Francesc Cañas
Altrament conegut com a Kiko, Ciscu, Fran, i incomptables sobrenoms entre els quals mitja cerilla...
Es dedica a fer veure que és ambientòleg i mentrestant va cuinant i fent blogs, i a la que pot, jugant a jocs de taula friquis.
També escriu, així, com qui no val la cosa...

Queralt Armengol. Li agrada posar-se de cap per avall penjant d'un trapezi.
I quan li puja la sang al cap té idees...
Per vocació i per professió fa dibuixets, i per hobby juga amb gatets o qualsevol bestiola peluda que no sigui una araña.

diumenge, 9 de febrer del 2014

la síndria de Puno

Talls de síndria per 1 sol a cada cantonada, tot i que pel mateix preu en pots comprar quasi una de sencera al mercat. Puno és el paradís de la fruita, baratíssima!



Benvinguts a Perú

Origen: Arica
Destí: Tacna - Puno
Km tram: 450 km
Km totals: 2552 km
Moneda: 200 pesos xilens --> 1 sol --> 0.26€


Creuar la frontera d'Arica a Tacna és la cosa més fàcil del món. Surten busos per 2.000 pesos xilens cada 20 min i tardes més o menys una horeta de trajecte sense comptar els tramits inevitables de l'aduana. Això per la gent normal, es clar... Nosaltres ens haviem de complicar una mica més la vida per posar més emoció i per això escollim l'únic bus que es queda xutat en pana als 20 metres de la sortida de l'estació. A part d'això, res greu.


Creuar és fàcil, però el contrast entre les dues ciutats és com un cop de puny a la vista. Tacna és una ciutat a mig construir. Entres amb el bus i tot son cases i cases en obres a mig acabar, cosa que no impedeix que la gent hi visqui tant tranquil·la. L'efecte que fa és bastant caòtic, però a mida que va entrant a la ciutat, el panorama millora lleugerament. 


Per anar de Tacna a Puno s'ha de canviar de terminal (després de canviar moneda a l'estació d'arribada, segons ens diuen és on surt més barat de tot Perú). I com que encara no tenim massa clars els preus peruans ens deixem estafar lleugerament per un taxista molt simpatic. Ell mateix ens portarà cap al centre quan ja tenim els billets comprats pel vespre, a estalviar amb viatges nocturns s'ha dit! Just a la sortida de la terminal, un home mal girbat deixa caure una caixeta de tabac aparentment plena de bitllets i en va fent ostentació. El taxista, al veure-ho, surt del cotxe i ens crida "No, no, no, no! Déjalos!". I l'home fa quatre renecs i marxa refunfunyant davant la cara de perplexitat de la Queralt i el Kiko. Durant el curt trajecte ens explica que s'ha posat de moda una estafa tipus "9 reinas" que consisteix en deixar caure un paquet de diners i dir a la víctima que li ha caigut. Si la víctima té els mateixos percentatges d'ingènuu que d'avariciós, es pararà a escoltar i encara que digui que la caixa no és seva, l'home li dirà que ell no la vol, que només vol 500 soles, o 300 o el que sigui. Si el guiri és prou lerdo com per donar-li i quedar-se amb la caixeta, descobrirà amb desil·lusió que són papers de diari i es maleirà els ossos. 

L'altre versió és que et diguin de dividir a mitges a un carreró de la vora per no donar la nota i un cop et tinguin ben apartadet del món en surtis en calçotets.
Danses tradicionals a Tacna

Vist el panorama, per evitar ensurts ens passem el dia passejant passeig amunt i avall (visca la redundància), sense sortir massa de la zona més transitada. La Queralt aprofita per comprar-se "mil soles esplèndidos" a una de les mil llibreries pirates amb edicions fotocopiades que casi colen per originals. I massa tard descobrim que a una plaça estaven fent valls folklòrics tots ben disfressats. Alemys alguna foto podem fer.


Fins ara hem tingut molta sort amb els busos: Còmodes, amb conductors que s'estimen la vida, nets, etc. Benvinguts a Perú! Bus vell amb conductor suicida ens porta un trajecte que havia de durar 7h en un temps rècord de 5h i mitja. Cosa que fa que estiguem a Puno a les 3:30h en comptes de les 5h del matí. Ergo: estem completament xutats a l'estació amb tot de cholitas, guiris i noctambuls varis. Visca! 

Però com sempre, la flor al cul ens acompanya... El primer "promotor" que ens ve a vendre la moto amb tours i hostals ens el treiem de sobre perquè no volem pagar la nit d'hotel, per algo hem fet el trajecte nocturn... Però el segon que vé, li diem explícitament que no volem pagar hotel i ens diu que no, no, si aquesta nit no la pageu. Avui dormiu tot el dia, pagueu la nit següent, i després on aneu? i nosaltres: Ens han dit d'un tour de dos dies per les illes amb Inka Tour. "Ah si, jo sóc d'Inca tour, veniu!" I ens porta a l'oficina, ens explica com va el tour i ens diu que per quedar-nos a l'hotel (pagant una nit) ens el fa més barat. (Ens havien dit que valia 100 soles, preu que ens diu ell també, però ens el deixa per 80)

Per tant anem a dormir! 






divendres, 7 de febrer del 2014

El desert Xilè

Origen: Antofagasta
Destí: Arica
Km tram: 729 km
Km totals: 2102 km

A partir d'un cert punt, el nostre fantastic camioner ens va avisar: "Aquí empieza el desierto de verdad". I era ben cert. Les muntanyes amb matollar sec i restes d'herva cremada que ja consideravem desert, van deixar pas a un paisatge encara més àrid. Muntanyes de roca marrones intercalades de dunes i planicies de sorra. Ni un bri de vida.

La major part d'aquest paisatge desertic ens el passem dormint al bus fins a Arica. Els primers raig de sol de les 6h del matí tenyeixen de daurat més desert. I finalment el Kiko i la Queralt es planten a Arica. Ciutat mitjana de casetes baixes i port pescador. Entaforada en una vall entre les dunes on semblaria que no hi pot haver res.

Vistes des del morro d'Arica
Davant la terminal de busos desenes de petits hostals es disputen els guiris que arriben desprevinguts, tal com nosaltres. Per sort, un bon home caigut del cel, tant guiri o més que nosaltres, (però no tant desprevingut) al veure'ns preguntar preus i demanar-nos quan pretenen cobrar, ens guia cap a l'hostal on ell ha passat la nit, a segona línia de carrerons, sense ni tant sols cartell que indiqui que és un hostal. Resultat: Meitat de preu: 5 lucas per cap la nit.
Port d'Arica amb fauna autóctona i al·lòctona
Ja sense maletes es pot apreciar millor els encants de la ciutat. Una micro ens deixa fins al centre: Carrerons peatonals plens de bars i botiguetes al més pur estil de ciutat de costa atrapaguiris. Casi es podria confondre per cambrils. Un punt d'informació turística ens informa de les possiblitats que tenim per passar el dia: Pujar al morro, un turonet des d'on es domina la ciutat, o passeig amb barqueta a veure llops de mar, i un parell de museus on no anem.

Quan ja baixem del morro una cara coneguda puja esbufegant lleugerament: Un pobre noi que va demanar al camioner si podia pujar amb nosaltres quan ja s'anava fent fosc però que va ser cruelment rebutjat. "Conseguiste llegar!" Encara ens l'anirem trobant al llarg del viatge...

En general, Arica deixa bon gust de boca i ganes de quedar-s'hi una mica més per tenir temps de visitar tot el que té a la vora: Geroglifics tipus lineas de Nazca en miniatura, coves i reserves naturals, etc.