Final de trajecte

This is the end, my only friend the end...

El joc del pa

Tenim setze tipus de pa que hem anat endrapant durant el nostre viatge com a sustent bàsic. Cada país ens ofereix els seus productes típics i tots ells altres que són més internacionals. Ens sabeu dir quin pa hem endrapat a cada país? Algun d'ells és troba a més d'un país.

Xile	Ecuador	Universal	Ecuador
Colombia	Xile	Colombia	Ecuador
Perú	Colombia	Colombia	Ecuador Colombia
Universal	Perú	Xile	Colombia

Rolos en la nevera

Origen: San Agustín

Destí: Bogotá

Km tram: 522 km

Km totals: 8117km

Una de les complicacions d’emprendre un viatge d’aquestes característiques és que mai saps quin temps et trobaràs allà on vas: Pluja, fred, xafogor, calor i sol, etc. La complicació de Bogotà és que tots aquests canvis es poden donar en un sol dia. Tot i la calor que es pot arribar a passar, no arriba ni a la sola de la sabata a les temperatures extremes de la costa caribe i Barranquilla, i és per aquest motiu que la ciutat ha agafat el sobrenom de nevera a les terres més caloroses.

Arribem a les 6h del matí al terminal Norte, congelats de l’aire condicionat del bus que inexplicablement ha estat funcionant tota la nit. A aquesta hora la temperatura exterior no ajuda massa a entrar en calor i decidim que el més sensat és anar a omplir l’estomac amb un tinto calentó i alguna cosa per menjar, i anar-nos a connectar per veure si l’Alexandre Zapata ha donat senyals de vida, ja que el germà de la Caro és el dipositari de les claus del nostre reialme i d’ell depèn el nostre futur.  Aconseguim contactar amb ell unes quantes hores més tard i quedem a la seva oficina, que no és la mateixa que quan el Kiko va venir en solitari.

L’Alex ens rep amb l’alegria que el caracteritza (i que per sort no és la de l’Eugenio)

-          Que más Francés, como has estado? Un tintico?

Perduts en la marabunta de Bogotá

Li expliquem quatre batalletes del viatge assaborint un cafè ensucrat per defecte i s’ofereix per portar-nos fins a Fontibón aprofitant que ell ha d’anar un tros més enllà. El cotxe també és nou, l’únic immutable sembla ser la seva mitja melena i la música roquera a la sintonia del carro.

-          Yo tengo unas llaves però creo que no son de la casa... Sino timbramos a Álvaro a ver si está y que os abra... No hablaron con Caro?

-          Si, nos dijo que te llamáramos a ti al llegar!

Ai, ai que la idiosincràsia colombiana ataca de nou i un es pensava que l’altre ja sap el que ha de saber i en realitat ningú té idea de res... Però per sort les claus són les que toca i podem entrar al reialme de Quinta de las Praderas, condominio al barri de Fontibón, a l’oriente de Bogotà, casi tocant a l’aeroport el Dorado. I sorpresa! El reialme està abandonat. A part de la tieta que ens havia dit la Caro, es veu que ara també hi ha un tiet malalt que cuida la tieta, però per ara no hi són cap dels dos.

L’Alex ens deixa amb les claus i la invitació a la seva oficina sempre que necessitem qualsevol cosa. Durant la setmana següent començarà l’exploració a fons del nostre barri i de part del centre, i la retrobada amb els excompanys de pis de Barranquilla que ara viuen a la metròpolis sense parlar-se un amb l’altre per velles disputes. Que vaina!

Al mateix vespre del primer dia apareixen els dos parents de la Caro i amb salutacions formals es posen al llit en dos minuts... Ens sembla que la comunicació amb aquest parell no serà massa fluida, no semblen colombians, hehe.

La Tia es lleva sempre a les 5h del matí, cuina i marxa fins a les 7h o 8h del vespre, quan escalfa alguna coseta més per menjar i es tanca a l’habitació. Si durant aquests breus instants es creua amb un de nosaltres dos intercanvia dos paraules de cortesia.

El tio està bastant xunguillo i es passa el dia al llit mirant telenovel·les o escoltant vallenatos a volums demencials. Quan s’ha de moure ho fa com un fantasma intentant evitar coincidir als espais comuns quan estan ocupats per la nostre presència. Si no la pot evitar, saluda amb un fil de veu i es retira discretament tant depressa com pot. Estem ben distrets!

A part de descobrir el barri amb totes les seves peculiaritats, com que la maleïda caixa que vam enviar des de Santiago segueix perduda en una dimensió desconeguda, ens toca comprar disfresses d’oficina per explotar els contactes de feina que tenim. La Queralt descobreix i s’enamora del Juan Valdez, però no patiu que no abandona al Kiko, és un cafè gomelo, orgànic, ecològic i de comerç just on per gran sopresa també fan chai auténtic.

No sabem per quan temps ens tocarà viure a aquesta ciutat monstruosament gran i caòtica però amb molts secrets per oferir, dependrà una mica dels contactes de feina i de les ganes que en tinguem. Però mentrestant ens dedicarem a buscar aquests secrets i a aprofitar tant com puguem la nostra estada. Amb més de 8.000 km a l’esquena, ens mereixem un bon descans!

En terres de guerrilla - Cultura precolombina

Origen: Pasto
Destí: San Agustín
Km tram: 260 km
Km totals: 7895km

“Pues os cuento que una vez me tocó llevar a unos franceses, y estaban como miedosos por todo el tema de las FARC y eso. Y nada, estuvimos hablando como media hora y ellos como, pero garantízanos nuestra seguridad, prométenos que no vamos a encontrar guerrilla y que estaremos seguros, y yo, pues claro, faltaría mas, ¡no os va a pasar nada! Así que los llevo al tour y en una de esas el carro se queda en pana bajo el río. Algo de la batería, y que no arrancaba. Y en esas aparecen unos manes que estaban pescando y con las medias de aguardiente. ¡Hombre ratón! Me dicen, ¿Y pues que le pasó, se quedaron atrapados? Y nada, nos ayudaron, estuvieron hablando y tomando con los franceses y conseguimos salir. Y cuando ya nos vamos los franceses que me preguntan, ¿y esos quienes eran? Y yo, nadie, unos manes… Y ellos, pero te llamaron por el nombre, los conocías… Y yo, bueno si, son unos de la guerrilla… ¡Se pusieron blancos como la leche! ¡No volvieron a hablar hasta al menos dos horas!”

Ens explica el conductor del tour pels voltants de San Agustín, que inclou 3 parades culturals (tombes i parcs d’estàtues precolombines) i dues de naturals (2 cascades de 400m i 200m respectivament). Per sort o per desgràcia nosaltres no entrem en pana i la cosa transcorre més tranquil·lament i ens quedem sense turisme “vivencial” en una furgoneta que sembla un acudit: Són dos americans, dos paisas, dos catalans i un alemany a una furgoneta...”. Ben entretinguts!

El pas més estret del riu Magdalena a 70km de l'origen.
És el més llarg de Colombia
i a la desenvocadura fa 2km d'ample

Per arribar dalt d’aquesta furgoneta primer hem hagut de passar per unes quantes altres, la primera de Pasto a Mocoa, la segona de Mocoa a P... i la tercera de P a San Agustín.

El primer trajecte és el més llarg i agresta. El Daniel ens va avisar que sobretot no el féssim amb bus perquè la carretera és molt estreta i sense asfaltar, i si es troben dos de cara un ha de retrocedir, si és un bus gran es lia encara més. Pensem que exagera fins que passem San Francisco i la carretera realment supera les expectatives! Almenys les vistes s’ho valen. El segon trajecte el fem en mans d’un conductor guaperes que intenta impressionar a la Queralt i la intenta convèncer sense massa èxit que els vallenatos són molt romàntics. I mentre va fent el kamikaze fent el cas habitual a aquestes terres a la doble contínua (zero), comenta que ja és massa vell per jugar-se la vida com els bojos que van amb moto. Molt congruent.

I amb el tercer trajecte ja se’ns fa fosc i arribem a San Agustín a l’hora de sopar. Hem sortit a les 8h del matí. Però tranquils que “llamo a un amigo. Yo les relaciono para que les colabore con todo así vais bien seguros”. Ens comenta el xofer. I efectivament ens deixa en mans d’un chino d’un punt d’informació turística que ens vol endinyar deu tours regatejant i que al seu torn ens relaciona amb el propietari d’un hostal que també regatejant ens acaba convencent de passar la nit allà.

D’aquesta manera, l’endemà a mig matí ens trobem escoltant anècdotes sobre les FARC a la furgoneta que ens porta fent el guiri pels llocs més guiris de guirilandia. Les 15 primeres estàtues són realment impressionants, les 15 següents són una passada, les 15 següens estan prou bé, les 15 següents potser ja sobren... Tot està pensat per la màxima comoditat del turista amb plata, que és la resta de la furgoneta menys nosaltres, que ens veiem obligats a partir-nos un menú al lloc on para per dinar perquè pel mateix corrientazo cobren el triple que a qualsevol restaurant de poble. El problema és que la majoría de llocs són inaccessibles per visitar pel nostre compte i sense fer de gomelos no haguessim vist res. El puntasso del dia el posa el propietari de la panaderia on parem a fer el tintico a mitja tarda, que fent gala de la promesa amabilitat colombiana i per estupefacció de l’alemany petrificat amb la cartera a la mà, es nega a cobrar-nos res. “No le pare bolas vecino, y ¡disfrute! Cuando yo venga a su casa no me va a cobrar nada, ¿no?”

Amb tots aquests colombianismes el Kiko ha d’anar fent de traductor a la Queralt, i menys mal que l’havia avisat amb antelació que mono vol dir ros perquè sinó casi li trenca la cara al conductor guaperas. Pels estimats lectors recordeu que teniu el glossari a disposició. Encara que aquesta zona del país també era desconeguda pel Kiko i l’ambient dels Pastosos no té res a veure amb Barranquilla, no deixen de ser colombians i la sensació de tornar a trepitjar aquestes terres és una evocació constant a les batalletes viscudes 4 anys enrere, també a disposició del lector motivat.

A Bogotà ens esperen més vells coneguts del Kiko i una caseta a Fontibón que ens haurà d’acollir per una temporadeta indefinida. Serà l’últim trajecte del viatge i per celebrar-ho millor que sigui nocturn, ja ens enyoràvem de “dormir” al bus!

Medias y Truchas

A una horeta de Pasto amb taxi colectivo, reposa tranquil·la i llargaruda la laguna de Cocha, un llac natural envoltat per petits nuclis urbans de cases de fusta i granges més aillades on els lugareños es dediquen a engreixar truites per cuinar-les amb cinc o sis variants i vendre-les als incauts turistes a preus desorbitats. Això si, la variant fumada al ajillo està per llepar-se’n els dits! És el lloc idíl·lic per deixar-se drenar una mica més per les sangoneres que viuen del turisme i passar un cap de setmana romàntic amb la parella, demanar-li la mà dins una barqueta al mig de l’aigua o fins i tot casar-se, cosa que fan molts dels enamorats de Pasto i rodalies.  També és el lloc ideal per passar el guayabo de totes les medias que es van buidar la nit anterior juntament amb alguna cervesa i un parell de hervidos de maracuyà (beguda calenta a base de sucs de fruita i licor d’herbes, ideal per l’encostipat!).

Pels no tant romàntics o igual de romàntics però a més amants de la naturalesa, el llac compta amb una petita perla a més o menys un kilòmetre de la costa, on un cop a l’any arriben nedant tots els motivats untats amb grassa de porc per evitar la hipotèrmia. Es tracta d’una illeta que tardes deu minuts a recórrer d’un cantó a l’altre pel simbòlic preu de 1000 pesos. Una illeta que està catalogada dins el programa d’aiguamolls i humedales internacionals RAMSAR on es poden apreciar infinitat d’espècies vegetals, i si estàs atent, algun que altre colibrí o ocells d’altres espècies.

Allà digerim la truita amb l’ajut d’un didal d’arequipe i sota l’amenaça d’un cel plom. Contemplant la quietud de l’aigua el Daniel ens explica que la part estreta del llac és funestament famosa per ser un punt on les FARC es dedicava a abandonar cadàvers. També ens explica que un pare d’un soldat segrestat deu anys per la guerrilla es dedicava a caminar tot el trajecte entre Pasto i Bogotà com a protesta cada cop que hi anava a fer una reclamació o un tràmit, i que entremig hi havia molta gent que se li afegia un bon tram. Finalment va ser alliberat amb molts d’altres i davant els smartfones que els plantaven al davant per gravar les entrevistes flipaven amb colors. Deu anys a la selva completament aïllats passen una factura massa alta.

Per acabar d’arrodonir el cap de setmana, el dia següent, diumenge, toca anar fins a la Florida on un amic del Daniel està de càmping al costat d’una cascada enmig del camp. Aquest cop la comitiva s’amplia amb la Lorena, la seva xicota, el Ramón, gos de la xicota, i el Siro, gos del Daniel. Un bon percal en general, sobretot a l’hora d’entaular-nos a dinar abans de fer la caminadeta final.

La cascada resulta estar un pèl més lluny i un xic més amagada del què ens pensàvem, passant pel costat d’una casa particular el propietari de la qual té fama de mala llet. L’entrebanc final consisteix en el riu mateix que ve de la cascada. Entrebanc que el Ramón valora com a irrissori fins que es troba a la meitat del corrent i veu que se l’emporta avall (s’ha de dir que és un pet de gos). Es queda congelat per la resta del viatge i li passen les ganes de fer-se el valent. En canvi en Siro, que li triplica el tamany i podria passar perfectament, és una mena de Rantamplan en aquest aspecte i odia l’aigua per un trauma d’infantesa que implica una piscina i un gos més gran.

Tres tendes humides amb els corresponents ocupants intentant encendre un foc de llenya xopa, ens esperen a l’altre cantó. Un d’ells, el més prendido, és l’amic Gabo, que ens saluda amb efusivitat perfumada d’aiguardent. Fins i tot ens cedeix les tendes i el menjà que ha sobrat per si ens volem quedar a acampar, però després de la remullada soferta per arribar al darrere de la cascada on s’amaga un maldito duende que te invita a soñar al qual la gent deixa ofrenes de fruita, fa com bastanta mamera. A més, la nostra archienemiga boira que ens persegueix durant el viatge com si el mestre Mandarin hagués posat la nostra foto al cantó negre de la taula amb el ying-yang al costat del Vito Cortizone, torna a fer acte de presència. S’imposa una discreta retirada.

Però de discreta no en té un pèl! A mig camí de tornada, amb el Gabo trontollant i caient cada 4 passes, la boira decideix ser pixanera i es queda ben descansada descarregant sobre nosaltres la pluja que per sort no és daurada.

A peu de carretera ja estem ben xops, més que després de la cascada, i la nit se’ns llença a sobre sense escampar la boira. Un panorama ben lúgubre, el que s’aconsegueix entreveure entre la blancor. Caminar els 3km fins al poble per la carretera no sembla gaire sensat, però enviar el Gabo ben taja al poble amb primer cotxe que para fent dit per enviar reforços, pel que es veu si. Després d’un temps que es fa etern i que segurissim que és el triple del què necessitaria una persona normal, els reforços arriben en forma del cotxe del Gabo conduit per ell mateix (OMG) i dos mototaxis per nosaltres que tot i no parar massa la pluja ens salven el cul. Però només fins a Florida... Allà ens trobem tirats de nou perquè a aquesta hora ja no passen colectivos, i segons alguns pot ser que passi un bus però segons d’altres no, i un contacte que ens passen ens vol acabar de dilapidar la platita que encara no hem llençat per la finestra per portar-nos a caseta. Mentrestant es va fent més tard i estem empapats com esponges remullades a l’atlàntic un dia de pluja.

Però els nostres herois mai no desesperen! Només tremolen de fred! I eus ací que una furgoneta que ve d’alguna finca fa cas a les nostres supliques molt amablement, que no desinteressadament, i ens porta amb dos altres homes entre sacs de plàtans i una pobre gallina que no fa gaire més bona cara que nosaltres.

Un dels homes resulta ser de xerrera interminable i ens explica entre rialles i exageracions que l’últim cop que va anar a pescar per aquelles terres per un dia, sense saber molt bé com en va acabar 8 al calabós per abús de poder d’un policia que li tenia jurada i que casi li aplica la llei antiterrorista. Encara que les anècdotes no passin el fred, almenys amenitzen la tornada. Però ja somiem amb una dutxa calenta i un bol d’avena amb xocolata abans d’anar a dormir.

Tot i que teníem pensat marxar el dia següent, ens veiem obligats a buscar una lavanderia i quedar-nos un dia més recuperant forces. Dimarts finalment marxem cap a San Agustín per suggerència de Daniel. Quedarem empatxats d’estàtues!

Breu introducció al ballenato

Origen: Quito
Destí: Tulcan - Pasto
Km tram: 341km
Km totals: 7435 km
Moneda: 1 dolar americà --> 1970 pesos xilens

Si la frontera entre Perú i Equador ja ens va semblar una broma, entre Equador i Colòmbia si ens descuidem entrem d’il·legals al país sense que ningú ens digui res… Havent passat una nit a Tulcan, el darrer poble d’Ecuador a 7km de la frontera, ja hem començat a respirar aires colombians. Fins i tot venen Buñuelos! I al matí següent ja hem recuperat forces per seguir fins a Pasto però a l’estació de busos ens diuen que no n’hi ha cap de directe, que la frontera es creua amb taxi fins a la frontera, d’allà un altre fins a  Ipiales i d’allà agafar el bus. Però parlant amb una noia ens contacta amb un noi que ens porta directe a Ipiales per més o menys el mateix preu que sortirien els dos taxis. Un cop al cotxe, ja fent camí, ens pregunta si hem de segellar els passaports i si hem de canviar moneda, preguntes que responem afirmativament. I eus ací que arribem al pas fronterer i segellem la sortida d’Ecuador, trobem un canvi raonable de moneda a 1 dolar à 1970 pesos colombians, i seguim endavant tant feliços. 1 km més enllà ens comencem a estranyar que el pas fronterer per entrar a Colòmbia estigui tant separat, normalment són un 300 o 500 metres. Així que li demanem al bon home que tenim per conductor i que es creu fitipaldi si falta gaire. I el bon home que tenim per conductor ens mira sense entendre res i pregunta si també preteníem segellar l’entrada al país. Evidentment! Dons resulta que les oficines estan ben enganxadetes i que hem passat de llarg, i que als Tulcanenses no els demanen cap mena de paper per anar passant d’un cantó a l’altre i la majoria de persones que porten pretenen passar més aviat desapercebudes. Per tant ens toca fer mitja volta, segellar com a bons minyons els 90 dies de turistes corresponents i tornar a fer mitja volta per arribar a Ipiales, on per fi agafem el bus que amb un parell d’horetes ens deixarà al terminal de Pasto on ens espera el Daniel, company d’aventures passades quan el Kiko va anar a l’aventura en solitari per Barranquilla.

Però resulta que no ens espera... demanem minutos per aquí, demanem minutos per allà, no hi ha manera que contesti. Morts de gana com estem, decidim dinar a l’estació mateix i seguim intentant... Finalment contesta! Ja ens veiem tirats per la ciutat havent-nos d’espavilar pel nostre compte.

Quan apareix caminant, el Kiko el reconeix de seguida tot i els quilos recuperats que havia perdut a Bquilla per culpa de la mala vida i les canes de més que despunten per aquí i per allà. Amb mitja horeta ja ens hem posat bastant al dia i anem recordant batalletes de quatre anys enrere per martiri de la Queralt. Com que es veu que ara està emparellat i casa seva és molt petita, ens enxufa a casa la novia, que viu amb sa mare i lloguen habitacions a estudiants universitaris on ens pot acollir per un parell de dies que acaben sent 5. La sogra resulta ser tot un personatge que inspira respecte fins i tot als porters del condominio: Voltant els seixanta amb dignitat, preferència pels colors roses, pertinença d’un gos mimat de nom Ramón i per últim però no per aixó menys important, ans al contrari, religiosa a més no poder fins al punt de prendre apunts de la bíblia cada matí escoltant l’equivalent a radio estel amb bachatas i ballenatos proferint amor etern a Jesucrist. “El amor a cristo me llena de júbiloooo, júbiloooo, júbiloooooooooooooooooooooo”. I com que a casa seva no es pot pecar, ens posa en habitacions separades. Què hi farem... Per sort la filla no té res a veure.

formulario de entrega de amor

Pasto ens agrada de seguida, ciutat no massa gran, amb una església a cada cantonada, algun piroclast del tamany d’un menhir enmig d’una plaça per recordar l’amenaça constat del volcà,  i carrers per on es pot transitar tranquil·lament respirant l’aire pur de la muntanya tonificat lleugerament per la fumarada espessa i negre, que s’ha de tallar amb machete com lianes a la selva, dels colectivos i camions.   I sobretot, sobretot, el retrobament del Kiko i el descobriment de la Queralt, de la gastronomia colombiana! Pan de bono, pan de yuca, almojábanas, arepas, avena, i sucs de fruites de tots colors i sabors. I per desgràcia i calamitat, el retrobament del Kiko i el descobriment de la Queralt del ballenato! Tots els trajectes en qualsevol mitjà de transport, a moltes botigues i comerços i per totes bandes, el so esquizofrenic dels acordeons amb les veuetes d’estar sent capat dels cantants, amenitzen la velada afegint-se a les ja conegudes bachatas amb veuetes d’estar-se aguantant la diarrea i lletres d’una profunditat de cul de got. Imagineu si és greu la situació que la Queralt arriba a admetre que prefereix el heavy i pregunta agonitzant si a tot arreu serà així. Pobre petita llagosta, no sap pas el què li espera...
Quan la gent d’arreu del món però de fora Colòmbia llegeix Garcia Márquez, identifica el gènere com a realisme màgic i es deixa emportar per les meravelles descrites amb tot detall per l’autor: Paisatges, persones i fets insòlits indueixen a pensar que el guanyador del premi Nóvel se l’ha guanyat a pols amb la genialitat de la seva imaginació.

Quan un colombià o un estranger que coneix Colòmbia llegeix Garcia Márquez, la descripció de llocs, paisatges i fets insòlits l’indueixen a pensar que el guanyador del premi Nóvel se l’ha guanyat a pols amb la genialitat de la seva capacitat de plasmar la realitat sobre el paper i identifica el gènere literari com a costumbrista.

Pasto no escapa a aquesta realitat Gabrielística i és molt fàcil identificar un dels escenaris de l’autor al carrer del jutjat administratiu, on una al costat de l’altre s’escampen tot de tauletes amb màquines d’escriure teclejades amb precisió per homes dedicats a omplir els teus formularis i algun que altre a escriure cartes d’amor.

Sense arribar al nivell del surrealisme màgic, si que viurem un parell d’aventuretes dignes de ser explicades més endavant.

    

  

La lletania de les venedores

Origen: Baños de agua Santa

Destinació: Tena - Quito

Km tram: 319 km

Km totals: 7094 km

Armats amb els contactes de dos voluntariats que prometen molt, posem rumb cap a Tena, ciutat no tant turística i sense cap atractiu particular que es troba a mig camí de Quito fent una mica de volta. Per no allargar tant el viatge i no gastar tota la plata pel camí hem renunciat a Coca (Francisco de Orellana) que és el poble més proper al parc nacional de Yasuní, un dels llocs amb més biodiversitat del planeta i com no podia ser menys, el punt ideal on legalitzar prospeccions petroleres per igualar una mica la mitjana amb la resta del planeta, chapeau Correa t'ho has currat un munt. L'excusa és que la comunitat internacional no ha volgunt desembutxacar la pasta necessària per protegir l'espai considerant bons de carboni i totes aquestes porcades mercantilistes. Esperem que si decidim anar-hi més endavant quedi alguna cosa per veure.

Queralt treient-se el fang de la selva a la plaça de Quito

Mentrestant arribem a Tena cap al vespre i la dona que venia al nostre costat al Bus ens aconsella que ens quedem a l'hostal més proper perqué la zona de nit és una mica xunga. Així que agraits, li fem cas i anem al primer que trobem i un cop dins la seguretat de la pieza comprovem per la finestra l'ambientillo que es respira als voltants del Terminal. A les 4h de la matinada un camió aparca al peu de l'hostal, just sota la nostra habitació, i comencen a baixar equivalents de chelitas a l'ecuatoriana amb totes les mercaderies, comentant la jugada, rient i amb la música a tot volum. Quan ja estan totes ben ubicadetes amb el seu aparador de verduretes deuen ser les 5h i un cant agut i desafinat omple els primers respirs de la matinada quan el sol encara està decidint si sortir o no. Moroooooooooooooooooochooooooooooooo!!!!  Moorochoooooooooooooooo!!!! La canso s'anirà repetint durant hores pels carrers sense cap mena de compassió pel personal. Molt més tard descobrirem que es tracta d'una beguda a base de blat de moro blanc bullit amb llet. En aquells moments no ens interessa lo més mínim de qué es tracta, com a molt on pot anar a parar si depén de nosaltres.

La basílica de Quito

El dia passa lentament a l'espera de noticies dels voluntariats. Quan veiem clar que no hi ha manera que contestin i que els encants de la ciutat són limitats, tornem cap al terminal a beure'ns sucs de fruites desconegudes i a comprar passatge cap a Quito, que ens surt a mitja tarda i també arriba a la capital a les tantes (aquí les deu de la nit ja són les tantes).

Capital d'Ecuador al terminal a les 22h. Necessitem carregar piles i menjar alguna cosa de les què ens ofereixen les lloques del patio de comidas, i com que estem al cinquè pi del centre, ens quedem al primer hostal que trobem que té bastanta pinta de llogar habitacions per hores. Per desgràcia el matí seguent cap couchsourfing ha donat senyals de vida i ens toca buscar-nos la idem a algun hostal més ben ubicat. 


Quito és bastant agradable encara que sigui gran. Es respira ambient colonial, la gent no es veu massa estressada i la gran majoria són ben simpatics, i descobrim que la oferta cultural gratuita és molt interessant. I just quan estem comentant que és molt més neta que qualsevol ciutat peruana, una indigent sense complexes s'abaixa els pantalons i ens fot la pixarada davant dels nassos obligant-nos a creuar el carrer per evitar el diluvi universal. Tot i l'accident, prenem nota de la ciutat per si els plans de vida a Bogotá fracassen... 


   

Els Cecs que canten als transports de Quito

En el juego de la vida
juega el grande juega el chico
juega el blanco y juega el negro
juega el pobre y juega el rico

En el Juego de la vida
nada te vale la suerte
por que al fin de la partida
gana el albur de la muerte

El brugit del Tungurahua

Origen: Guayaquil

Destinació: Baños de Agua Santa

Km tram: 297 km

Km totals: 6775 km

Baixem del bus després de 5 horetes de trajecte per carreteres recontrabién asfaltades, que diria l’Orlando, i paisatges bucòlics de bosc selvàtic i plantacions de plàtan. Baños és tant gran, o petit, com Moià però moooolt més guiri. El poblet viu de la canya de sucre i tots els seus derivats que venen en paradetes artesanals on pots veure els obradors estirant la massa de sucre per fer-ne piruletes, dels 3 banys termals d’aigües sulfuroses a 53º on ens posarem en remull un parell de cops per tenir el cutis ben finet, i sobretot, del turisme explotat per 500 hostals i 500 agències de tours que ofereixen esports de risc i vivències “autèntiques” per la selva “extrema”. També està plagat de cafès i restaurants regentats per guiris adoptats que en algun moment de la seva vida han decidit que aquí s’hi viu massa bé. Això té l’avantatge que l’oferta gastronòmica va més enllà del pollo-cicharrón-churrasco amb arròs. A més molts d’ells ofereixen intercanvi de llibres, malauradament la majoria en anglès, però el Kiko és molt valent i decideix practicar amb un Tom Clancy, mestre de la “literatura” d’acció gringa. 

Obrador de canya de sucre artesanal

El primer dia ens el passem fent el guiri pel poblet i intentant veure alguna cosa entre la boira des dels miradors assequibles a peu. El Tungurahua no treu el nas però descobrim una perla de casa de turisme rural amb magnòlies i colibrís. 

El segon dia, ben d’hora i amb la panxa plena de bolones, ous ferrats, amanida, suc i cafè (esmorzar costeño per 3 dolars), comprem el passatge cap a Coca, per endinsar-nos de nou a l’Amazones on ens ataquin els mosquits. Qui ens havia de dir que durant el dia ens trobaríem amb ofertes de voluntariat per la zona de Baños! I preguntant, preguntant, Sant Pere canta, acabem trobant la Fundación Oscar Efrén Reyes que es dedica a la conservació natural i al monitoreig del Tapir Andino a la reserva privada que van aconseguir comprar a la cordillera del cierro negro en la reserva de Chamanapamba. 

Entre dubtes i incerteses sobre si ens convé perdre els passatges a Coca, arriba un “compa” de la fundació que precisament van a un seminari sobre models alternatius de consum i producció a l’esmentada ciutat, i que estarà encantat en comprar-nos els bitllets. Les teories causalístiques de l’Orlando cada cop prenen més sentit. Per tant, ja no queden excuses: Segon voluntariat al canto!

Ens deixen dormir al pis de dalt de les oficines que tenen habilitat amb cuina, lavabos i dormitori, i l'endemà a les 6h del matí, que acaben sent quarts llargs de 8h, quedem per posar-nos en camí cap a la reserva. El Juan Pablo, un ésser grenyut i barbut que viu bastant al seu món però que és molt maco, serà el nostre guia i acompanyant. 

