Temps era temps, quan els Espanyols tenien dents i es dedicaven a queixalar tot sudamèrica, vivien feliços i menjant bolones una parella de Huancavilcas, poble que dominava certa regió del que ara es coneix com a Ecuador. Ell, que era el jefe, es deia Guayas, i la seva formosa esposa es deia Quil.
I eus ací que els espanyols van queixalar tant fort que van arribar a aquesta regió i van intentar sotmetre el poble, que va oposar una ferotge resistència digna del poblet gal, però amb menys fortuna. Finalment els invasors van aconseguir sotmetre'ls i van fer presoners els esposos. Guayas, a canvi de la llibertat d'ambdós, els va prometre més riqueses de les que es podien endur i que només ell sabia on s'amagaven. Els espanyols, tant avariciosos abans com ara, van acceptar encantats i es van deixar guiar pel jefe fins al cerrito verde actualment conegut com a Santa Ana. Un cop allà, Guayas va demanar un punyal per desenterrar el tresor, però el què va fer un cop el tenia a la mà va ser clavar-lo al cor de la seva estimada Quil i després al propi, deixant-los amb un pam de nas com l'explorador de l'acudit de l'Eugenio als indígenes.
Diuen que abans de morir, en comptes de dir-los que els deixava sense canoa els va dir:
"Al río lo mancharon con la sangre de mis hermanos,
me llevo a Quil para que me acompañe a la tierra del Sol".
Així, en memòria de l'heroica parella, Francisco de Orellana va fundar la ciutat de Guayaquil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada