Bolones verdes fritos

Origen: Tarapoto

Destinació: Chiclayo - Guayaquil

Km tram: 1286 km

Km totals: 6478km

Moneda: Dolar americà 1$ --> 2,8 Nuevos Soles -->569,3 Pesos Xilens

Després d’una última nit amb concert en re menor per gat en zel, gos pesat i galls a deshora, ens adonem que Tarapoto és un dels lloc que trobarem més a faltar dels què hem estat fins ara. Amb els seus motoristes sense casc i la feina deribada de tapamotos,   amb xaleco oficial de la municipalitat i tot que es dediquen a cuidar les motos i cubrir els seients amb cartró contra les inclemències meteorològiques, amb els seus venedors de coco helado i els venedors retrobats d’altres llocs d’ous durs de guatlla. I sobretot, als pereques, als monos i a l’Orlando amb les seves maneres de iaia rondinaire i les históries inacabables.

Següent destinació: Ecuador! Però per aconseguir-ho abans hauràs de lluitar! En aquest cas contra carreteres tortuoses i malmeses per les pluges, amb més d’un 70% sense asfaltar i 3 películes monstruoses en sèrie a primera fila del segon pis del bus fins a Chiclayo. Això la primera part. A Chiclayo ens permetem un kit kat d’unes quantes hores per fer l’aport cultural del viatge i anar a visitar el museu de las Tumbas Reales de Sinai. L’únic que val la pena d’una altre ciutat a mig construir que tindria un centre “históric” que potser valdria la pena si es matessin a cuidar-lo una mica. Et toc friki del dia el posen una marxa de cadetes de l’exèrcit al trote al ritme de cançons estil La Chaqueta Metálica.  “Aquí mi fusil, aquí mi pistolaaaaa...”

I de nou al bus, aquest amb “pudor de mal dutxat” segons la Queralt, adeptes als seients panoramics del pis de dalt, aquest cop sense pelis però amb els mateixos sotracs. Les carreteres són artèries vitals que uneixen ciutats però com que el païs no es cuida estan plagades de colesterol en forma de casetes i construccions desorganitzades com pseudopoblets a cada cantó, amb parets pintades proclamant el suport a un o altre candidat alcaldable, que obstrueixen el pas dels pobres globuls vermells (nosaltres) que pretenem oxigenar les ciutats. Tot plegat envaít per mototaxis (bacteris) i controls policials cada dos per tres (glóbuls blancs sense massa criteri). Aixó fa que ens veigem ralentits per parades constants on passatgers autóctons ens demostren que comprar papaya des del bus és un esport de risc (si engega a mitja transecció et pots quedar sense plata i sense papaya). Nosaltres no ens arrisquem tant i només comprem una papa rellena i un choclo a venedors més espabilats que pugen dalt del bus. Un grapat d’ells, tots nens, es queden atrapats un bon tram de trajecte menjant-se les gelatines que han sobrat del sopar i fent un bon guirigall.

A hora incerta passem la frontera casi sense adonar-nos-en, (no registren ni les motxilles), i senyores i senyors ja estem a Ecuador!! Guayaquil ens espera de braços oberts enmig de 4 dies festius de carnaval que no haviem considerat, ergo, adeu a canviar moneda. A més, tenen el bàrbar costum de llençar-se globus d’aigua i esprais d’espuma pel damunt (de l’esprai només l’espuma et llencen, no l’envàs), i creen un ambient a l’estil Kusturica amb piscines inflables i familes en bañador i cerveses pel mig dels carrers. Per sort ens espera allà un couchsurfing molt maco de nom Carlos, de classe benestant, amb casa i cotxe propis, i de propina, gustos musicals més que acceptables (REM, The Verb, Nirvana, Aerosmith, etc.) és com tornar a escoltar Sonar.fm.

Vistes des del far amb els couchsourfings

I per si ens pensavem que haviem deixat els bolones de platan enrere, després de recollir una “amiga” i un colega expert en tours per couchsurfings que ens explica la história i curiositats de la ciutat, anem a petar al paraís dels bolones! De tres tamanys (5cm 8cm i 12cm), tres tipus disponibles (verde, picón i maduro) i tres varietats (queso, chicharrón i mixto), amb tots els agregats i salses possibles (maní, tocineta, cebolla, salsa de queso, etc.) Aixó marcarà un abans i un després a les nostres vides...

Com que ens sentim tant ben acollits, ens quedem un dia més i aprofitem per visitar la reserva de manglares de churute, destinació que enlloc del terminal de busos coneixen tot i estar a 40km, i que amaga un ecosistema complex i fràgil que visitem de la mà d’un guia i acompanyats d’una familia benestant guayaquilenca que aprofita els dies festius. El tour es divideix en una caminada per la selva a veure monos uduladors tant xirois com els del Jo Burrot (llegiu el Polvorí, la millor revista de Moià!!), i una passejadeta amb canoa pels canals del manglar. La mateixa famila s’ofereix a retornar-nos a la ciutat i fem camí amb la BSO de AC/DC i Nirvana a petició del nen (que volia posar Black Sabath i Iron Maiden però era “demasiado ruidoso”) i una segona tongada a petició de les noies a base de l’equivalent a flaix.fm. Com que no ens deixen gaire cèntrics perquè ells viuen a zona pija, dues dones molt amables es barallen per portar-nos sans i estalvis entre transbords de busos urbans. (Una ens paga el trajecte i tot sense discusió possible).

Passeig amb canoa pel manglar de Churute

Un cop a la casa de nou, ens quedem fins tardet fent chelitas a la terrasseta, i el Carlos ens mostra la seva fasseta pro Correa posant-nos al dia de les meravelles que fa el president, la majoria de les quals tant de bo apliquessim a España/Catalunya algun dia. Menys el fet de fer 30.000 hidroeléctricas, ja en tenim masses i aquí Ecuador en breu també. Són bastant soprenents (o no) els paralelismes entre les crisis viscudes per ambdós països, culpables i conseqüències. Almenys a Espanya no ens han dolaritzat, però ja portem temps euroitzats...

Per sugerència del Carlos i després de consultar totes les guies i mapes que té de turisme a Ecuador, decidim que l’endemà encaminarem els nostres passos cap a Baños de Agua Santa, on ens esperen grates sorpreses!