Sembla que ens ho muntem de tal manera que ens passem tres dies asseguts al bus i després fem la patejada del mil per treure el fetge per la boca. El desnivell que va enfilant pel vessant de la quebrada de Chamana és èpic. Qui hagi tingut la sort d'anar al refugi del Coll del Jou, per sobre de Merens les Vals, que recordi l'hora i mitja de pujada per aquell pendent extenuant i el multipliqui per dos. Després de tres hores amb les motxilles que cada cop semblen més sacs de patates i van perdent trossos pel camí, i veient el Juan amb el seu machete desbrossant les branques i males herbes que obstrueixen el camí tot xiulant o parlant interminablement pel telèfon mentre nosaltres lluitem per un anhel d'aire, el mestre ens felicita pel bon temps que hem marcat pujant i arribem a un casalot immens de fusta amb la cuina i els banys exteriors i aquest cop, encara que sense llum, si que se les han enginyat per tenir aigua corrent mitjançant una manguera que va fins el rierol.

Una reconstituent sopa de quínoa i un bon plat d'arrós amb llenties ens posen a to per començar a barallar-nos amb l'hort, netejar el perímetre dels fruiters i preparar una nova terrassa per poder cultivar sense pendent. Les mans del Kiko li tornen a recordar que estan fetes per l'escriptori, no per la vida de camp, i amb dos minuts noves butllofes s'afegeixen a les cicatrius de tallar llenya a Tarapoto. Però no desisteix!

Al vespre, en un dels moments en que el vaivé de la boira ens deixa veure el cel, sentim tronar de lluny... Però no s'acosta pas cap tempesta, és el senyor Tungurahua que ens demostra que existeix encara que no es deixa veure el pèl. El Juan ens explica que fa cosa de 3 setmanes va erupcionar bastant fort i ho va cobrir tot de cendra.

L'endemà ens llevem ben d'hora ben d'hora ben d'hora com el famós entrenador, i sense estar patrocinats pel banc Sabadell ens endinsem al bosc per "camins" que fa dos mesos que no es fan servir per anar a instal·lar càmeres trampa amb sensors de moviment i infrarroig per veure si el Tapir Andí segueix viu i si els seus amics puma, oso de anteojos i tigrillo s'afegeixen a la festa. El Juan, que no parla massa però quan ho fa s'entussiasma amb el què explica, ens comenta tota la fauna que habita les rodalies i totes les descobertes de noves espècies que ha tingut la sort de fer, complint el somni de qualsevol biòleg. Tot i que, com tot, té un preu. En aquest cas passar-se onze dies amb un guia amb tendència a perdre's per senders d'animals, rodejant el volcà per entre el bosc, les canyes i lianes, i els pendents impracticables plens de fang. Si el Juan diu que va ser un camí molt dur, per la resta de mortals deu ser maco de veure.

I la tasca del darrer dia, ja que plou i tampoc podríem fer altra cosa, consisteix en embadurnar l'estructura base del pis de dalt de la casa amb una barreja d'oli de motor cremat, gasolina i brea, ben sa i nutritiu contra tota mena de corcs i paràsits de la fusta. 

Tot i que per ganes ens quedaríem molts més dies, arriba el moment de baixar, posar-se en remull en aigua sulfurosa per desfer les agulletes, i repensar la ruta per anar a Tena en comptes de Coca, on en principi hi ha dos voluntariats prometedors... Veurem què ens reserva el destí.

Obrador de la canya de sucre a Baños

Els colors de Guayaquil

Temps era temps, quan els Espanyols tenien dents i es dedicaven a queixalar tot sudamèrica, vivien feliços i menjant bolones una parella de  Huancavilcas, poble que dominava certa regió del que ara es coneix com a Ecuador. Ell, que era el jefe, es deia Guayas, i la seva formosa esposa es deia Quil. 

I eus ací que els espanyols van queixalar tant fort que van arribar a aquesta regió i van intentar sotmetre el poble, que va oposar una ferotge resistència digna del poblet gal, però amb menys fortuna. Finalment els invasors van aconseguir sotmetre'ls i van fer presoners els esposos. Guayas, a canvi de la llibertat d'ambdós, els va prometre més riqueses de les que es podien endur i que només ell sabia on s'amagaven. Els espanyols, tant avariciosos abans com ara, van acceptar encantats i es van deixar guiar pel jefe fins al cerrito verde actualment conegut com a Santa Ana. Un cop allà, Guayas va demanar un punyal per desenterrar el tresor, però el què va fer un cop el tenia a la mà va ser clavar-lo al cor de la seva estimada Quil i després al propi, deixant-los amb un pam de nas com l'explorador de l'acudit de l'Eugenio als indígenes. 

Diuen que abans de morir, en comptes de dir-los que els deixava sense canoa els va dir:

"Al río lo mancharon con la sangre de mis hermanos,

me llevo a Quil para que me acompañe a la tierra del Sol".

Així, en memòria de l'heroica parella, Francisco de Orellana va fundar la ciutat de Guayaquil. 

Bolones verdes fritos

Origen: Tarapoto

Destinació: Chiclayo - Guayaquil

Km tram: 1286 km

Km totals: 6478km

Moneda: Dolar americà 1$ --> 2,8 Nuevos Soles -->569,3 Pesos Xilens

Després d’una última nit amb concert en re menor per gat en zel, gos pesat i galls a deshora, ens adonem que Tarapoto és un dels lloc que trobarem més a faltar dels què hem estat fins ara. Amb els seus motoristes sense casc i la feina deribada de tapamotos,   amb xaleco oficial de la municipalitat i tot que es dediquen a cuidar les motos i cubrir els seients amb cartró contra les inclemències meteorològiques, amb els seus venedors de coco helado i els venedors retrobats d’altres llocs d’ous durs de guatlla. I sobretot, als pereques, als monos i a l’Orlando amb les seves maneres de iaia rondinaire i les históries inacabables.

Següent destinació: Ecuador! Però per aconseguir-ho abans hauràs de lluitar! En aquest cas contra carreteres tortuoses i malmeses per les pluges, amb més d’un 70% sense asfaltar i 3 películes monstruoses en sèrie a primera fila del segon pis del bus fins a Chiclayo. Això la primera part. A Chiclayo ens permetem un kit kat d’unes quantes hores per fer l’aport cultural del viatge i anar a visitar el museu de las Tumbas Reales de Sinai. L’únic que val la pena d’una altre ciutat a mig construir que tindria un centre “históric” que potser valdria la pena si es matessin a cuidar-lo una mica. Et toc friki del dia el posen una marxa de cadetes de l’exèrcit al trote al ritme de cançons estil La Chaqueta Metálica.  “Aquí mi fusil, aquí mi pistolaaaaa...”

I de nou al bus, aquest amb “pudor de mal dutxat” segons la Queralt, adeptes als seients panoramics del pis de dalt, aquest cop sense pelis però amb els mateixos sotracs. Les carreteres són artèries vitals que uneixen ciutats però com que el païs no es cuida estan plagades de colesterol en forma de casetes i construccions desorganitzades com pseudopoblets a cada cantó, amb parets pintades proclamant el suport a un o altre candidat alcaldable, que obstrueixen el pas dels pobres globuls vermells (nosaltres) que pretenem oxigenar les ciutats. Tot plegat envaít per mototaxis (bacteris) i controls policials cada dos per tres (glóbuls blancs sense massa criteri). Aixó fa que ens veigem ralentits per parades constants on passatgers autóctons ens demostren que comprar papaya des del bus és un esport de risc (si engega a mitja transecció et pots quedar sense plata i sense papaya). Nosaltres no ens arrisquem tant i només comprem una papa rellena i un choclo a venedors més espabilats que pugen dalt del bus. Un grapat d’ells, tots nens, es queden atrapats un bon tram de trajecte menjant-se les gelatines que han sobrat del sopar i fent un bon guirigall.

