Stand By - Ruta gastronòmica per Tarapoto

"Sueña que sueña la estrella, siempre en estado de espera"

Del no res el cel queda tapat i es desencadena el diluvi universal. Una cortina d'aigua casi impenetrable embesteix indiscriminadament tot el que troba, però l'escuadró motoritzat aguanta estoic el vendaval protegits pels seus escuts de plàstic que només deixen els ulls al descobert. Al canviar del vermell al verd, l'escuadró accelera escandalós, de la calle de las piedras a la plaza de armas, passant pel mercado central. Entrecreuant-se amb altres escamots de tricicles o motocicletes i esquivant per poc a vianants intrèpids que decideixen creuar el carrer entre la marabunta en un acte d'heroisme kamikaze. Són els governants no electes de Tarapoto i sobre la ciutat imperen sense clemència com amos i senyors. 

Marabunta de mototaxis vista des d'un mototaxi

Surt el sol tant de sobte com havia vingut la pluja.  Les venedores de fruites vermelles i aspres recuperen posicions per les aceres on transeunts i policies es deleiten amb la mercaderia. En el seu quart dia de confinament, els nostres amics Kiko i Queralt resen a la Pachamama i a qui faci falta per tal que el temps es mostri clement i s'acabin les trabes burocràtiques. Sinó, l'adicció a les boles de plàtan sancochado amb caldo i maní  amb el seu suquet de fruita els atraparà per sempre a aquesta ciutat dilapadora d'estalvis. Casi no els queden restaurants o paradetes per descobrir que siguin assequibles, i fins i tot aquests són més cars que a Puno i Cusco. Això si, si haviem perdut quilos durant el viatge, els hem recuperat tots amb escreix!

Tarapoto és més gran del què sembla gràcies al seu ambient de poble i la tranquil·litat que s'hi respira. I també hi ajuda el fet que moltes cases queden amagades pels arbres fins i tot des d'un punt d'observació elevat, i els carrers sense asfaltar, que són la majoria, també passen més desaparcebuts. La nit però, revel·la la seva existència amb una constel·lació irregular més o menys cuadriculada.

Tota la vida comercial i turística (ens ofereixen 20 tours al dia) gira a l'entorn de la Plaza de Armas, els dos mercats i unes deu illes circumdants. El nostre hostal, amb bany, wi-fi i propietaris que segueixen els costums locals de despertar-nos a les 6h del matí  amb bachatas, és limítrof a aquesta zona, i segurament per això és dels més barats.

Aquesta tarda sortirem a donar un vol per disfrutar el solet de la ciutat més neta de Perú fins al moment. I de passada, aprofitarem per trucar a l'Anita per enèsima vegada. Mentrestant actualitzarem el blog i maleirem els ossos dels qui ens tenen aquí atrapats. Però anem a pams...

Teníem a la parelleta situada fora del terminal de busos plantant cara a un eixam de mototaxistes xupassangs. Una parelleta ingènua que ve amb tota la il·lusió del Mas a fer un voluntariat a la selva per cuidar monos i sajinos. Per tal finalitat encaminen els seus peus cap a Suchiche, el restaurant on els esperen els de l'associació Cerelias, coordinadors (ehem) del voluntariat.

Allà, l'encarregada ens fa passar a l'oficina de l'ong, amagada darrere un paradís de pati interior amb sofàs, hamaques i lloros gegants. Ens sorprèn la joventut dels dos membres que ens reben, no semblen passar la 20a. L'Anita serà el nostre contacte amb Cerelias: Baixeta, morena i simpàtica, ens acompanya amb el seu monyito i les ulleres de pasta a buscar hostal i quedem entesos per l'endemà al matí per comprar abarrotes i pujar cap el centre de recuperació de fauna.

Dia D hora H, primer intent:

Carregats amb sobrepès i després d'un sablasso de 8 soles de motocar, ens plantem a la guarita d'entrada al parc. Una dona que no s'entera de massa ens diu que els papers són de l'any passat i que no podem passar, però un moment que avisa a l'encarregat. Aquest, que resulta anomenar-se Juver, desfent-se en simpatia que a l'altre li mancava, ens repeteix que els papers no estan en ordre i que a més és massa perillós pujar perquè el riu baixa amb massa aigua i s'ha de creuar 14 cops. No deixa d'esmentar que els de Cerelias sempre ho fan tot com el cul i que sempre tenen problemes, i ens envia al Campamento Proyecto Huallaga per tal que ens firmin els permisos com Déu mana. 

Allà també ens comenten que a Cerelias mai van a l'hora i que el que firma normalment està de viatge. Tot i això, truca al Juver perquè ens deixi passar i fins i tot posa un guardaparque a la nostra disposició perquè ens acompanyi fins a dalt.

Dia I hora O, segon intent:

7h del matí, suposadament hem quedat amb en Saúl perquè ens acompanyi però plou a vots i a barrals. Ningú ens contesta el telèfon, ni Juver, ni Cerèlias ni el Proyecto. Quan finalment surt el sol seguim incomunicats i no ens volem arriscar a anar-hi pel nostre compte.

Dia A hora R, tercer intent:

És diumenge, tot s'ho menja.

Dilluns 17 de febrer de 2014 a les 10:30h del matí, bar-restaurant Suchiche.

Queralt i Kiko es troben amb Anita que els acompanya a la guarita. Trucades de rigor per aquí i per allà per dilucidar si realment podem passar i endavant! Monitos i Sajinos, prepareu-vos!

BSO

Grans hits que ens acompanyen durant el viatge:
Parental Advisory Explicit Content: Aquest videos contenen imatges i so que poden ofendre sensibilitats. No apte per gent amb criteri musical i estètic, mantenir fora de l'abast dels nens. Extra Dur.


Qui tingui el valor d'escoltar els sis videos seguits guanya el fantàstic premi de les sessions de psicòleg necessàries per restaurar-li el cervell. Almenys a Perú és habitual despertar-se amb alguna d'aquestes cançons a tot volum a les 6h del matí i cagar-se en deu amb els de l'habitació del costat, però descobrir que són els mateixos propietaris de l'hostal qui torturen els clients. Això passa perquè són negocis familiars i ells viuen dins de l'hostal, i són completament incapaços de separar la seva vida privada del negoci.

la ciutat dels mototaxis

Per creuar els carrers de Tarapoto has d'estar a l'aguait. Quasi no hi ha cotxes, però els mototaxis corren en totes direccions com mosques tot fen-te senyals seductors per portar-te on vagis. 

48h asseguts

Origen: Cusco

Destí: Tarapoto

Km tram: 2013 km

Km totals: 5192 km

Si vols anar cap al nord des de Cusco, has de passar per Lima. I si vols anar a Lima, pel que es veu has de passar per Nazca. Us convido a obrir el google maps i buscar la ruta ideal entre Cusco i Lima. Veureu que Nazca queda uns 400km més cap al sud, i és precisament per aquest motiu que haviem decidit que no valia la pena anar-hi. Cosa que corroborem quan finalment hi passem amb el bus i l'únic que veiem són uns cartells negres amb lletres blanques assegurant que a l'esplanada del costat de la carretera hi ha els famosos geoglifs misteriosos i ancestrals.

Començant pel començament, situem els nostres dos herois a Cusco després de l'odissea pel Machu Picchu. Per sort a l'hostal ens van guardar les motxilles pesades i després d'una nit de descans anem al terminal de busos a regatejar preus cap a Lima. Consell del viatger: SEMPRE mireu totes les companyies de bus i demaneu els preus a 50 si cal, les diferències poden resultar abismals i casi mai tenen a veure amb la qualitat de servei. En aquest cas concret, passem de 180 soles per persona a 60 gràcies a anar preguntant i a ajuntar-nos amb una parella de xilens que volen fer el mateix trajecte. El bus és nocturn i per tant encara ens queda tot el dia per acabar-nos de despedir de la ciutat colonial dels pixats.

A les 7h de la tarda, amb tots els passatgers a bord i nosaltres a primera fila del pis de dalt, el bus empren el trajecte que ha de durar 20h. I si, senyores i senyors, evidentment que hi ha nens petits amb vòmits i diarrea i una mare que s'hagués hagut de plantejar seriosament l'us de mètodes anticonceptius. I aquest és el moment de fer una altre afirmació taxativa i sense contemplacions:

Els peruans són uns guarros! No només per aquesta mare, que creu que és lo més normal del món canviar el seu fill al seient i deixar totes les tovalloletes d'eixugar-li el cul escampades pel passadis, (després de fotre-li un vol de crits i un parell d'hosties al pobre nen). No només pels pixaners i les escombraries de Cusco... La falta de conciència cívica, de sentiment de propietat dels espais públics i de la consideració per l'entorn és un problema molt serio que han de solucionar.

Vistes panoràmiques des del bus

En fi, us podeu imaginar quantes de les 20 hores són amb plors i violes...   I de cop mirem per la finestra i estem a Nazca que queda a les antípodes d'on hauriem d'estar i encara queden un grapat d'hores. I només para un cop a un restaurant carissim per qui vulgui menjar quan en teoria el menjar ens el donaven al bus... Perquè la segona afirmació taxativa és: Els peruans són mentiders! Aquesta no tant generalitzada però si que aplicable a companyies de bus en general com a mínim, sobretot en qüestió d'horaris. Com podeu notar és un d'aquells dies en que realment et planteges qui collons et manava anar a fer kilómetres per un país desconegut.

I dues hores més tard del previst, quan el sól ja està amagant-se entre els edificis i l'smog (si, tornem a trobar el nostre archienemic que haviem abandonat a Santiago). El fantàstic bus de dos pisos s'atura al terminal de Lima. Una curiositat d'aquesta ciutat és que a part del terminal terrestre de la zona norte, que acull a tots els busos indiscriminadament, al centre cada companyia té el seu propi terminal amb els seus busos. Això fa molt més llarg el procés de negociació per comprar els billets perquè has d'anar passejant avinguda amunt i avall. Així dons, acompanyats dels xilens i de les motxilles, demanem quins van cap a Tarapoto (nosaltres) i quins cap a Pucallpa (els xilens). Aquí ho tenim més pelut per escollir perquè només hi ha dues companyies que facin el trajecte, així que per 10 soles de diferència, decidim permetre'ns el luxe de viatjar en primera classe! Però això haurà d'esperar l'endemà a la tarda, de moment toca buscar hostal i sobretot omplir la panxa.

Hom diria que als voltants d'una estació de busos hauria d'estar ple d'hostals... Hom s'equiboca... Els dos primers on posem els peus són desorbitadament cars i els dos següents resulten estar destinats a activitats que es cobren per hores, no per nits. Finalment trobem un antro prou acceptable i barat on deixar-nos caure morts i anem a sopar a un Chifa, restaurants cutrillos de barreja peruana i xinesa que se suposa que són dels més econòmics. Entre els nens del bus i la noia xilena tenim el cap com un bombo i anem a dormir exhausts. Sort que no hem enllaçat els dos trajectes directament com teniem previst!

Però tot arriba, i l'hora de tornar a pujar al bus també. En comparació és com una suite de luxe però passem un petit moment de pànic al veure que davant nostre, infaliblement, s'asseu un nen. NOOOOO. Per sort resulta ser molt més civilitzat i calladet que els altres.

Aquest cop ens alimenten com deu mana i ens bombardegen amb películes una darrere l'altre seguida de la següent. I entremig videoclips de "Éspíritu Andino". Brutal. No hi ha cosa més glamourosa que un peruà amb vestit tradicional tocant la zampoña amb tota la passió del món amb el titicaca de fons.

Cames adormides, cul cuadrat, torticolis i 25 hores de trajecte més. Hem passat per totes les varietats paisatgístiques que ofereix el pais: Desert de dunes, desert de roca viva, conreus i finalment selva. Des de la sortida de Cusco la temperatura ha anat in crescendo i tenim la lleugera sospita que els gorros que vam comprar d'alpaca estaran un bon temps oblidats al fons de la motxilla. Però tot arriba, i l'hora de baixar finalment de bus també!! Benvinguts a Tarapoto! Un parell de guiris blancs baixen entre una riuada d'autòctons i un estol de mototaxistes se'ls disputen per xuclar-los la sang. A aquestes alçades ja hem aprés a demanar a terceres fonts quan poden costar els trajectes i veiem la caradura que tenen a l'hora de vendre'ns la moto. Al cap de 5 minuts de regatejar, aconseguim anar cap al centre on ens espera Cerelias i l'aventura a la Selva, ejem ejem... No us perdeu el pròxim episodi!

Pachatata ("pare cosmos") i Pachamama ("mare terra")

Muntanya vella, muntanya jove (Machu Picchu segona part)

Primer concell per anar al Machu Picchu (muntanya vella) : NO hi aneu en època de pluja. Recomanable anar-hi d'abril a desembre, d'altra manera us podeu trobar amb derrumbes a la carretera i es retrassi el bus (i fora d'horari les entrades ja no valen i no et tornen els diners), que us faci una tempesta del mil el dia que preteneu pujar, o si teniu "sort" com nosaltres, que us faci un temps de merda per posar i treure el poncho de agua cada dos per tres.

Segon concell: Si heu sigut llestos i heu seguit el primer, és molt recomanable que per pocs soles més, també pujeu al Huayna Picchu (Muntanya jove) i aprecieu des d'allà la meravella arquitectònica de la vella en vista d'ocell, a part de la resta de paisatge espectacular. Si no sou tant llestos i no heu fet cas del primer concell hi podeu pujar igualment, però en un 99% de probabilitats només veureu la puta boira que tot ho tapa que ho tapa tot. Que és el que hem vist nosaltres. Però com li diem a una guiri que ens pregunta si es veu algo quan ja tornem i ella hi va, "It worth anyway".

Tercer concell: Sempre que el vostre estat físic us ho permeti, pujeu caminant. L'experiència de venir caminant des de la Hidroelèctrica, dormir a Aguas Calientes i llevar-se a les 5 del matí per empendre el peregrinatge pels tropocientosmil esglaons fins al cim (amb uns quants més de propina fins a la jove), és única i meravellosa tot i treure el fetge per la boca. És molt gratificant trobar-se sorpreses noves a cada revolt de les escales i veure apareixer sobtadament diferents trossos de ruines, parets i portals, i pensar que la suada que estàs fent com un pringat la feien cada dia els incas que tenien aquestes pedrotes com a casa. Sobretot si fa maltemps, per contradictori que sembli. Els guiris que van pujar amb tren i bus, al trobar-se amb el panorama feien una cara de fastic i decepció increibles perquè arriben frescos com una rosa però plumats com una gallina i només veuen núvols, boira i pluja. En canvi els pringats que hem fet l'esforç de pujar, només pel fet d'arribar a dalt ja estem més contents que un gos amb un òs de mamut.

És molt difícil descriure el Machu Picchu sense caure en els tòpics i acabant-te sentint impotent per no saber transmetre les sensacions que desprèn. Tothom ha vist la postaleta o la foto al National Geographic, descriure l'espai és una pèrdua de temps. Només es pot dir que realment és un lloc que s'ha de veure, tot i les aglomeracions de turistes i tot i el mal temps. La boira fins i tot hi pot donar més misticisme.

Odissea 2014 a l'espai (Machu Picchu primera part)

Origen: Puno

Destinació: Cusco - Aguas Calientes

Km tram: 627 km

Km totals: 3179 km

Plaza del mercado, Cusco

Cusco és una ciutat colonial, patrimoni de la humanitat, i plena de pixats i bosses d'escombraries estripades pel mig del carrer. Si fos una ciutat suïssa seria una meravella, al ser peruana, té un encant pintoresc. Les cases típiques havien sigut blanques en els seus bells temps, amb els balcons i finestres de fusta pintada de blau. Hi ha un mercat central que és molt més atrapaguiris que la majoria de ciutats i un munt d'esglèsies i places per on passejar, tot ben ple de 3 tipus de gent: Guiris motxilleros, autòctons modernitzats i autòctons tradicionals representats bàsicament per cholitas amb les seves trenetes i faldilles i els seus sacs d'herves i productes indesxifrables. 

Aquesta ciutat que per si sola ja és digna de ser visitada, a més serveix de campament base per un bon grapat de tours a diferents destins incas o naturals, el més famós dels quals i al que ens dirigim: el Machu Picchu!

Si ets un motivat de la vida, a les 6:00h del matí estaràs en peu per anar al terminal de Quillabamba per agafar el bus que surt cap a Sta Maria. Abans has d'haver passat pel ministeri de cultura situat a l'avinguda de la idem a comprar l'entrada pel modic preu de 150 soles amb Huainapicchu inclós.

Només posar els peus al terminal, un munt de lloques cridaneres i gesticuladores et faran la seva dansa nupcial per tal que escullis la seva companyia per sobre de les altres; tu escolliràs la que més t'abelleixi i et convingui. Tot sembla molt correcte, hi ha els horaris de sortides cada mitja hora a totes les companyies, et fan la boleta pel primer que surt a 2 de 8 i encara tens casi una hora per esmorzar algo.

A 3/4 de 9 portaràs una hora i quart parat dins el bus més vell de Perú pregutant-te què estàs fent amb la teva vida. Si tens la cara dura d'anar a queixar-te, et fotran un vol de crits per dir-te que el bus no marxarà fins que no hagin vengut totes les places. Idiosincràcia peruana... 

Per sort, a l'arrencar tot canvia. El trajecte es pot dividir en dos trams. El primer, des de la sortida de Cusco transcorre lleu pendent a munt per endinsar-se en un mosaic de turonets cultivats i retalls de bosc d'eucaliptus on el sol que es filtra entre els núvols afegeix nous entramats. La xatarra va esbufegant i els guiris es tranquil·litzen, dormen o es meravellen del paisatge. El nen asiatic del davant plora i la noia gringa del costat menja galetes. 

Al cap d'unes quantes hores i poblets, parada de rigor per fer la pixaradeta i que les venedores pugin a vendre choclo! choclito con queso! Rocoto relleno! Pancito! I per un error de traducció, el pobre home assiatic somrient, pare del nen que plora, es creu culpable de crear esfondraments a la carretera pel fet de no comprar pa. La Queralt no resisteix la temptació i ens acabem partint una panotxa bullida.

El segon tram és el serio de veritat:

Camí a Aguas Calientes

El bus comença a enfilar amunt fent ziga zagues i l'horitzó es cobreix de muntanyots escarpats encatifats de verd amb el cim perdut entre els nuvols. El bus segueix pujant per entre falgueres, molses i matolls, i segueix pujant saludant parelles d'azes, alguns caball i vaques i fins i tot alguna llamita. I segueix enfilant per paelles sobre penyasegats i ferides obertes de desfalcs antics o recents. Fins atrapar els núvols que semblaven tant lluny, que ens donen la benvinguda deixant caure quatre gotes mandroses. I quan sembla que ja no podem pujar més, seguim pujant! Per donar una idea de les proporcions, multipliqueu la carretera de Puigcerdà per 5 i us hi estareu acostant. I fins i tot aquí dalt, per aquí i per allà trobem senyals de l'obstinació humana per viure allà on no ens demanen amb casetes destartalades i quatre cultius en pendents impossibles.

I per fi, el coll. D'un moment a l'altre tot el que feiem de pujada ho comencem a fer de baixada. L'entapissat verd es torna molt més frondós per no dir selvàtic, amb arbres de formes estrambótiques, canyes de bambú i palmeres plataneres. Els corriols es conten per desenes, reflexant el sol com vetes de plata aflorant de la muntanya, quan en realitat el que fan és esgarrapar-la amb fúria per alimentar el riu de la vall, caudalós i turbulent. 

Aquí els núvols paren emboscades silencioses a mitja vessant per jugar a amagar amb el sol, les muntanyes i fins i tot la carretera. I algun ruixat que no falti...

Enmig de tant paisatge idilic, el nen segueix plorant, la gringa menja patates fregides i el bus para a mitja curva. Esfondrament al canto! "Y nos dieron las diez y las once" Congregació de guiris a primera fila per veure què passa més enllà de la cinta de seguretat, "las doce, la una..." venedores ambulant apareixen del no res amb gaseosas, arroz chaufa i papas rellenas. (Més tard les acusarem de causants de l'esfondrament com a tècnica de màrqueting agresiu). "las dos y las tres..." Congregació de peruans indignats a primera fila per exigir el pas a crits. La policia, 2 pobres agents, casi es veu desbordada. "y desnudos al anochecer nos encontró el derrumbeeee..." Cada mitja hora ens diuen que falta mitja hora i tiro porqué me toca. Ja ens hem endrapat un chaufa i tot. Però sempre surt el sol després de la tempesta, som-hi de cara fins a Santa Maria!!

De la hidroeléctrica a Aguas Calientes a peu seguint la via

Com que ja hem fet coneixences amb una parella de francesos i una altre d'argentins, fem pressió per baixar el preu de la Van fins a la hidroeléctrica. Hem sortit a 3/4 de 9 i quan ens disposem a caminar fins a Aguas Calientes són les 6 de la tarda. Ens queda una hora de sol i la comitiva de guiris desprevinguts inicia l'aventura!

Aquest darrer tram a peu és seguint la via del tren de luxe que va de Cusco a Aguas Calientes pel doble de l'entrada al MachuPicchu. (Segur que tarda menys). És un caminet estret ple de ponts que has de creuar per sobre la via i ple de bassals per fer més entretingut el camí quan se'n va el sol i només un de cada 4 porta llanterna. Nosaltres evidentment som dels que no. La xafugor és monstruosa i els fumadors estan suant tota la nicotina i quitrà des del primer cigarret; els no fumadors suem la cansalada i les toxines del primer biberó. Però la moral és alta i el pas veloç, de 3 hores que ens han dit, en tardem dues fins a plantar-nos al poblet Port Aventura del peu del Machu Picchu. 

El francès torna a fer gala de les seves dots regatejadores per negociar allotjament per tots i acabem dormint per 15 soles cadascun en comptes de 25. Avantatges d'anar en grup. I per celebrar-ho anem a sopar, també regatejant! Tot i així a nosaltres 2 ens sembla carissim pagar 10 soles perquè portem dies alimentant-nos per 3 o 3,5. Al comentar-ho, les altres parelles flipen bastant i asseguren que no han aconseguit menjar mai per menys de 10. No s'han sabut moure gaire... Recordeu: Els mercats i els carrerons fora de la zona guiri són els vostres millors amics!

En fi, moment de posar-se al sobre i somiar amb la cançoneta dels Jaivas, "las alturas del Machu Picchu". 

Costums i vestimenta de Tequile

Tequile és una illa de 2.000 habitants de llengua quechua ( i no estàn patrocinats pel Decathlon). La seva cultura és una barreja de les civilitzacions pre-colombines i l'española colonial. És per aquest motiu que tant les vestimentes com la religió fusionen coses d'una i de l'altre. Per ells és tant important la Pachamama com la verge Maria i fan un paral·lelisme interessant entre els 3 nivells espirituals de la religió andina, que son Hananpacha, Kaypacha i Ukupacha, amb el cel la terra i l'infern. D'aquesta manera les celebracions importants hi son presents tan el cura com el chaman, i van de l'església al temple de la Pachamama, o fan una ofrena de 3 fulles de coca al mateix temps que es persignen.

Una de les fites més important en la vida d'un tequilenc és casar-se. Només estàn casat pots aspirar a votar o a ser elegit jefe ( es vota a la parella no a la persona). Per aquest motiu el matrimoni no és cap broma. 

Començant pel festeig: Per tenir nòvia i que la família l'accepti, ella ha de saber cuinar. La prova de foc que ha de superar és cuinar la quinoa amarga que li doni la sogra i aconseguir fer-ne un plat comestible i bo. En canvi l'home ha de saber teixir. Però la seva proba de foc és teixir el barret de casat i ensenyar-li al sogre, si veu que està ben fet endavant i sino que n'aprengui.

Un cop son novios tenen un temps per viure en parellla i veure si funcionen, ja que un cop casats no existeix el divorci. Si decideixen casar-se poca broma.

El matrimoni dura una setmana. Els novios entren a la plaça mirant el terra i amb cara seria, envoltats per la família i els padrins corresponents (ells poden saltar i riure i fer el que vulguin). Un cop a la plaça s'asseuen un davant de l'altre mirant-se amb cara seria. fins i tot per anar al lavabo han d'anar acompanyats per tota la colla.

Això és així perquè la seva filosofia contempla que les coses que s'aconsegueixen amb esforç es valoren molt més.

A Tequile només tenen 3 normes de convivència: Munay ( amor a tot: a la pachamama, a la família, a la casa, al què fas...), Yachay ( que és aprendre) i Lankay ( que és treball). I així viuen feliços i aguanten tours de guiris de tant en tant.

