Destí: Tulcan - Pasto
Km tram: 341km
Km totals: 7435 km
Moneda: 1 dolar americà --> 1970 pesos xilens
Si la frontera entre Perú i Equador ja ens va semblar una broma, entre
Equador i Colòmbia si ens descuidem entrem d’il·legals al país sense que ningú
ens digui res… Havent passat una nit a Tulcan, el darrer poble d’Ecuador a 7km
de la frontera, ja hem començat a respirar aires colombians. Fins i tot venen
Buñuelos! I al matí següent ja hem recuperat forces per seguir fins a Pasto
però a l’estació de busos ens diuen que no n’hi ha cap de directe, que la
frontera es creua amb taxi fins a la frontera, d’allà un altre fins a Ipiales i d’allà agafar el bus. Però parlant
amb una noia ens contacta amb un noi que ens porta directe a Ipiales per més o
menys el mateix preu que sortirien els dos taxis. Un cop al cotxe, ja fent camí,
ens pregunta si hem de segellar els passaports i si hem de canviar moneda,
preguntes que responem afirmativament. I eus ací que arribem al pas fronterer i
segellem la sortida d’Ecuador, trobem un canvi raonable de moneda a 1 dolar à 1970 pesos colombians, i seguim endavant tant
feliços. 1 km
més enllà ens comencem a estranyar que el pas fronterer per entrar a Colòmbia
estigui tant separat, normalment són un 300 o 500 metres . Així que li
demanem al bon home que tenim per conductor i que es creu fitipaldi si falta
gaire. I el bon home que tenim per conductor ens mira sense entendre res i
pregunta si també preteníem segellar l’entrada al país. Evidentment! Dons
resulta que les oficines estan ben enganxadetes i que hem passat de llarg, i
que als Tulcanenses no els demanen cap mena de paper per anar passant d’un
cantó a l’altre i la majoria de persones que porten pretenen passar més aviat desapercebudes.
Per tant ens toca fer mitja volta, segellar com a bons minyons els 90 dies de
turistes corresponents i tornar a fer mitja volta per arribar a Ipiales, on per
fi agafem el bus que amb un parell d’horetes ens deixarà al terminal de Pasto
on ens espera el Daniel, company d’aventures passades quan el Kiko va anar a
l’aventura en solitari per Barranquilla.
Però resulta que no ens espera... demanem minutos per aquí, demanem minutos
per allà, no hi ha manera que contesti. Morts de gana com estem, decidim dinar
a l’estació mateix i seguim intentant... Finalment contesta! Ja ens veiem
tirats per la ciutat havent-nos d’espavilar pel nostre compte.
Quan apareix caminant, el Kiko el reconeix de seguida tot i els quilos
recuperats que havia perdut a Bquilla per culpa de la mala vida i les canes de
més que despunten per aquí i per allà. Amb mitja horeta ja ens hem posat
bastant al dia i anem recordant batalletes de quatre anys enrere per martiri de
la Queralt. Com
que es veu que ara està emparellat i casa seva és molt petita, ens enxufa a
casa la novia, que viu amb sa mare i lloguen habitacions a estudiants
universitaris on ens pot acollir per un parell de dies que acaben sent 5. La
sogra resulta ser tot un personatge que inspira respecte fins i tot als porters
del condominio: Voltant els seixanta amb dignitat, preferència pels colors
roses, pertinença d’un gos mimat de nom Ramón i per últim però no per aixó
menys important, ans al contrari, religiosa a més no poder fins al punt de
prendre apunts de la bíblia cada matí escoltant l’equivalent a radio estel amb
bachatas i ballenatos proferint amor etern a Jesucrist. “El amor a cristo me
llena de júbiloooo, júbiloooo, júbiloooooooooooooooooooooo”. I com que a casa
seva no es pot pecar, ens posa en habitacions separades. Què hi farem... Per
sort la filla no té res a veure.
Pasto ens agrada de seguida, ciutat no massa gran, amb una església a cada
cantonada, algun piroclast del tamany d’un menhir enmig d’una plaça per
recordar l’amenaça constat del volcà, i
carrers per on es pot transitar tranquil·lament respirant l’aire pur de la
muntanya tonificat lleugerament per la fumarada espessa i negre, que s’ha de
tallar amb machete com lianes a la selva, dels colectivos i camions. I sobretot, sobretot, el retrobament del
Kiko i el descobriment de la
Queralt , de la gastronomia colombiana! Pan de bono, pan de
yuca, almojábanas, arepas, avena, i sucs de fruites de tots colors i sabors. I
per desgràcia i calamitat, el retrobament del Kiko i el descobriment de la Queralt del ballenato!
Tots els trajectes en qualsevol mitjà de transport, a moltes botigues i
comerços i per totes bandes, el so esquizofrenic dels acordeons amb les veuetes
d’estar sent capat dels cantants, amenitzen la velada afegint-se a les ja
conegudes bachatas amb veuetes d’estar-se aguantant la diarrea i lletres d’una
profunditat de cul de got. Imagineu si és greu la situació que la Queralt arriba a admetre
que prefereix el heavy i pregunta agonitzant si a tot arreu serà així. Pobre
petita llagosta, no sap pas el què li espera...
Quan la gent d’arreu del món però de fora Colòmbia llegeix Garcia Márquez, identifica el gènere com a realisme màgic i es deixa emportar per les meravelles descrites amb tot detall per l’autor: Paisatges, persones i fets insòlits indueixen a pensar que el guanyador del premi Nóvel se l’ha guanyat a pols amb la genialitat de la seva imaginació.
Quan la gent d’arreu del món però de fora Colòmbia llegeix Garcia Márquez, identifica el gènere com a realisme màgic i es deixa emportar per les meravelles descrites amb tot detall per l’autor: Paisatges, persones i fets insòlits indueixen a pensar que el guanyador del premi Nóvel se l’ha guanyat a pols amb la genialitat de la seva imaginació.
Quan un colombià o un estranger que coneix Colòmbia llegeix Garcia Márquez,
la descripció de llocs, paisatges i fets insòlits l’indueixen a pensar que el
guanyador del premi Nóvel se l’ha guanyat a pols amb la genialitat de la seva
capacitat de plasmar la realitat sobre el paper i identifica el gènere literari
com a costumbrista.
Pasto no escapa a aquesta realitat Gabrielística i és molt fàcil
identificar un dels escenaris de l’autor al carrer del jutjat administratiu, on
una al costat de l’altre s’escampen tot de tauletes amb màquines d’escriure
teclejades amb precisió per homes dedicats a omplir els teus formularis i algun
que altre a escriure cartes d’amor.
Sense arribar al nivell del surrealisme màgic, si que viurem un parell
d’aventuretes dignes de ser explicades més endavant.




Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada