Medias y Truchas

A una horeta de Pasto amb taxi colectivo, reposa tranquil·la i llargaruda la laguna de Cocha, un llac natural envoltat per petits nuclis urbans de cases de fusta i granges més aillades on els lugareños es dediquen a engreixar truites per cuinar-les amb cinc o sis variants i vendre-les als incauts turistes a preus desorbitats. Això si, la variant fumada al ajillo està per llepar-se’n els dits! És el lloc idíl·lic per deixar-se drenar una mica més per les sangoneres que viuen del turisme i passar un cap de setmana romàntic amb la parella, demanar-li la mà dins una barqueta al mig de l’aigua o fins i tot casar-se, cosa que fan molts dels enamorats de Pasto i rodalies.  També és el lloc ideal per passar el guayabo de totes les medias que es van buidar la nit anterior juntament amb alguna cervesa i un parell de hervidos de maracuyà (beguda calenta a base de sucs de fruita i licor d’herbes, ideal per l’encostipat!).

Pels no tant romàntics o igual de romàntics però a més amants de la naturalesa, el llac compta amb una petita perla a més o menys un kilòmetre de la costa, on un cop a l’any arriben nedant tots els motivats untats amb grassa de porc per evitar la hipotèrmia. Es tracta d’una illeta que tardes deu minuts a recórrer d’un cantó a l’altre pel simbòlic preu de 1000 pesos. Una illeta que està catalogada dins el programa d’aiguamolls i humedales internacionals RAMSAR on es poden apreciar infinitat d’espècies vegetals, i si estàs atent, algun que altre colibrí o ocells d’altres espècies.

Allà digerim la truita amb l’ajut d’un didal d’arequipe i sota l’amenaça d’un cel plom. Contemplant la quietud de l’aigua el Daniel ens explica que la part estreta del llac és funestament famosa per ser un punt on les FARC es dedicava a abandonar cadàvers. També ens explica que un pare d’un soldat segrestat deu anys per la guerrilla es dedicava a caminar tot el trajecte entre Pasto i Bogotà com a protesta cada cop que hi anava a fer una reclamació o un tràmit, i que entremig hi havia molta gent que se li afegia un bon tram. Finalment va ser alliberat amb molts d’altres i davant els smartfones que els plantaven al davant per gravar les entrevistes flipaven amb colors. Deu anys a la selva completament aïllats passen una factura massa alta.

Per acabar d’arrodonir el cap de setmana, el dia següent, diumenge, toca anar fins a la Florida on un amic del Daniel està de càmping al costat d’una cascada enmig del camp. Aquest cop la comitiva s’amplia amb la Lorena, la seva xicota, el Ramón, gos de la xicota, i el Siro, gos del Daniel. Un bon percal en general, sobretot a l’hora d’entaular-nos a dinar abans de fer la caminadeta final.

La cascada resulta estar un pèl més lluny i un xic més amagada del què ens pensàvem, passant pel costat d’una casa particular el propietari de la qual té fama de mala llet. L’entrebanc final consisteix en el riu mateix que ve de la cascada. Entrebanc que el Ramón valora com a irrissori fins que es troba a la meitat del corrent i veu que se l’emporta avall (s’ha de dir que és un pet de gos). Es queda congelat per la resta del viatge i li passen les ganes de fer-se el valent. En canvi en Siro, que li triplica el tamany i podria passar perfectament, és una mena de Rantamplan en aquest aspecte i odia l’aigua per un trauma d’infantesa que implica una piscina i un gos més gran.

Tres tendes humides amb els corresponents ocupants intentant encendre un foc de llenya xopa, ens esperen a l’altre cantó. Un d’ells, el més prendido, és l’amic Gabo, que ens saluda amb efusivitat perfumada d’aiguardent. Fins i tot ens cedeix les tendes i el menjà que ha sobrat per si ens volem quedar a acampar, però després de la remullada soferta per arribar al darrere de la cascada on s’amaga un maldito duende que te invita a soñar al qual la gent deixa ofrenes de fruita, fa com bastanta mamera. A més, la nostra archienemiga boira que ens persegueix durant el viatge com si el mestre Mandarin hagués posat la nostra foto al cantó negre de la taula amb el ying-yang al costat del Vito Cortizone, torna a fer acte de presència. S’imposa una discreta retirada.

Però de discreta no en té un pèl! A mig camí de tornada, amb el Gabo trontollant i caient cada 4 passes, la boira decideix ser pixanera i es queda ben descansada descarregant sobre nosaltres la pluja que per sort no és daurada.

A peu de carretera ja estem ben xops, més que després de la cascada, i la nit se’ns llença a sobre sense escampar la boira. Un panorama ben lúgubre, el que s’aconsegueix entreveure entre la blancor. Caminar els 3km fins al poble per la carretera no sembla gaire sensat, però enviar el Gabo ben taja al poble amb primer cotxe que para fent dit per enviar reforços, pel que es veu si. Després d’un temps que es fa etern i que segurissim que és el triple del què necessitaria una persona normal, els reforços arriben en forma del cotxe del Gabo conduit per ell mateix (OMG) i dos mototaxis per nosaltres que tot i no parar massa la pluja ens salven el cul. Però només fins a Florida... Allà ens trobem tirats de nou perquè a aquesta hora ja no passen colectivos, i segons alguns pot ser que passi un bus però segons d’altres no, i un contacte que ens passen ens vol acabar de dilapidar la platita que encara no hem llençat per la finestra per portar-nos a caseta. Mentrestant es va fent més tard i estem empapats com esponges remullades a l’atlàntic un dia de pluja.

Però els nostres herois mai no desesperen! Només tremolen de fred! I eus ací que una furgoneta que ve d’alguna finca fa cas a les nostres supliques molt amablement, que no desinteressadament, i ens porta amb dos altres homes entre sacs de plàtans i una pobre gallina que no fa gaire més bona cara que nosaltres.

Un dels homes resulta ser de xerrera interminable i ens explica entre rialles i exageracions que l’últim cop que va anar a pescar per aquelles terres per un dia, sense saber molt bé com en va acabar 8 al calabós per abús de poder d’un policia que li tenia jurada i que casi li aplica la llei antiterrorista. Encara que les anècdotes no passin el fred, almenys amenitzen la tornada. Però ja somiem amb una dutxa calenta i un bol d’avena amb xocolata abans d’anar a dormir.

Tot i que teníem pensat marxar el dia següent, ens veiem obligats a buscar una lavanderia i quedar-nos un dia més recuperant forces. Dimarts finalment marxem cap a San Agustín per suggerència de Daniel. Quedarem empatxats d’estàtues!