El lago del gato montés pardo

Origen: Puno

Destinació: Islas Uros, Amantaní i Taquile.

Km tram: No contabilitzats com a part de la ruta.

De Puno només dir que tot i no ser especialment maca té el seu encant, i que la fruita del mercat de Simon Bolívar està realment tirada de preu. (el mango a 1,5 soles el Kg. Fent la conversió: 300 pesos xilens, és a dir, per 39 cèntims d'euro tens dos mangos sucosos ben madurets a punt per menjar.)

Explica la llegenda que temps era temps, un poble vivia a una vall fèrtil i recòndita on eren feliços i menjaven alpacas (els anissos no existíen). Als cims de les muntanyes hi vivien els Apus, protectors dels homes als quals només els prohibien una cosa: Pujar on eren ells i el foc sagrat.

I com sempre, tot el que està prohibit és molt més temptador... Així que un esperit maligne va tenir poca feina en incitar-los a pujar muntanya amunt per viure igual de bé que els Apus. 

Evidentment a aquests no els va fer gens de gràcia veure tots els homenets enfilant-se cap a ells, i els hi van llençar els pumes a fer-los papilla. I així començà la guerra.

Al deu del sol, Inti,  veure com es mataven uns als altres li va fer tanta pena que va plorar durant 40 dies i 40 nits, ofegant a uns i altres menys a una parella que es va amagar a una barca. I aquest parell, quan es va acabar tot, va veure que la vall era un llac enorme i que tots els pumes eren de pedra grisa: Titi (puma) kaka (pedra).

Uros, illes flotants de totora

Aquest llac té una història que se'ns escapa de les mans. Es diu que els primers habitants eren el poble dels Uros, (1.500 a.c) caçadors recol·lectors de llengua Aymara, que davant la pressió de civilitzacions posteriors es van anar amagant dins al llac amb les seves illes flotants de Totora (joncs). De 20.000 que se'n calculen, en queden uns 2.000 repartits en vàries illes a l'entorn de Puno. El problema de visitar-les és que són la cosa més guiri del món i tota la sensació d'autenticitat s'esvaeix davant les paradetes de teixits, móbils i volta amb barca de totora per preus desorbitats. Tot i aixó, val la pena visitar-les si forma part d'un tour més llarg per saber com viuen i coneixe'n la història. 

I aixó és el que fem nosaltres amb un ramat de 20 turistes, 10 dels quals un subramat de xilens i la resta ben variopinta, i un guia originari de Taquile que repeteix les coses 10 cops però explica coses interessants. I quan la gent més guiri ja s'ha firat i ha fet la volteta amb la barqueta de joncs (), continuem la trevessia amb l'esquif ronronejant a 40km per hora com a molt, cap a l'illa d'Amantaní.

Dos apunts ambientals:

1. Com ja a pràcticament tots els llacs però a un nivell de catàstrofe molt inferior que al Victòria, també tenim peixets introduits depredadors que s'ho estan carregant tot. 

2. La conciència ambiental dels peruans espanta per la seva absència tot i pachamamas i cartells a la carretera de cuidar el medi ambient. Fins a tal punt que el mateix guia diu als turistes que llencin la colilla del cigarro al llac. (d'on s'alimenten i en beuen l'aigua)

Una de les gràcies del Tour, i l'única manera de visitar Amantaní, és que no hi ha hotels. Ens hem de repartir entre vàries families d'una de les 10 comunitats de l'illa, i seran qui ens alimentin i ens donin un lloc on dormir (Que resulta ser un menú boníssim i una casa molt acollidora).

Amantaní, entre les seves 10 comunitats que es reparteixen el turisme, sumen 4.000 habitants de llengua Quechua. Ens reben al port amb els seus vestits tradicionals, consistents en versions indigenitzades de vestimentes pageses espanyoles dels colonitzadors. Allà ens van repartint en grupets per anar a dinar. A nosaltres ens toca amb dues canadenques (noies no tendes), i inevitablement acabem fent de traductors simultanis perquè tenen poques nocions d'espanyol.  La nostra famila resulta ser molt hospitalaria: Una parella d'edat indefinida (de 20 a 40), ella que no para de teixir ni mentres camina (ens ha guiat tot el trajecte fins la casa fent ganxet) i ell molt rialler  i molt ben informat del món gràcies als turistes que hi passen. Parlem de Finlàndia, d'Espanya i Canadà i ens expliquen els seus litigis per terres amb els veins. (Disputa universal).

Familia d'acollida d'Amantaní amb els vestits tradicionals

Per dinar ens trobem amb una sopa de quinoa i verduretes, un plat de patates que no tenen el mateix gust que les nostres amb unes rodanxetes de tomàquet i cogombre i pànic!! Formatge!! 2 persones diferents ens han advertit del mal de panxa brutal que pot causar el formatge peruà. I després d'haver vist com el tenen al mercat no ens estranya gens ni mica; no són precisament els de montbrú... Per tant, resem que pel fet de venir fregidet a la paella estigui tot mort, i perquè està bó i per quedar bé, ens el cruspim. Per sort no té conseqüències nefastes.

A la tarda toca pujar fins als 4.200m sobre el nivell del mar, el llac està a 3.812m. Després d'esbufegar com porcs asmàtics en menys de 10 metres de pujada, arribem al cim del turonet, i amb ell, al temple de la Pachamama. El vent és gelat però les vistes idíliques. Allà es pot fer una ofrena de 3 fulles de coca, una per cada nivell espiritual: Hananpacha, Kaypacha i Ukupacha. 

Entre la caminada i el ball sorpresa on ens disfressen a nosaltres amb els vestits tradicionals, anem a dormir rebentats.

Tequile també és de llengua Quechua, les vestimentes són similars però amb diferències significatives que ens anirà explicant, i la cultura és absolutament diferent. Només dir que si fessin una colla castellera, els homes no s'han d'inventar cap uniforme, ja el tenen...

Allà fem una caminada per tota l'illa on el nostre superguia ens segueix il·lustrant sobre els pobles del llac, i tant els xilens com nosaltres ens escaquegem de pagar 20 soles per un dinar perquè ja ens hem acostumat a pagar-ne 3 o 4. Per tant sobrevivim a base de galetes fins la tornada i un cop a Puno ens anem a fotre una sopa calentona i un plat abans d'agafar el bus cap a Cusco. Non Stop!