En terres de guerrilla - Cultura precolombina

Origen: Pasto
Destí: San Agustín
Km tram: 260 km
Km totals: 7895km

“Pues os cuento que una vez me tocó llevar a unos franceses, y estaban como miedosos por todo el tema de las FARC y eso. Y nada, estuvimos hablando como media hora y ellos como, pero garantízanos nuestra seguridad, prométenos que no vamos a encontrar guerrilla y que estaremos seguros, y yo, pues claro, faltaría mas, ¡no os va a pasar nada! Así que los llevo al tour y en una de esas el carro se queda en pana bajo el río. Algo de la batería, y que no arrancaba. Y en esas aparecen unos manes que estaban pescando y con las medias de aguardiente. ¡Hombre ratón! Me dicen, ¿Y pues que le pasó, se quedaron atrapados? Y nada, nos ayudaron, estuvieron hablando y tomando con los franceses y conseguimos salir. Y cuando ya nos vamos los franceses que me preguntan, ¿y esos quienes eran? Y yo, nadie, unos manes… Y ellos, pero te llamaron por el nombre, los conocías… Y yo, bueno si, son unos de la guerrilla… ¡Se pusieron blancos como la leche! ¡No volvieron a hablar hasta al menos dos horas!”

Ens explica el conductor del tour pels voltants de San Agustín, que inclou 3 parades culturals (tombes i parcs d’estàtues precolombines) i dues de naturals (2 cascades de 400m i 200m respectivament). Per sort o per desgràcia nosaltres no entrem en pana i la cosa transcorre més tranquil·lament i ens quedem sense turisme “vivencial” en una furgoneta que sembla un acudit: Són dos americans, dos paisas, dos catalans i un alemany a una furgoneta...”. Ben entretinguts!

El pas més estret del riu Magdalena a 70km de l'origen.
És el més llarg de Colombia
i a la desenvocadura fa 2km d'ample

Per arribar dalt d’aquesta furgoneta primer hem hagut de passar per unes quantes altres, la primera de Pasto a Mocoa, la segona de Mocoa a P... i la tercera de P a San Agustín.

El primer trajecte és el més llarg i agresta. El Daniel ens va avisar que sobretot no el féssim amb bus perquè la carretera és molt estreta i sense asfaltar, i si es troben dos de cara un ha de retrocedir, si és un bus gran es lia encara més. Pensem que exagera fins que passem San Francisco i la carretera realment supera les expectatives! Almenys les vistes s’ho valen. El segon trajecte el fem en mans d’un conductor guaperes que intenta impressionar a la Queralt i la intenta convèncer sense massa èxit que els vallenatos són molt romàntics. I mentre va fent el kamikaze fent el cas habitual a aquestes terres a la doble contínua (zero), comenta que ja és massa vell per jugar-se la vida com els bojos que van amb moto. Molt congruent.

I amb el tercer trajecte ja se’ns fa fosc i arribem a San Agustín a l’hora de sopar. Hem sortit a les 8h del matí. Però tranquils que “llamo a un amigo. Yo les relaciono para que les colabore con todo así vais bien seguros”. Ens comenta el xofer. I efectivament ens deixa en mans d’un chino d’un punt d’informació turística que ens vol endinyar deu tours regatejant i que al seu torn ens relaciona amb el propietari d’un hostal que també regatejant ens acaba convencent de passar la nit allà.

D’aquesta manera, l’endemà a mig matí ens trobem escoltant anècdotes sobre les FARC a la furgoneta que ens porta fent el guiri pels llocs més guiris de guirilandia. Les 15 primeres estàtues són realment impressionants, les 15 següents són una passada, les 15 següens estan prou bé, les 15 següents potser ja sobren... Tot està pensat per la màxima comoditat del turista amb plata, que és la resta de la furgoneta menys nosaltres, que ens veiem obligats a partir-nos un menú al lloc on para per dinar perquè pel mateix corrientazo cobren el triple que a qualsevol restaurant de poble. El problema és que la majoría de llocs són inaccessibles per visitar pel nostre compte i sense fer de gomelos no haguessim vist res. El puntasso del dia el posa el propietari de la panaderia on parem a fer el tintico a mitja tarda, que fent gala de la promesa amabilitat colombiana i per estupefacció de l’alemany petrificat amb la cartera a la mà, es nega a cobrar-nos res. “No le pare bolas vecino, y ¡disfrute! Cuando yo venga a su casa no me va a cobrar nada, ¿no?”

Amb tots aquests colombianismes el Kiko ha d’anar fent de traductor a la Queralt, i menys mal que l’havia avisat amb antelació que mono vol dir ros perquè sinó casi li trenca la cara al conductor guaperas. Pels estimats lectors recordeu que teniu el glossari a disposició. Encara que aquesta zona del país també era desconeguda pel Kiko i l’ambient dels Pastosos no té res a veure amb Barranquilla, no deixen de ser colombians i la sensació de tornar a trepitjar aquestes terres és una evocació constant a les batalletes viscudes 4 anys enrere, també a disposició del lector motivat.

A Bogotà ens esperen més vells coneguts del Kiko i una caseta a Fontibón que ens haurà d’acollir per una temporadeta indefinida. Serà l’últim trajecte del viatge i per celebrar-ho millor que sigui nocturn, ja ens enyoràvem de “dormir” al bus!