A hora incerta passem la frontera casi sense adonar-nos-en, (no registren ni les motxilles), i senyores i senyors ja estem a Ecuador!! Guayaquil ens espera de braços oberts enmig de 4 dies festius de carnaval que no haviem considerat, ergo, adeu a canviar moneda. A més, tenen el bàrbar costum de llençar-se globus d’aigua i esprais d’espuma pel damunt (de l’esprai només l’espuma et llencen, no l’envàs), i creen un ambient a l’estil Kusturica amb piscines inflables i familes en bañador i cerveses pel mig dels carrers. Per sort ens espera allà un couchsurfing molt maco de nom Carlos, de classe benestant, amb casa i cotxe propis, i de propina, gustos musicals més que acceptables (REM, The Verb, Nirvana, Aerosmith, etc.) és com tornar a escoltar Sonar.fm.

Vistes des del far amb els couchsourfings

I per si ens pensavem que haviem deixat els bolones de platan enrere, després de recollir una “amiga” i un colega expert en tours per couchsurfings que ens explica la história i curiositats de la ciutat, anem a petar al paraís dels bolones! De tres tamanys (5cm 8cm i 12cm), tres tipus disponibles (verde, picón i maduro) i tres varietats (queso, chicharrón i mixto), amb tots els agregats i salses possibles (maní, tocineta, cebolla, salsa de queso, etc.) Aixó marcarà un abans i un després a les nostres vides...

Com que ens sentim tant ben acollits, ens quedem un dia més i aprofitem per visitar la reserva de manglares de churute, destinació que enlloc del terminal de busos coneixen tot i estar a 40km, i que amaga un ecosistema complex i fràgil que visitem de la mà d’un guia i acompanyats d’una familia benestant guayaquilenca que aprofita els dies festius. El tour es divideix en una caminada per la selva a veure monos uduladors tant xirois com els del Jo Burrot (llegiu el Polvorí, la millor revista de Moià!!), i una passejadeta amb canoa pels canals del manglar. La mateixa famila s’ofereix a retornar-nos a la ciutat i fem camí amb la BSO de AC/DC i Nirvana a petició del nen (que volia posar Black Sabath i Iron Maiden però era “demasiado ruidoso”) i una segona tongada a petició de les noies a base de l’equivalent a flaix.fm. Com que no ens deixen gaire cèntrics perquè ells viuen a zona pija, dues dones molt amables es barallen per portar-nos sans i estalvis entre transbords de busos urbans. (Una ens paga el trajecte i tot sense discusió possible).

Passeig amb canoa pel manglar de Churute

Un cop a la casa de nou, ens quedem fins tardet fent chelitas a la terrasseta, i el Carlos ens mostra la seva fasseta pro Correa posant-nos al dia de les meravelles que fa el president, la majoria de les quals tant de bo apliquessim a España/Catalunya algun dia. Menys el fet de fer 30.000 hidroeléctricas, ja en tenim masses i aquí Ecuador en breu també. Són bastant soprenents (o no) els paralelismes entre les crisis viscudes per ambdós països, culpables i conseqüències. Almenys a Espanya no ens han dolaritzat, però ja portem temps euroitzats...

Per sugerència del Carlos i després de consultar totes les guies i mapes que té de turisme a Ecuador, decidim que l’endemà encaminarem els nostres passos cap a Baños de Agua Santa, on ens esperen grates sorpreses!

Historias de Orlando

La tarde caía pegajosa con un manto de nubes bajas siguiendo el valle entre la frondosidad de los árboles después de la lluvia. Pero la humedad no alcanzaba a disipar el calor, al contrario, era como si lo espesara como la maizena en una beichamel aguada.

Los restos de agua goteaban entre la vegetación hasta encharcar el suelo arenoso o repiquetear de manera incongruente contra dos tejados de hojalata, creando notas disonantes en el silencio de la jungla después de una tormenta.

Las pequeñas cabañas a las que pertenecían estos tejados se encontraban en medio de la nada, rodeada de bosque lluvioso por kilómetros a la redonda, y hospedaban a dos viajeros que venían de alguna parte para ir a otra y se resguardaban de la noche que estaba por llegar. Cada una de ellas apenas albergaba espacio para la carpa y la mochila, pero entre las dos se alzaba un cobertizo de paja para proteger lo que se podría llamar cocina, donde una pequeña fogata de leña mojada levantaba una columna de humo digna de un incendio descontrolado pero que no asustaba a los zancudos voraces que festejaban la llegada de intrusos con un festín de su sangre.

En las pocas llamas que luchaban entre la humareda, un sartén viejo y medio oxidado reposaba con semillas de macambo en aceite y sal, crepitando con el calor. Y a su lado, un cuenco de latón en no mejores condiciones que el sartén, con un alquitrán de café rehervido por tercera vez. Condimento perfecto para acompañar el plátano sancochado y el pescado salado, con harina de yuca tostada. Todo bien mojado con un ají preparado por el mismísimo diablo de tan picante.

Era el momento y con el menú perfecto para contar historias. Y sabe dios que a Orlando le encanta contar historias.

"Estábamos haciendo competiciones a ver quién subía más deprisa por las grúas sólo a fuerza de brazos. En esa época yo estaba recontrafuerte, cuando iva a la playa siempre me iva con tres o cuatro chicas, olvídate! Así que subí bien deprisa, eran las horas muertas y no tenia que pasar a comprovar el rumbo hasta detro de 2 horas, y el mar estaba quietecito como un charco, bien plano y el cielo sin una sola nube. Habia hobres jugando a cartas, otros viendo tele y a los que  les tocaba guardia, andaban rabiosos cumpliendo su horario. Y unos cuantos estábamos en eso de las, como se llama... competiciones, y yo subí bien deprisa, sólo a fuerza de brazos. Y una vez arriba veo el mar recontraplano pero me fijo en la estela que va dejando el barco. Y veo que hay algo raro porqué andábamos el línea recta pero el dibujo que dejábamos era en eses, haciendo zig zag. Y me digo, miercoles! eso no es nada normal... Así que bajo y le digo al contramaestre: "Oye, ven a ver eso, no es normal". Y él: "Tienes razón Orlando, algo va mal. Tiene que ser cosa de la carga".

Y ya sabes que los barcos tienen sus cámaras de flotación. Esa era más grande que la cabaña, era como de tres metros de alto por tres de ancho. Así que vamos a ver la cámara y abrimos la puerta... Llena de agua! Terrible, olvídate! Estaba completamente inundada, por eso el barco zozobraba. Y yo, como sé bucear, me metí el traje con la bombona de oxígeno y pa dentro. En la cámara hay como cuatro, como se llaman...,desagües. Imagínate que estaban los cuatro obstruidos con madera. Sacarlos fue recontradifícil, estaba bien oscuro y era muy estrecho. Pero al fin los saqué todos y el agua salió. 

Dos horas más tarde llegó la peor tormenta que he vivido en la vida, terrible! Las olas llegaban a los 20 metros y el barco parecía diminuto. Subíamos por un lado y caíamos por el otro que casi nos hundíamos al chocar contra el agua y volvía a salir. El marinero más viejo que se las daba de lobo de mar, de vuelta de todo "yo ya lo he vivido todo" y eso, lo tenía de rodillas en frente llorando "Orlando, no quiero morir!" y yo plas! plas! le pegué un par de guantazos. "Vuelve a tu sitio, muévete". Y así pasamos como cuatro horas, olvídate, terrible. Pero pasó.

Pero imagina si no llego a ver la estela del barco y no nos damos cuenta del sabotaje... De esa no salimos! Y es que el patrón era muy mala gente, quería cobrar el seguro y nos mandó a la muerte. Fíjate que nos cambiaron de barco poco antes de la salida, teníamos que ir en otro!"

Tan enfrascados habían estado en la historia que apenas se dieron cuenta del paso de dos chiquillas a pocos metros de distancia, que saludaron con jovialidad y desaparecieron entre la maleza cerca del río. Ahora, al llegar al desenlace y tomarse un respiro, se dieron cuenta de lo raro de la situación, pues las muchachas no tenían por donde haber venido ni adonde ir. Revisaron extrañados la orilla del río pero no encontraron marca alguna de huellas y no era suficientemente caudaloso para llegar en canoa. Sin darle más vueltas al asunto se fueron a dormir ya que la noche los había encontrado hace rato entre proezas marina.

De pronto, a Orlando le despertó un suave beso en los labios, liviano como un suspiro. Al abrir los ojos medio dormido, ni siquiera se extrañó de tener a una de las chicas, la que vestía camiseta azul y falda larga, encima completamente desnuda. Empezaron a acariciarse apasionadamente e hicieron el amor con ternura y la complicidad de dos amantes que se conocen todos los secretos. Se tumbaron uno al lado del otro exhaustos y pasaron las horas. Al tiempo, ella le pidió un baso de agua y Orlando se levantó dándole un beso en la frente antes de salir de la cabaña. Fue en este momento cuando se rompió la ensoñación y llegaron las preguntas. ¿Cómo diablos había llegado la chica allí? ¿De dónde salía? ¿Quién era? Se paró a medio camino de la cocina dubitativo. Regresó unos pasos pero dio media vuelta de nuevo. Al final alcanzó a llenar un baso de agua y entró de nuevo a la cabaña dispuesto a resolver el misterio. Ahora si se sorprendió de verdad al encontrar la cama vacía. Se preguntó si no había sido todo un sueño pero el aroma de la chica perduraba en el aire, el olor de su sexo en sus manos y los señales inequívocos del romance por toda la pieza. Para no volverse loco fue a despertar a Isi, su amigo y acompañante, para que fuera testigo de las evidencias. "Es obvio que has estado con una mujer Orlando". Confirmó él sin sombra de duda. 

Rebuscaron como locos por los alrededores pero no encontraron ni la sombra de un rastro. Los espíritus de la selva son siempre caprichosos.   

el preu de la selva...

ser devorat per tot tipus d'animalons, quant d'amor!

en apuros

Per arribar a casa l'Orlando vem creuar el riu crescut 14 vegades ...

* Cerelias és l'associació que coordina el voluntariat i ens havia dit que el camí era tant fàcil

Manual del voluntario

Estas son unas cuantas cosas que hay que considerar si quieres hacer el voluntariado en el centro de recuperación de fauna de cordillera escalera, en Tarapoto, mediante la asociación Cerelias que da soporte a Orlando Zagazeta en su labor de conservación y repoblación de sajinos y otras especies.

1. La Cordillera Escalera es una área de conservación regional del Perú y para acceder hace falta el permiso del Proyecto Especial Huallaga Central y Bajo Mayo. Normalmente se tramita este permiso mediante Cerelias si avisas de tu llegada con una semana de antelación. Para contactar con Cerelias puedes acceder a su web: Cereliasperu.com El voluntariado tiene una durada mínima de 15 dias, ya que es el tiempo que tardas en aclimatarte en el centro y que los animales se acostumbren a tu presencia. 

2. A pesar que Cerelias se encarga de los trámites, hay otra asociación el la guarita del parque que controla la entrada de gente y que a veces ponen problemas con los permisos. Es recomendable ponerse en contacto directo con el Ingeniero Jorge Rengifo del Proyecto Huallaga y informar de tu estadía. Su contacto se encuentra en el web del proyecto.

3. Una vez tengas los permisos de entrada, sólo te queda hacer los preparativos para subir hasta el centro. 

- El centro de recuperación de fauna es a la vez la casa de Orlando y consiste en una cabaña de madera sin luz ni agua corriente. Los voluntarios acostumbran a alojarse al albergue turístico que se encuentra a diez minutos pero que no cuenta con mayores comodidades. 

- Para acceder al centro se tiene que caminar aproximadamente una hora y media o dos y se cruza el rio shiclayo aproximadamente catorce veces.

- A pesar que la manada de sajinos se encuentra en absoluta libertad, Orlando comparte su comida con ellos para que tengan un sustento base y se acostumbren a volver para poder controlarlos. Además también comparte la comida con los monos, el coatí, la chozna y Oso, su perro.

Por todos esos motivos tienes que ir bien preparado y dispuesto a colaborar.

Cosas importantes a llevar:

- Zapatos de recambio y zapatos que se puedan mojar. 

- Linterna y baterías.

- Bolsa de dormir.

- Si usas repelente de mosquitos, procura que sea ecológico, por ejemplo alcohol de curar con tabaco y clavo de olor. Si usas uno químico, intenta no bañarte al río al poco tiempo de aplicarlo ya que es altamente tóxico para insectos y anfibios.

Como colaborar con víveres:

A pesar que en el web de Cerelias pone que sólo tienes que llevar tus víveres, piensa que una vez arriba se comparte todo con Orlando y con los animales y por lo tanto vas a consumir muchos más de lo que piensas al momento de comprar. Por eso Orlando pide que los voluntarios que suban, lleven una buena carga.

- Puedes ir a comprar donde la Angélica, en calle Jr Andres A Caceres frente a caja Piura, una esquina bajo el mercado Nº2.  Allí es donde va siempre Orlando y ya saben como empacar los abarrotes.

- Los víveres van a pesar mucho para llevarlos además de la mochila. Es muy recomendable, por no decir imprescindible, contratar a un carguero para que la suba. De esa manera puedes aprovechar para preparar un paquete de 30kg de carga para que salga a cuenta. Pide a Cerelias que te pasen el contacto de Isidoro, es el carguero que siempre contrata Orlando y ya conoce el camino.

- El paquete base de víveres para 2 personas y 15 días debe contener:

• 8 kg de arroz extra
• 8kg de arroz partido
• 2kg de zanahorias
• 2kg de cebollas
• Completar hasta los 30kg con fruta, verdura, legumbres, galletas, pan, café o lo que quieran comer.

Además, Orlando va a ser muy feliz si le subes algunas cajetillas de tabaco Pall Mall.

Entre los víveres y la carga te puedes gastar alrededor de 120 soles, que teniendo en cuenta que tu también vas a comer y que el voluntariado es gratuito, es bien poco precio.

Con eso, y con mucha ilusión, ya irás bien preparado para pasar un tiempo inolvidable en el centro, rodeado de naturaleza y animales y ayudando a Orlando en su increíble labor.

Welcome to the jungle

"Welcome to the jungle

We've got fun n' games"

Temps era temps, als voltants de Tarapoto hi havia una selva ufana i frondosa amb moltes plantes i animals que vivien feliços devorant-se els uns als altres. Però eus ací que molta mala gent va pensar que aquell era el lloc ideal per enviar el sotabosc a can pistraus i substituir-lo per plantes de coca per enriquir-se ilicitament. Per tant, van portar les seves eines i es van posar mans a la feina.

