A una horeta de Pasto amb taxi colectivo, reposa tranquil·la i llargaruda
la laguna de Cocha, un llac natural envoltat per petits nuclis urbans de cases
de fusta i granges més aillades on els lugareños es dediquen a engreixar
truites per cuinar-les amb cinc o sis variants i vendre-les als incauts
turistes a preus desorbitats. Això si, la variant fumada al ajillo està per
llepar-se’n els dits! És el lloc idíl·lic per deixar-se drenar una mica més per
les sangoneres que viuen del turisme i passar un cap de setmana romàntic amb la
parella, demanar-li la mà dins una barqueta al mig de l’aigua o fins i tot
casar-se, cosa que fan molts dels enamorats de Pasto i rodalies. També és el lloc ideal per passar el guayabo
de totes les medias que es van buidar la nit anterior juntament amb alguna
cervesa i un parell de hervidos de maracuyà (beguda calenta a base de sucs de
fruita i licor d’herbes, ideal per l’encostipat!).
Pels no tant romàntics o igual de romàntics però a més amants de la
naturalesa, el llac compta amb una petita perla a més o menys un kilòmetre de
la costa, on un cop a l’any arriben nedant tots els motivats untats amb grassa
de porc per evitar la hipotèrmia. Es tracta d’una illeta que tardes deu minuts
a recórrer d’un cantó a l’altre pel simbòlic preu de 1000 pesos. Una illeta que
està catalogada dins el programa d’aiguamolls i humedales internacionals RAMSAR
on es poden apreciar infinitat d’espècies vegetals, i si estàs atent, algun que
altre colibrí o ocells d’altres espècies.
Allà digerim la truita amb l’ajut d’un didal d’arequipe i sota l’amenaça
d’un cel plom. Contemplant la quietud de l’aigua el Daniel ens explica que la
part estreta del llac és funestament famosa per ser un punt on les FARC es
dedicava a abandonar cadàvers. També ens explica que un pare d’un soldat
segrestat deu anys per la guerrilla es dedicava a caminar tot el trajecte entre
Pasto i Bogotà com a protesta cada cop que hi anava a fer una reclamació o un
tràmit, i que entremig hi havia molta gent que se li afegia un bon tram. Finalment
va ser alliberat amb molts d’altres i davant els smartfones que els plantaven
al davant per gravar les entrevistes flipaven amb colors. Deu anys a la selva
completament aïllats passen una factura massa alta.
Per acabar d’arrodonir el cap de setmana, el dia següent, diumenge, toca
anar fins a la Florida on un amic del Daniel està de càmping al costat d’una
cascada enmig del camp. Aquest cop la comitiva s’amplia amb la Lorena, la seva
xicota, el Ramón, gos de la xicota, i el Siro, gos del Daniel. Un bon percal en
general, sobretot a l’hora d’entaular-nos a dinar abans de fer la caminadeta
final.
La cascada resulta estar un pèl més lluny i un xic més amagada del què ens pensàvem,
passant pel costat d’una casa particular el propietari de la qual té fama de
mala llet. L’entrebanc final consisteix en el riu mateix que ve de la cascada.
Entrebanc que el Ramón valora com a irrissori fins que es troba a la meitat del
corrent i veu que se l’emporta avall (s’ha de dir que és un pet de gos). Es
queda congelat per la resta del viatge i li passen les ganes de fer-se el
valent. En canvi en Siro, que li triplica el tamany i podria passar
perfectament, és una mena de Rantamplan en aquest aspecte i odia l’aigua per un
trauma d’infantesa que implica una piscina i un gos més gran.
Tres tendes humides amb els corresponents ocupants intentant encendre un
foc de llenya xopa, ens esperen a l’altre cantó. Un d’ells, el més prendido, és
l’amic Gabo, que ens saluda amb efusivitat perfumada d’aiguardent. Fins i tot
ens cedeix les tendes i el menjà que ha sobrat per si ens volem quedar a
acampar, però després de la remullada soferta per arribar al darrere de la
cascada on s’amaga un maldito duende que te invita a soñar al qual la gent
deixa ofrenes de fruita, fa com bastanta mamera. A més, la nostra archienemiga
boira que ens persegueix durant el viatge com si el mestre Mandarin hagués posat
la nostra foto al cantó negre de la taula amb el ying-yang al costat del Vito Cortizone, torna a fer acte de
presència. S’imposa una discreta retirada.
Però de discreta no en té un pèl! A mig camí de tornada, amb el Gabo
trontollant i caient cada 4 passes, la boira decideix ser pixanera i es queda
ben descansada descarregant sobre nosaltres la pluja que per sort no és
daurada.
Però els nostres herois mai no desesperen! Només tremolen de fred! I eus
ací que una furgoneta que ve d’alguna finca fa cas a les nostres supliques molt
amablement, que no desinteressadament, i ens porta amb dos altres homes entre
sacs de plàtans i una pobre gallina que no fa gaire més bona cara que
nosaltres.
Un dels homes resulta ser de xerrera interminable i ens explica entre
rialles i exageracions que l’últim cop que va anar a pescar per aquelles terres
per un dia, sense saber molt bé com en va acabar 8 al calabós per abús de poder
d’un policia que li tenia jurada i que casi li aplica la llei antiterrorista.
Encara que les anècdotes no passin el fred, almenys amenitzen la tornada. Però
ja somiem amb una dutxa calenta i un bol d’avena amb xocolata abans d’anar a dormir.
Tot i que teníem pensat marxar el dia següent, ens veiem obligats a buscar
una lavanderia i quedar-nos un dia més recuperant forces. Dimarts finalment
marxem cap a San Agustín per suggerència de Daniel. Quedarem empatxats
d’estàtues!




Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada