Breu introducció al ballenato

Origen: Quito
Destí: Tulcan - Pasto
Km tram: 341km
Km totals: 7435 km
Moneda: 1 dolar americà --> 1970 pesos xilens

Si la frontera entre Perú i Equador ja ens va semblar una broma, entre Equador i Colòmbia si ens descuidem entrem d’il·legals al país sense que ningú ens digui res… Havent passat una nit a Tulcan, el darrer poble d’Ecuador a 7km de la frontera, ja hem començat a respirar aires colombians. Fins i tot venen Buñuelos! I al matí següent ja hem recuperat forces per seguir fins a Pasto però a l’estació de busos ens diuen que no n’hi ha cap de directe, que la frontera es creua amb taxi fins a la frontera, d’allà un altre fins a  Ipiales i d’allà agafar el bus. Però parlant amb una noia ens contacta amb un noi que ens porta directe a Ipiales per més o menys el mateix preu que sortirien els dos taxis. Un cop al cotxe, ja fent camí, ens pregunta si hem de segellar els passaports i si hem de canviar moneda, preguntes que responem afirmativament. I eus ací que arribem al pas fronterer i segellem la sortida d’Ecuador, trobem un canvi raonable de moneda a 1 dolar à 1970 pesos colombians, i seguim endavant tant feliços. 1 km més enllà ens comencem a estranyar que el pas fronterer per entrar a Colòmbia estigui tant separat, normalment són un 300 o 500 metres. Així que li demanem al bon home que tenim per conductor i que es creu fitipaldi si falta gaire. I el bon home que tenim per conductor ens mira sense entendre res i pregunta si també preteníem segellar l’entrada al país. Evidentment! Dons resulta que les oficines estan ben enganxadetes i que hem passat de llarg, i que als Tulcanenses no els demanen cap mena de paper per anar passant d’un cantó a l’altre i la majoria de persones que porten pretenen passar més aviat desapercebudes. Per tant ens toca fer mitja volta, segellar com a bons minyons els 90 dies de turistes corresponents i tornar a fer mitja volta per arribar a Ipiales, on per fi agafem el bus que amb un parell d’horetes ens deixarà al terminal de Pasto on ens espera el Daniel, company d’aventures passades quan el Kiko va anar a l’aventura en solitari per Barranquilla.

Però resulta que no ens espera... demanem minutos per aquí, demanem minutos per allà, no hi ha manera que contesti. Morts de gana com estem, decidim dinar a l’estació mateix i seguim intentant... Finalment contesta! Ja ens veiem tirats per la ciutat havent-nos d’espavilar pel nostre compte.

Quan apareix caminant, el Kiko el reconeix de seguida tot i els quilos recuperats que havia perdut a Bquilla per culpa de la mala vida i les canes de més que despunten per aquí i per allà. Amb mitja horeta ja ens hem posat bastant al dia i anem recordant batalletes de quatre anys enrere per martiri de la Queralt. Com que es veu que ara està emparellat i casa seva és molt petita, ens enxufa a casa la novia, que viu amb sa mare i lloguen habitacions a estudiants universitaris on ens pot acollir per un parell de dies que acaben sent 5. La sogra resulta ser tot un personatge que inspira respecte fins i tot als porters del condominio: Voltant els seixanta amb dignitat, preferència pels colors roses, pertinença d’un gos mimat de nom Ramón i per últim però no per aixó menys important, ans al contrari, religiosa a més no poder fins al punt de prendre apunts de la bíblia cada matí escoltant l’equivalent a radio estel amb bachatas i ballenatos proferint amor etern a Jesucrist. “El amor a cristo me llena de júbiloooo, júbiloooo, júbiloooooooooooooooooooooo”. I com que a casa seva no es pot pecar, ens posa en habitacions separades. Què hi farem... Per sort la filla no té res a veure.

formulario de entrega de amor

Pasto ens agrada de seguida, ciutat no massa gran, amb una església a cada cantonada, algun piroclast del tamany d’un menhir enmig d’una plaça per recordar l’amenaça constat del volcà,  i carrers per on es pot transitar tranquil·lament respirant l’aire pur de la muntanya tonificat lleugerament per la fumarada espessa i negre, que s’ha de tallar amb machete com lianes a la selva, dels colectivos i camions.   I sobretot, sobretot, el retrobament del Kiko i el descobriment de la Queralt, de la gastronomia colombiana! Pan de bono, pan de yuca, almojábanas, arepas, avena, i sucs de fruites de tots colors i sabors. I per desgràcia i calamitat, el retrobament del Kiko i el descobriment de la Queralt del ballenato! Tots els trajectes en qualsevol mitjà de transport, a moltes botigues i comerços i per totes bandes, el so esquizofrenic dels acordeons amb les veuetes d’estar sent capat dels cantants, amenitzen la velada afegint-se a les ja conegudes bachatas amb veuetes d’estar-se aguantant la diarrea i lletres d’una profunditat de cul de got. Imagineu si és greu la situació que la Queralt arriba a admetre que prefereix el heavy i pregunta agonitzant si a tot arreu serà així. Pobre petita llagosta, no sap pas el què li espera...
Quan la gent d’arreu del món però de fora Colòmbia llegeix Garcia Márquez, identifica el gènere com a realisme màgic i es deixa emportar per les meravelles descrites amb tot detall per l’autor: Paisatges, persones i fets insòlits indueixen a pensar que el guanyador del premi Nóvel se l’ha guanyat a pols amb la genialitat de la seva imaginació.

Quan un colombià o un estranger que coneix Colòmbia llegeix Garcia Márquez, la descripció de llocs, paisatges i fets insòlits l’indueixen a pensar que el guanyador del premi Nóvel se l’ha guanyat a pols amb la genialitat de la seva capacitat de plasmar la realitat sobre el paper i identifica el gènere literari com a costumbrista.

Pasto no escapa a aquesta realitat Gabrielística i és molt fàcil identificar un dels escenaris de l’autor al carrer del jutjat administratiu, on una al costat de l’altre s’escampen tot de tauletes amb màquines d’escriure teclejades amb precisió per homes dedicats a omplir els teus formularis i algun que altre a escriure cartes d’amor.

Sense arribar al nivell del surrealisme màgic, si que viurem un parell d’aventuretes dignes de ser explicades més endavant.