitar tranquil·lament respirant l’aire pur de la
muntanya tonificat lleugerament per la fumarada espessa i negre, que s’ha de
tallar amb machete com lianes a la selva, dels colectivos i camions. I sobretot, sobretot, el retrobament del
Kiko i el descobriment de la
Queralt , de la gastronomia colombiana! Pan de bono, pan de
yuca, almojábanas, arepas, avena, i sucs de fruites de tots colors i sabors. I
per desgràcia i calamitat, el retrobament del Kiko i el descobriment de la Queralt del ballenato!
Tots els trajectes en qualsevol mitjà de transport, a moltes botigues i
comerços i per totes bandes, el so esquizofrenic dels acordeons amb les veuetes
d’estar sent capat dels cantants, amenitzen la velada afegint-se a les ja
conegudes bachatas amb veuetes d’estar-se aguantant la diarrea i lletres d’una
profunditat de cul de got. Imagineu si és greu la situació que la Queralt arriba a admetre
que prefereix el heavy i pregunta agonitzant si a tot arreu serà així. Pobre
petita llagosta, no sap pas el què li espera...
Quan la gent d’arreu del món però de fora Colòmbia llegeix Garcia Márquez, identifica el gènere com a realisme màgic i es deixa emportar per les meravelles descrites amb tot detall per l’autor: Paisatges, persones i fets insòlits indueixen a pensar que el guanyador del premi Nóvel se l’ha guanyat a pols amb la genialitat de la seva imaginació.
Quan la gent d’arreu del món però de fora Colòmbia llegeix Garcia Márquez, identifica el gènere com a realisme màgic i es deixa emportar per les meravelles descrites amb tot detall per l’autor: Paisatges, persones i fets insòlits indueixen a pensar que el guanyador del premi Nóvel se l’ha guanyat a pols amb la genialitat de la seva imaginació.
Quan un colombià o un estranger que coneix Colòmbia llegeix Garcia Márquez,
la descripció de llocs, paisatges i fets insòlits l’indueixen a pensar que el
guanyador del premi Nóvel se l’ha guanyat a pols amb la genialitat de la seva
capacitat de plasmar la realitat sobre el paper i identifica el gènere literari
com a costumbrista.
Pasto no escapa a aquesta realitat Gabrielística i és molt fàcil
identificar un dels escenaris de l’autor al carrer del jutjat administratiu, on
una al costat de l’altre s’escampen tot de tauletes amb màquines d’escriure
teclejades amb precisió per homes dedicats a omplir els teus formularis i algun
que altre a escriure cartes d’amor.
Sense arribar al nivell del surrealisme màgic, si que viurem un parell
d’aventuretes dignes de ser explicades més endavant.
dijous, 20 de març del 2014
La lletania de les venedores
Origen: Baños de agua Santa
Destinació: Tena - Quito
Km tram: 319 km
Km totals: 7094 km
Armats amb els contactes de dos voluntariats que prometen molt, posem rumb cap a Tena, ciutat no tant turística i sense cap atractiu particular que es troba a mig camí de Quito fent una mica de volta. Per no allargar tant el viatge i no gastar tota la plata pel camí hem renunciat a Coca (Francisco de Orellana) que és el poble més proper al parc nacional de Yasuní, un dels llocs amb més biodiversitat del planeta i com no podia ser menys, el punt ideal on legalitzar prospeccions petroleres per igualar una mica la mitjana amb la resta del planeta, chapeau Correa t'ho has currat un munt. L'excusa és que la comunitat internacional no ha volgunt desembutxacar la pasta necessària per protegir l'espai considerant bons de carboni i totes aquestes porcades mercantilistes. Esperem que si decidim anar-hi més endavant quedi alguna cosa per veure.
| Queralt treient-se el fang de la selva a la plaça de Quito |
| La basílica de Quito |
Capital d'Ecuador al terminal a les 22h. Necessitem carregar piles i menjar alguna cosa de les què ens ofereixen les lloques del patio de comidas, i com que estem al cinquè pi del centre, ens quedem al primer hostal que trobem que té bastanta pinta de llogar habitacions per hores. Per desgràcia el matí seguent cap couchsourfing ha donat senyals de vida i ens toca buscar-nos la idem a algun hostal més ben ubicat.
