Francesc Cañas
Altrament conegut com a Kiko, Ciscu, Fran, i incomptables sobrenoms entre els quals mitja cerilla...
Es dedica a fer veure que és ambientòleg i mentrestant va cuinant i fent blogs, i a la que pot, jugant a jocs de taula friquis.
També escriu, així, com qui no val la cosa...

Queralt Armengol. Li agrada posar-se de cap per avall penjant d'un trapezi.
I quan li puja la sang al cap té idees...
Per vocació i per professió fa dibuixets, i per hobby juga amb gatets o qualsevol bestiola peluda que no sigui una araña.

diumenge, 30 de març del 2014

En terres de guerrilla - Cultura precolombina

Origen: Pasto
Destí: San Agustín
Km tram: 260 km
Km totals: 7895km

“Pues os cuento que una vez me tocó llevar a unos franceses, y estaban como miedosos por todo el tema de las FARC y eso. Y nada, estuvimos hablando como media hora y ellos como, pero garantízanos nuestra seguridad, prométenos que no vamos a encontrar guerrilla y que estaremos seguros, y yo, pues claro, faltaría mas, ¡no os va a pasar nada! Así que los llevo al tour y en una de esas el carro se queda en pana bajo el río. Algo de la batería, y que no arrancaba. Y en esas aparecen unos manes que estaban pescando y con las medias de aguardiente. ¡Hombre ratón! Me dicen, ¿Y pues que le pasó, se quedaron atrapados? Y nada, nos ayudaron, estuvieron hablando y tomando con los franceses y conseguimos salir. Y cuando ya nos vamos los franceses que me preguntan, ¿y esos quienes eran? Y yo, nadie, unos manes… Y ellos, pero te llamaron por el nombre, los conocías… Y yo, bueno si, son unos de la guerrilla… ¡Se pusieron blancos como la leche! ¡No volvieron a hablar hasta al menos dos horas!”

Ens explica el conductor del tour pels voltants de San Agustín, que inclou 3 parades culturals (tombes i parcs d’estàtues precolombines) i dues de naturals (2 cascades de 400m i 200m respectivament). Per sort o per desgràcia nosaltres no entrem en pana i la cosa transcorre més tranquil·lament i ens quedem sense turisme “vivencial” en una furgoneta que sembla un acudit: Són dos americans, dos paisas, dos catalans i un alemany a una furgoneta...”. Ben entretinguts!

El pas més estret del riu Magdalena a 70km de l'origen.
És el més llarg de Colombia
i a la desenvocadura fa 2km d'ample


Per arribar dalt d’aquesta furgoneta primer hem hagut de passar per unes quantes altres, la primera de Pasto a Mocoa, la segona de Mocoa a P... i la tercera de P a San Agustín.
El primer trajecte és el més llarg i agresta. El Daniel ens va avisar que sobretot no el féssim amb bus perquè la carretera és molt estreta i sense asfaltar, i si es troben dos de cara un ha de retrocedir, si és un bus gran es lia encara més. Pensem que exagera fins que passem San Francisco i la carretera realment supera les expectatives! Almenys les vistes s’ho valen. El segon trajecte el fem en mans d’un conductor guaperes que intenta impressionar a la Queralt i la intenta convèncer sense massa èxit que els vallenatos són molt romàntics. I mentre va fent el kamikaze fent el cas habitual a aquestes terres a la doble contínua (zero), comenta que ja és massa vell per jugar-se la vida com els bojos que van amb moto. Molt congruent.
I amb el tercer trajecte ja se’ns fa fosc i arribem a San Agustín a l’hora de sopar. Hem sortit a les 8h del matí. Però tranquils que “llamo a un amigo. Yo les relaciono para que les colabore con todo así vais bien seguros”. Ens comenta el xofer. I efectivament ens deixa en mans d’un chino d’un punt d’informació turística que ens vol endinyar deu tours regatejant i que al seu torn ens relaciona amb el propietari d’un hostal que també regatejant ens acaba convencent de passar la nit allà.