Però un cop hi eren posats van seguir pensant. "Si tenim les plantes de coca aquí dalt, és més pràctic pujar quatre bidons d'àcid per fer-ne la PBC que baixar totes les fulles..." I així ho feren. Amb tant mala folla que no contents amb destrossar el sòl amb les plantes, ara també engegaven a la merda l'aigua amb àcids i productes químics per fer la pasterada.

I tanta i tanta pasterada feren que al final ja se'ls veia el llautó i com sempre van acabar intervenint les autoritats. Amb tant mala folla que aquestes implicaven la policia antidrogues Yanqui que no s'està per tonteries. I aquests van pensar: "Si ja vam enviar a pastar fang el Vietnam amb tonelades de Napalm i només 4 hippies van posar el crit al cel, ningú dirà res si ens dediquem a fumigar brutalment kilòmetres de selva per exterminar la coca i 500 espècies més de propina". I així ho feren... I així estem.

Casa de l'Orlando, ergo centro de recuperación de fauna

Anys més tard, amb la biodiversitat mermada fins a nivells alarmants, la selva de l'entorn de Tarapoto s'ha convertit en l'ambient perfecte per una solitària cabanya de fusta incomunicada on viu envoltat d'animals un personatge rodejat de realisme màgic digne d'ocupar 10 volums de Gabriel Garcia Marquez. El nostre heroi solitari s'anomena Orlando Zagazeta, titllat de Tarzan de Tarapoto pels mitjans locals, és un guardaparque que lluita contra qui faci falta per mantenir el seu centre de recuperació i repoblament de fauna. I és exactament on es dirigeixen els altres dos herois, amb l'aigua fins a la cintura i sense trobar el camí, enmig del riu massa crescut i sense guia.

Quan ens van dir que el riu s'havia de creuar 14 vegades (en 3,5km) no ens pensàvem que seria tant literal ni tant profund... Qui no estigui avesat al senderisme aquí es pot perdre fàcilment perquè el camí és bastant ambigu en molts trams. Això, els 20kg de motxilla amb menjar per una setmana i l'aigua, fa que tardem casi 3h en realitzar aquest suposadament curtet trajecte.

Però finalment, la selva s'obre en una clariana davant nostre i allà tenim la caseta amb els monos i l'Orlando, que des del primer segon obre la boca i ja no la tancarà en deu dies! El primer que fa és demanar-nos si hem portat tot el que li havia dit a l'Annita i despotricar quan li diem que no ens ha dit res. Després ens acomodem a la cabanyeta, que per sort compta amb totes les comoditats de la civilització: Té llum (de 6h del matí a 6h de la tarda, 100% natural), aigua corrent (per sobre quan plou i per sota quan no, el riu està a 10m i cada cop que el Kiko va a buscar aigua es posa a xiular involuntariament la cançoneta del libro de la selva), cuina de llenya (en època de pluges perpètuament humida) i matalassos de 5cm per posar dins de la tenda que al moment de ser desplegats rebel·len els seus inquilins habituals: Un escorpí a un, i una aranya a l'altre.

I arriba el moment de les presentacions amb tots els éssers amb qui compartirem la cabanya durant 10 dies!

•  (1) Jacinto, (2) Francisco, (3) Chico, (4) Cucho,  (5) Chiquilino, (6) Carolina i  (7) Tino. Són els 7 machins negros (cebus Apella) en llibertat condicional a l'espera de fer reformes a la casa i adequar els espais per tal que no hi puguin interferir. Mentrestant s'han de conformar amb un parell d'arbres cadascú per tal que no ho destrossin tot. Quan plou i a la nit, tenen cadascun un niuet per aixoplugar-se.
•  (8) Nico, la coatí (nausa nausa) d'ullals tallats però reafilats, com constatarem.
•  (9) Yuronono el mono blanc. L'únic que està lliure i que es dedica a robar tot el que deixes desprotegit.
•  (10) Titi, aquesta ens hem d'esperar a la nit perquè és una Chozna (Potus flavus) nocturna.
•  (11) Ratolinet de ventre blanc, també nocturn.
•  (12) Pereques, quatre frailecitos (saimiri sciureus) endiablats que a la que et descuides se't passegen per sobre sense cap complexe.
•  (13) La Mosha i la Moshita, les dues sajinos (Pecari Tajacu) privilegiades que poden entrar al recinte. La primera per vella, va ser la primera que va adquirir i ara té 12 anys, i la segona és una filla seva que té la pota ferida i no pot seguir la manada salvatge quan se'n va de festa.
•  (14) Tasha i bebes, la recent mare sajino amb els dos cadellets també tenen alguns privilegis però no entrar a la casa perquè es baralla amb l'Oso i el pot fer papilla.
•  (15) Oso, el gos que es passa el dia dormint perquè tampoc pot fer massa cosa.
•  (16) Cesar i  (17) Miriam, dues tortugues de terra que són presa fàcil pel divertiment de Francisco.

La rutina de cada dia al "centre" és llevar-se a les 6h del matí amb la veu de l'Orlando dient bon dia a tots els animalons, encendre el foc, ventar el foc, anar a buscar aigua, fer el cafetó, preparar arrós sec i mingado, fer l'esmorzar, donar menjar als monos i a la Nico (arrós amb pastanaga rallada) i mingado salat pels sajinos, ventar el foc, fer el dinar, tallar llenya, dinar, ventar el foc, anar a buscar més aigua, estona de relax amb l'Orlando explicant històries, donar menjar als monos i a la Nico (mingado amb llet en pols i sucre) i mingado salat pels sajinos, ventar el foc, tallar més llenya, anar-se a banyar al riu, entrar els monos a les gàbies, ventar el foc, fer el sopar, sopar, es pon el sol, escoltar més històries de l'Orlando on és l'heroi que salva el vaixell del naufragi o on es baralla amb el seu arxienemic Feliciano de Flora i Fauna, l'altre associació que treballa a la zona i com descobrim, els que no ens van deixar passar amb l'excusa que els papers no estaven en ordre. I finalment, una avena amb xocolata per anar a dormir amb la radio encesa amb les noticies i programes de psicoanàlisis telefònic on casi fan admetre als oients que són pedòfils enamorats de la seva mare.

L'Orlando a més s'aixeca dos o tres cops durant la nit per donar una volta per fora i comprovar que tot està en ordre.

la Tasha amb els dos bebes

La manada de sajinos s'ha format a partir d'una parella que va introduir l'Orlando (amb la Mosha) i alguns salvatges que quedaven. Poc a poc han anat criant i els joves migren a formar les seves manades deixant el nucli dur d'aquesta a la zona. La interferència de l'Orlando és mínima, només un suplement alimentari a base d'arròs (mingado) perquè segueixin apareixent pel centre i es puguin monitorejar. Sort que no hi ha l'Obèlix perquè l'Orlando assegura que la seva carn és boníssima i el pernil fumat exel·lent. No sé a quants serstecis la dotzena surten. Ara el repte és aconseguir posar un gps a la femella alfa per saber on va la manada els dies o les hores que es passa deambulant.

D'altres animals també n'ha alliberat un munt, sobretot monos. I això és un fet que posa en entredit la teoria de tots el científics, tècnics i enginyers que asseguren que els animals en captiveri mai es tornen a aclimatar al seu hàbitat natural. Si es reintrodueix paulatinament i de forma controlada, acaba imposant-se l'instint i l'animal s'espabila pel seu compte.

Queda molt per escriure perquè han sigut dies molt intensos però no es pot explicar tot en un post. Alguna coseta més ja quedarà explicada més endavant!