Quito és bastant agradable encara que sigui gran. Es respira ambient colonial, la gent no es veu massa estressada i la gran majoria són ben simpatics, i descobrim que la oferta cultural gratuita és molt interessant. I just quan estem comentant que és molt més neta que qualsevol ciutat peruana, una indigent sense complexes s'abaixa els pantalons i ens fot la pixarada davant dels nassos obligant-nos a creuar el carrer per evitar el diluvi universal. Tot i l'accident, prenem nota de la ciutat per si els plans de vida a Bogotá fracassen...
Els Cecs que canten als transports de Quito
En el juego de la vida
juega el grande juega el chico
juega el blanco y juega el negro
juega el pobre y juega el rico
En el Juego de la vida
nada te vale la suerte
por que al fin de la partida
gana el albur de la muerte
Etiquetes de comentaris:
Ecuador,
il·lustració,
Quito
dissabte, 15 de març del 2014
El brugit del Tungurahua
Origen: Guayaquil
Destinació: Baños de Agua Santa
Km tram: 297 km
Km totals: 6775 km
Baixem del bus després de 5 horetes de trajecte per carreteres recontrabién asfaltades, que diria l’Orlando, i paisatges bucòlics de bosc selvàtic i plantacions de plàtan. Baños és tant gran, o petit, com Moià però moooolt més guiri. El poblet viu de la canya de sucre i tots els seus derivats que venen en paradetes artesanals on pots veure els obradors estirant la massa de sucre per fer-ne piruletes, dels 3 banys termals d’aigües sulfuroses a 53º on ens posarem en remull un parell de cops per tenir el cutis ben finet, i sobretot, del turisme explotat per 500 hostals i 500 agències de tours que ofereixen esports de risc i vivències “autèntiques” per la selva “extrema”. També està plagat de cafès i restaurants regentats per guiris adoptats que en algun moment de la seva vida han decidit que aquí s’hi viu massa bé. Això té l’avantatge que l’oferta gastronòmica va més enllà del pollo-cicharrón-churrasco amb arròs. A més molts d’ells ofereixen intercanvi de llibres, malauradament la majoria en anglès, però el Kiko és molt valent i decideix practicar amb un Tom Clancy, mestre de la “literatura” d’acció gringa.
El primer dia ens el passem fent el guiri pel poblet i intentant veure alguna cosa entre la boira des dels miradors assequibles a peu. El Tungurahua no treu el nas però descobrim una perla de casa de turisme rural amb magnòlies i colibrís.
El segon dia, ben d’hora i amb la panxa plena de bolones, ous ferrats, amanida, suc i cafè (esmorzar costeño per 3 dolars), comprem el passatge cap a Coca, per endinsar-nos de nou a l’Amazones on ens ataquin els mosquits. Qui ens havia de dir que durant el dia ens trobaríem amb ofertes de voluntariat per la zona de Baños! I preguntant, preguntant, Sant Pere canta, acabem trobant la Fundación Oscar Efrén Reyes que es dedica a la conservació natural i al monitoreig del Tapir Andino a la reserva privada que van aconseguir comprar a la cordillera del cierro negro en la reserva de Chamanapamba.
Entre dubtes i incerteses sobre si ens convé perdre els passatges a Coca, arriba un “compa” de la fundació que precisament van a un seminari sobre models alternatius de consum i producció a l’esmentada ciutat, i que estarà encantat en comprar-nos els bitllets. Les teories causalístiques de l’Orlando cada cop prenen més sentit. Per tant, ja no queden excuses: Segon voluntariat al canto!