D’aquesta manera, l’endemà a mig matí ens trobem escoltant anècdotes sobre les FARC a la furgoneta que ens porta fent el guiri pels llocs més guiris de guirilandia. Les 15 primeres estàtues són realment impressionants, les 15 següents són una passada, les 15 següens estan prou bé, les 15 següents potser ja sobren... Tot està pensat per la màxima comoditat del turista amb plata, que és la resta de la furgoneta menys nosaltres, que ens veiem obligats a partir-nos un menú al lloc on para per dinar perquè pel mateix corrientazo cobren el triple que a qualsevol restaurant de poble. El problema és que la majoría de llocs són inaccessibles per visitar pel nostre compte i sense fer de gomelos no haguessim vist res. El puntasso del dia el posa el propietari de la panaderia on parem a fer el tintico a mitja tarda, que fent gala de la promesa amabilitat colombiana i per estupefacció de l’alemany petrificat amb la cartera a la mà, es nega a cobrar-nos res. “No le pare bolas vecino, y ¡disfrute! Cuando yo venga a su casa no me va a cobrar nada, ¿no?”
Amb tots aquests colombianismes el Kiko ha d’anar fent de traductor a la Queralt, i menys mal que l’havia avisat amb antelació que mono vol dir ros perquè sinó casi li trenca la cara al conductor guaperas. Pels estimats lectors recordeu que teniu el glossari a disposició. Encara que aquesta zona del país també era desconeguda pel Kiko i l’ambient dels Pastosos no té res a veure amb Barranquilla, no deixen de ser colombians i la sensació de tornar a trepitjar aquestes terres és una evocació constant a les batalletes viscudes 4 anys enrere, també a disposició del lector motivat.

A Bogotà ens esperen més vells coneguts del Kiko i una caseta a Fontibón que ens haurà d’acollir per una temporadeta indefinida. Serà l’últim trajecte del viatge i per celebrar-ho millor que sigui nocturn, ja ens enyoràvem de “dormir” al bus!





dijous, 27 de març del 2014

Medias y Truchas

A una horeta de Pasto amb taxi colectivo, reposa tranquil·la i llargaruda la laguna de Cocha, un llac natural envoltat per petits nuclis urbans de cases de fusta i granges més aillades on els lugareños es dediquen a engreixar truites per cuinar-les amb cinc o sis variants i vendre-les als incauts turistes a preus desorbitats. Això si, la variant fumada al ajillo està per llepar-se’n els dits! És el lloc idíl·lic per deixar-se drenar una mica més per les sangoneres que viuen del turisme i passar un cap de setmana romàntic amb la parella, demanar-li la mà dins una barqueta al mig de l’aigua o fins i tot casar-se, cosa que fan molts dels enamorats de Pasto i rodalies.  També és el lloc ideal per passar el guayabo de totes les medias que es van buidar la nit anterior juntament amb alguna cervesa i un parell de hervidos de maracuyà (beguda calenta a base de sucs de fruita i licor d’herbes, ideal per l’encostipat!).


Pels no tant romàntics o igual de romàntics però a més amants de la naturalesa, el llac compta amb una petita perla a més o menys un kilòmetre de la costa, on un cop a l’any arriben nedant tots els motivats untats amb grassa de porc per evitar la hipotèrmia. Es tracta d’una illeta que tardes deu minuts a recórrer d’un cantó a l’altre pel simbòlic preu de 1000 pesos. Una illeta que està catalogada dins el programa d’aiguamolls i humedales internacionals RAMSAR on es poden apreciar infinitat d’espècies vegetals, i si estàs atent, algun que altre colibrí o ocells d’altres espècies.

Allà digerim la truita amb l’ajut d’un didal d’arequipe i sota l’amenaça d’un cel plom. Contemplant la quietud de l’aigua el Daniel ens explica que la part estreta del llac és funestament famosa per ser un punt on les FARC es dedicava a abandonar cadàvers. També ens explica que un pare d’un soldat segrestat deu anys per la guerrilla es dedicava a caminar tot el trajecte entre Pasto i Bogotà com a protesta cada cop que hi anava a fer una reclamació o un tràmit, i que entremig hi havia molta gent que se li afegia un bon tram. Finalment va ser alliberat amb molts d’altres i davant els smartfones que els plantaven al davant per gravar les entrevistes flipaven amb colors. Deu anys a la selva completament aïllats passen una factura massa alta.

Per acabar d’arrodonir el cap de setmana, el dia següent, diumenge, toca anar fins a la Florida on un amic del Daniel està de càmping al costat d’una cascada enmig del camp. Aquest cop la comitiva s’amplia amb la Lorena, la seva xicota, el Ramón, gos de la xicota, i el Siro, gos del Daniel. Un bon percal en general, sobretot a l’hora d’entaular-nos a dinar abans de fer la caminadeta final.
La cascada resulta estar un pèl més lluny i un xic més amagada del què ens pensàvem, passant pel costat d’una casa particular el propietari de la qual té fama de mala llet. L’entrebanc final consisteix en el riu mateix que ve de la cascada. Entrebanc que el Ramón valora com a irrissori fins que es troba a la meitat del corrent i veu que se l’emporta avall (s’ha de dir que és un pet de gos). Es queda congelat per la resta del viatge i li passen les ganes de fer-se el valent. En canvi en Siro, que li triplica el tamany i podria passar perfectament, és una mena de Rantamplan en aquest aspecte i odia l’aigua per un trauma d’infantesa que implica una piscina i un gos més gran.

Tres tendes humides amb els corresponents ocupants intentant encendre un foc de llenya xopa, ens esperen a l’altre cantó. Un d’ells, el més prendido, és l’amic Gabo, que ens saluda amb efusivitat perfumada d’aiguardent. Fins i tot ens cedeix les tendes i el menjà que ha sobrat per si ens volem quedar a acampar, però després de la remullada soferta per arribar al darrere de la cascada on s’amaga un maldito duende que te invita a soñar al qual la gent deixa ofrenes de fruita, fa com bastanta mamera. A més, la nostra archienemiga boira que ens persegueix durant el viatge com si el mestre Mandarin hagués posat la nostra foto al cantó negre de la taula amb el ying-yang al costat del Vito Cortizone, torna a fer acte de presència. S’imposa una discreta retirada.
Però de discreta no en té un pèl! A mig camí de tornada, amb el Gabo trontollant i caient cada 4 passes, la boira decideix ser pixanera i es queda ben descansada descarregant sobre nosaltres la pluja que per sort no és daurada.
A peu de carretera ja estem ben xops, més que després de la cascada, i la nit se’ns llença a sobre sense escampar la boira. Un panorama ben lúgubre, el que s’aconsegueix entreveure entre la blancor. Caminar els 3km fins al poble per la carretera no sembla gaire sensat, però enviar el Gabo ben taja al poble amb primer cotxe que para fent dit per enviar reforços, pel que es veu si. Després d’un temps que es fa etern i que segurissim que és el triple del què necessitaria una persona normal, els reforços arriben en forma del cotxe del Gabo conduit per ell mateix (OMG) i dos mototaxis per nosaltres que tot i no parar massa la pluja ens salven el cul. Però només fins a Florida... Allà ens trobem tirats de nou perquè a aquesta hora ja no passen colectivos, i segons alguns pot ser que passi un bus però segons d’altres no, i un contacte que ens passen ens vol acabar de dilapidar la platita que encara no hem llençat per la finestra per portar-nos a caseta. Mentrestant es va fent més tard i estem empapats com esponges remullades a l’atlàntic un dia de pluja.
Però els nostres herois mai no desesperen! Només tremolen de fred! I eus ací que una furgoneta que ve d’alguna finca fa cas a les nostres supliques molt amablement, que no desinteressadament, i ens porta amb dos altres homes entre sacs de plàtans i una pobre gallina que no fa gaire més bona cara que nosaltres.
Un dels homes resulta ser de xerrera interminable i ens explica entre rialles i exageracions que l’últim cop que va anar a pescar per aquelles terres per un dia, sense saber molt bé com en va acabar 8 al calabós per abús de poder d’un policia que li tenia jurada i que casi li aplica la llei antiterrorista. Encara que les anècdotes no passin el fred, almenys amenitzen la tornada. Però ja somiem amb una dutxa calenta i un bol d’avena amb xocolata abans d’anar a dormir.


Tot i que teníem pensat marxar el dia següent, ens veiem obligats a buscar una lavanderia i quedar-nos un dia més recuperant forces. Dimarts finalment marxem cap a San Agustín per suggerència de Daniel. Quedarem empatxats d’estàtues!

dimarts, 25 de març del 2014

Breu introducció al ballenato

Origen: Quito
Destí: Tulcan - Pasto
Km tram: 341km
Km totals: 7435 km
Moneda: 1 dolar americà --> 1970 pesos xilens