Ens deixen dormir al pis de dalt de les oficines que tenen habilitat amb cuina, lavabos i dormitori, i l'endemà a les 6h del matí, que acaben sent quarts llargs de 8h, quedem per posar-nos en camí cap a la reserva. El Juan Pablo, un ésser grenyut i barbut que viu bastant al seu món però que és molt maco, serà el nostre guia i acompanyant.
Sembla que ens ho muntem de tal manera que ens passem tres dies asseguts al bus i després fem la patejada del mil per treure el fetge per la boca. El desnivell que va enfilant pel vessant de la quebrada de Chamana és èpic. Qui hagi tingut la sort d'anar al refugi del Coll del Jou, per sobre de Merens les Vals, que recordi l'hora i mitja de pujada per aquell pendent extenuant i el multipliqui per dos. Després de tres hores amb les motxilles que cada cop semblen més sacs de patates i van perdent trossos pel camí, i veient el Juan amb el seu machete desbrossant les branques i males herbes que obstrueixen el camí tot xiulant o parlant interminablement pel telèfon mentre nosaltres lluitem per un anhel d'aire, el mestre ens felicita pel bon temps que hem marcat pujant i arribem a un casalot immens de fusta amb la cuina i els banys exteriors i aquest cop, encara que sense llum, si que se les han enginyat per tenir aigua corrent mitjançant una manguera que va fins el rierol.
Una reconstituent sopa de quínoa i un bon plat d'arrós amb llenties ens posen a to per començar a barallar-nos amb l'hort, netejar el perímetre dels fruiters i preparar una nova terrassa per poder cultivar sense pendent. Les mans del Kiko li tornen a recordar que estan fetes per l'escriptori, no per la vida de camp, i amb dos minuts noves butllofes s'afegeixen a les cicatrius de tallar llenya a Tarapoto. Però no desisteix!
Al vespre, en un dels moments en que el vaivé de la boira ens deixa veure el cel, sentim tronar de lluny... Però no s'acosta pas cap tempesta, és el senyor Tungurahua que ens demostra que existeix encara que no es deixa veure el pèl. El Juan ens explica que fa cosa de 3 setmanes va erupcionar bastant fort i ho va cobrir tot de cendra.
L'endemà ens llevem ben d'hora ben d'hora ben d'hora com el famós entrenador, i sense estar patrocinats pel banc Sabadell ens endinsem al bosc per "camins" que fa dos mesos que no es fan servir per anar a instal·lar càmeres trampa amb sensors de moviment i infrarroig per veure si el Tapir Andí segueix viu i si els seus amics puma, oso de anteojos i tigrillo s'afegeixen a la festa. El Juan, que no parla massa però quan ho fa s'entussiasma amb el què explica, ens comenta tota la fauna que habita les rodalies i totes les descobertes de noves espècies que ha tingut la sort de fer, complint el somni de qualsevol biòleg. Tot i que, com tot, té un preu. En aquest cas passar-se onze dies amb un guia amb tendència a perdre's per senders d'animals, rodejant el volcà per entre el bosc, les canyes i lianes, i els pendents impracticables plens de fang. Si el Juan diu que va ser un camí molt dur, per la resta de mortals deu ser maco de veure.
I la tasca del darrer dia, ja que plou i tampoc podríem fer altra cosa, consisteix en embadurnar l'estructura base del pis de dalt de la casa amb una barreja d'oli de motor cremat, gasolina i brea, ben sa i nutritiu contra tota mena de corcs i paràsits de la fusta.
Tot i que per ganes ens quedaríem molts més dies, arriba el moment de baixar, posar-se en remull en aigua sulfurosa per desfer les agulletes, i repensar la ruta per anar a Tena en comptes de Coca, on en principi hi ha dos voluntariats prometedors... Veurem què ens reserva el destí.
Etiquetes de comentaris:
Baños de agua santa,
Diari,
Ecuador,
il·lustració
dimarts, 11 de març del 2014
Els colors de Guayaquil
Temps era temps, quan els Espanyols tenien dents i es dedicaven a queixalar tot sudamèrica, vivien feliços i menjant bolones una parella de Huancavilcas, poble que dominava certa regió del que ara es coneix com a Ecuador. Ell, que era el jefe, es deia Guayas, i la seva formosa esposa es deia Quil.
I eus ací que els espanyols van queixalar tant fort que van arribar a aquesta regió i van intentar sotmetre el poble, que va oposar una ferotge resistència digna del poblet gal, però amb menys fortuna. Finalment els invasors van aconseguir sotmetre'ls i van fer presoners els esposos. Guayas, a canvi de la llibertat d'ambdós, els va prometre més riqueses de les que es podien endur i que només ell sabia on s'amagaven. Els espanyols, tant avariciosos abans com ara, van acceptar encantats i es van deixar guiar pel jefe fins al cerrito verde actualment conegut com a Santa Ana. Un cop allà, Guayas va demanar un punyal per desenterrar el tresor, però el què va fer un cop el tenia a la mà va ser clavar-lo al cor de la seva estimada Quil i després al propi, deixant-los amb un pam de nas com l'explorador de l'acudit de l'Eugenio als indígenes.
Diuen que abans de morir, en comptes de dir-los que els deixava sense canoa els va dir:
"Al río lo mancharon con la sangre de mis hermanos,
me llevo a Quil para que me acompañe a la tierra del Sol".
Així, en memòria de l'heroica parella, Francisco de Orellana va fundar la ciutat de Guayaquil.
Etiquetes de comentaris:
Ecuador,
Guayaquil,
il·lustració
dilluns, 10 de març del 2014
Bolones verdes fritos
Origen: Tarapoto
Destinació:
Chiclayo - Guayaquil
Km tram: 1286 km
Km totals: 6478km
Moneda: Dolar
americà 1$ --> 2,8 Nuevos Soles -->569,3 Pesos Xilens
Després d’una
última nit amb concert en re menor per gat en zel, gos pesat i galls a deshora,
ens adonem que Tarapoto és un dels lloc que trobarem més a faltar dels què hem
estat fins ara. Amb els seus motoristes sense casc i la feina deribada de
tapamotos, amb xaleco oficial de la
municipalitat i tot que es dediquen a cuidar les motos i cubrir els seients amb
cartró contra les inclemències meteorològiques, amb els seus venedors de coco
helado i els venedors retrobats d’altres llocs d’ous durs de guatlla. I
sobretot, als pereques, als monos i a l’Orlando amb les seves maneres de iaia
rondinaire i les históries inacabables.
Següent destinació:
Ecuador! Però per aconseguir-ho abans hauràs de lluitar! En aquest cas contra
carreteres tortuoses i malmeses per les pluges, amb més d’un 70% sense asfaltar
i 3 películes monstruoses en sèrie a primera fila del segon pis del bus fins a
Chiclayo. Això la primera part. A Chiclayo ens permetem un kit kat d’unes
quantes hores per fer l’aport cultural del viatge i anar a visitar el museu de
las Tumbas Reales de Sinai. L’únic que val la pena d’una altre ciutat a mig
construir que tindria un centre “históric” que potser valdria la pena si es
matessin a cuidar-lo una mica. Et toc friki del dia el posen una marxa de
cadetes de l’exèrcit al trote al ritme de cançons estil La Chaqueta Metálica. “Aquí mi fusil, aquí mi pistolaaaaa...”
I de nou al bus,
aquest amb “pudor de mal dutxat” segons la Queralt, adeptes als seients
panoramics del pis de dalt, aquest cop sense pelis però amb els mateixos
sotracs. Les carreteres són artèries vitals que uneixen ciutats però com que el
païs no es cuida estan plagades de colesterol en forma de casetes i
construccions desorganitzades com pseudopoblets a cada cantó, amb parets
pintades proclamant el suport a un o altre candidat alcaldable, que obstrueixen
el pas dels pobres globuls vermells (nosaltres) que pretenem oxigenar les
ciutats. Tot plegat envaít per mototaxis (bacteris) i controls policials cada
dos per tres (glóbuls blancs sense massa criteri). Aixó fa que ens veigem
ralentits per parades constants on passatgers autóctons ens demostren que
comprar papaya des del bus és un esport de risc (si engega a mitja transecció
et pots quedar sense plata i sense papaya). Nosaltres no ens arrisquem tant i
només comprem una papa rellena i un choclo a venedors més espabilats que pugen
dalt del bus. Un grapat d’ells, tots nens, es queden atrapats un bon tram de trajecte
menjant-se les gelatines que han sobrat del sopar i fent un bon guirigall.