Si la frontera entre Perú i Equador ja ens va semblar una broma, entre Equador i Colòmbia si ens descuidem entrem d’il·legals al país sense que ningú ens digui res… Havent passat una nit a Tulcan, el darrer poble d’Ecuador a 7km de la frontera, ja hem començat a respirar aires colombians. Fins i tot venen Buñuelos! I al matí següent ja hem recuperat forces per seguir fins a Pasto però a l’estació de busos ens diuen que no n’hi ha cap de directe, que la frontera es creua amb taxi fins a la frontera, d’allà un altre fins a  Ipiales i d’allà agafar el bus. Però parlant amb una noia ens contacta amb un noi que ens porta directe a Ipiales per més o menys el mateix preu que sortirien els dos taxis. Un cop al cotxe, ja fent camí, ens pregunta si hem de segellar els passaports i si hem de canviar moneda, preguntes que responem afirmativament. I eus ací que arribem al pas fronterer i segellem la sortida d’Ecuador, trobem un canvi raonable de moneda a 1 dolar à 1970 pesos colombians, i seguim endavant tant feliços. 1 km més enllà ens comencem a estranyar que el pas fronterer per entrar a Colòmbia estigui tant separat, normalment són un 300 o 500 metres. Així que li demanem al bon home que tenim per conductor i que es creu fitipaldi si falta gaire. I el bon home que tenim per conductor ens mira sense entendre res i pregunta si també preteníem segellar l’entrada al país. Evidentment! Dons resulta que les oficines estan ben enganxadetes i que hem passat de llarg, i que als Tulcanenses no els demanen cap mena de paper per anar passant d’un cantó a l’altre i la majoria de persones que porten pretenen passar més aviat desapercebudes. Per tant ens toca fer mitja volta, segellar com a bons minyons els 90 dies de turistes corresponents i tornar a fer mitja volta per arribar a Ipiales, on per fi agafem el bus que amb un parell d’horetes ens deixarà al terminal de Pasto on ens espera el Daniel, company d’aventures passades quan el Kiko va anar a l’aventura en solitari per Barranquilla.
Però resulta que no ens espera... demanem minutos per aquí, demanem minutos per allà, no hi ha manera que contesti. Morts de gana com estem, decidim dinar a l’estació mateix i seguim intentant... Finalment contesta! Ja ens veiem tirats per la ciutat havent-nos d’espavilar pel nostre compte.
Quan apareix caminant, el Kiko el reconeix de seguida tot i els quilos recuperats que havia perdut a Bquilla per culpa de la mala vida i les canes de més que despunten per aquí i per allà. Amb mitja horeta ja ens hem posat bastant al dia i anem recordant batalletes de quatre anys enrere per martiri de la Queralt. Com que es veu que ara està emparellat i casa seva és molt petita, ens enxufa a casa la novia, que viu amb sa mare i lloguen habitacions a estudiants universitaris on ens pot acollir per un parell de dies que acaben sent 5. La sogra resulta ser tot un personatge que inspira respecte fins i tot als porters del condominio: Voltant els seixanta amb dignitat, preferència pels colors roses, pertinença d’un gos mimat de nom Ramón i per últim però no per aixó menys important, ans al contrari, religiosa a més no poder fins al punt de prendre apunts de la bíblia cada matí escoltant l’equivalent a radio estel amb bachatas i ballenatos proferint amor etern a Jesucrist. “El amor a cristo me llena de júbiloooo, júbiloooo, júbiloooooooooooooooooooooo”. I com que a casa seva no es pot pecar, ens posa en habitacions separades. Què hi farem... Per sort la filla no té res a veure.

formulario de entrega de amor

Pasto ens agrada de seguida, ciutat no massa gran, amb una església a cada cantonada, algun piroclast del tamany d’un menhir enmig d’una plaça per recordar l’amenaça constat del volcà,  i carrers per on es pot transitar tranquil·lament respirant l’aire pur de la muntanya tonificat lleugerament per la fumarada espessa i negre, que s’ha de tallar amb machete com lianes a la selva, dels colectivos i camions.   I sobretot, sobretot, el retrobament del Kiko i el descobriment de la Queralt, de la gastronomia colombiana! Pan de bono, pan de yuca, almojábanas, arepas, avena, i sucs de fruites de tots colors i sabors. I per desgràcia i calamitat, el retrobament del Kiko i el descobriment de la Queralt del ballenato! Tots els trajectes en qualsevol mitjà de transport, a moltes botigues i comerços i per totes bandes, el so esquizofrenic dels acordeons amb les veuetes d’estar sent capat dels cantants, amenitzen la velada afegint-se a les ja conegudes bachatas amb veuetes d’estar-se aguantant la diarrea i lletres d’una profunditat de cul de got. Imagineu si és greu la situació que la Queralt arriba a admetre que prefereix el heavy i pregunta agonitzant si a tot arreu serà així. Pobre petita llagosta, no sap pas el què li espera...
Quan la gent d’arreu del món però de fora Colòmbia llegeix Garcia Márquez, identifica el gènere com a realisme màgic i es deixa emportar per les meravelles descrites amb tot detall per l’autor: Paisatges, persones i fets insòlits indueixen a pensar que el guanyador del premi Nóvel se l’ha guanyat a pols amb la genialitat de la seva imaginació.
Quan un colombià o un estranger que coneix Colòmbia llegeix Garcia Márquez, la descripció de llocs, paisatges i fets insòlits l’indueixen a pensar que el guanyador del premi Nóvel se l’ha guanyat a pols amb la genialitat de la seva capacitat de plasmar la realitat sobre el paper i identifica el gènere literari com a costumbrista.
Pasto no escapa a aquesta realitat Gabrielística i és molt fàcil identificar un dels escenaris de l’autor al carrer del jutjat administratiu, on una al costat de l’altre s’escampen tot de tauletes amb màquines d’escriure teclejades amb precisió per homes dedicats a omplir els teus formularis i algun que altre a escriure cartes d’amor.
Sense arribar al nivell del surrealisme màgic, si que viurem un parell d’aventuretes dignes de ser explicades més endavant.