A hora incerta
passem la frontera casi sense adonar-nos-en, (no registren ni les motxilles), i
senyores i senyors ja estem a Ecuador!! Guayaquil ens espera de braços oberts
enmig de 4 dies festius de carnaval que no haviem considerat, ergo, adeu a
canviar moneda. A més, tenen el bàrbar costum de llençar-se globus d’aigua i
esprais d’espuma pel damunt (de l’esprai només l’espuma et llencen, no
l’envàs), i creen un ambient a l’estil Kusturica amb piscines inflables i
familes en bañador i cerveses pel mig dels carrers. Per sort ens espera allà un
couchsurfing molt maco de nom Carlos, de classe benestant, amb casa i cotxe
propis, i de propina, gustos musicals més que acceptables (REM, The Verb,
Nirvana, Aerosmith, etc.) és com tornar a escoltar Sonar.fm.
| Vistes des del far amb els couchsourfings |
I per si ens
pensavem que haviem deixat els bolones de platan enrere, després de recollir
una “amiga” i un colega expert en tours per couchsurfings que ens explica la
história i curiositats de la ciutat, anem a petar al paraís dels bolones! De
tres tamanys (5cm 8cm i 12cm), tres tipus disponibles (verde, picón i maduro) i
tres varietats (queso, chicharrón i mixto), amb tots els agregats i salses
possibles (maní, tocineta, cebolla, salsa de queso, etc.) Aixó marcarà un abans
i un després a les nostres vides...
Com que ens sentim
tant ben acollits, ens quedem un dia més i aprofitem per visitar la reserva de
manglares de churute, destinació que enlloc del terminal de busos coneixen tot
i estar a 40km, i que amaga un ecosistema complex i fràgil que visitem de la mà
d’un guia i acompanyats d’una familia benestant guayaquilenca que aprofita els
dies festius. El tour es divideix en una caminada per la selva a veure monos
uduladors tant xirois com els del Jo Burrot (llegiu el Polvorí, la millor
revista de Moià!!), i una passejadeta amb canoa pels canals del manglar. La
mateixa famila s’ofereix a retornar-nos a la ciutat i fem camí amb la BSO de
AC/DC i Nirvana a petició del nen (que volia posar Black Sabath i Iron Maiden
però era “demasiado ruidoso”) i una segona tongada a petició de les noies a
base de l’equivalent a flaix.fm. Com que no ens deixen gaire cèntrics perquè
ells viuen a zona pija, dues dones molt amables es barallen per portar-nos sans
i estalvis entre transbords de busos urbans. (Una ens paga el trajecte i tot
sense discusió possible).
| Passeig amb canoa pel manglar de Churute |
Un cop a la casa de
nou, ens quedem fins tardet fent chelitas a la terrasseta, i el Carlos ens
mostra la seva fasseta pro Correa posant-nos al dia de les meravelles que fa el
president, la majoria de les quals tant de bo apliquessim a España/Catalunya
algun dia. Menys el fet de fer 30.000 hidroeléctricas, ja en tenim masses i
aquí Ecuador en breu també. Són bastant soprenents (o no) els paralelismes
entre les crisis viscudes per ambdós països, culpables i conseqüències. Almenys
a Espanya no ens han dolaritzat, però ja portem temps euroitzats...
Per sugerència del
Carlos i després de consultar totes les guies i mapes que té de turisme a
Ecuador, decidim que l’endemà encaminarem els nostres passos cap a Baños de
Agua Santa, on ens esperen grates sorpreses!