Uros. Les illes flotants

La Totora és el material imprescindible pels Uros, amb ella ho fan tot: Les illes, les cases, les barques (mercedes benz) , les medicines i se'n alimenten també.

El lago del gato montés pardo

Origen: Puno

Destinació: Islas Uros, Amantaní i Taquile.

Km tram: No contabilitzats com a part de la ruta.

De Puno només dir que tot i no ser especialment maca té el seu encant, i que la fruita del mercat de Simon Bolívar està realment tirada de preu. (el mango a 1,5 soles el Kg. Fent la conversió: 300 pesos xilens, és a dir, per 39 cèntims d'euro tens dos mangos sucosos ben madurets a punt per menjar.)

Explica la llegenda que temps era temps, un poble vivia a una vall fèrtil i recòndita on eren feliços i menjaven alpacas (els anissos no existíen). Als cims de les muntanyes hi vivien els Apus, protectors dels homes als quals només els prohibien una cosa: Pujar on eren ells i el foc sagrat.

I com sempre, tot el que està prohibit és molt més temptador... Així que un esperit maligne va tenir poca feina en incitar-los a pujar muntanya amunt per viure igual de bé que els Apus. 

Evidentment a aquests no els va fer gens de gràcia veure tots els homenets enfilant-se cap a ells, i els hi van llençar els pumes a fer-los papilla. I així començà la guerra.

Al deu del sol, Inti,  veure com es mataven uns als altres li va fer tanta pena que va plorar durant 40 dies i 40 nits, ofegant a uns i altres menys a una parella que es va amagar a una barca. I aquest parell, quan es va acabar tot, va veure que la vall era un llac enorme i que tots els pumes eren de pedra grisa: Titi (puma) kaka (pedra).

Uros, illes flotants de totora

Aquest llac té una història que se'ns escapa de les mans. Es diu que els primers habitants eren el poble dels Uros, (1.500 a.c) caçadors recol·lectors de llengua Aymara, que davant la pressió de civilitzacions posteriors es van anar amagant dins al llac amb les seves illes flotants de Totora (joncs). De 20.000 que se'n calculen, en queden uns 2.000 repartits en vàries illes a l'entorn de Puno. El problema de visitar-les és que són la cosa més guiri del món i tota la sensació d'autenticitat s'esvaeix davant les paradetes de teixits, móbils i volta amb barca de totora per preus desorbitats. Tot i aixó, val la pena visitar-les si forma part d'un tour més llarg per saber com viuen i coneixe'n la història. 

I aixó és el que fem nosaltres amb un ramat de 20 turistes, 10 dels quals un subramat de xilens i la resta ben variopinta, i un guia originari de Taquile que repeteix les coses 10 cops però explica coses interessants. I quan la gent més guiri ja s'ha firat i ha fet la volteta amb la barqueta de joncs (), continuem la trevessia amb l'esquif ronronejant a 40km per hora com a molt, cap a l'illa d'Amantaní.

Dos apunts ambientals:

1. Com ja a pràcticament tots els llacs però a un nivell de catàstrofe molt inferior que al Victòria, també tenim peixets introduits depredadors que s'ho estan carregant tot. 

2. La conciència ambiental dels peruans espanta per la seva absència tot i pachamamas i cartells a la carretera de cuidar el medi ambient. Fins a tal punt que el mateix guia diu als turistes que llencin la colilla del cigarro al llac. (d'on s'alimenten i en beuen l'aigua)

Una de les gràcies del Tour, i l'única manera de visitar Amantaní, és que no hi ha hotels. Ens hem de repartir entre vàries families d'una de les 10 comunitats de l'illa, i seran qui ens alimentin i ens donin un lloc on dormir (Que resulta ser un menú boníssim i una casa molt acollidora).

Amantaní, entre les seves 10 comunitats que es reparteixen el turisme, sumen 4.000 habitants de llengua Quechua. Ens reben al port amb els seus vestits tradicionals, consistents en versions indigenitzades de vestimentes pageses espanyoles dels colonitzadors. Allà ens van repartint en grupets per anar a dinar. A nosaltres ens toca amb dues canadenques (noies no tendes), i inevitablement acabem fent de traductors simultanis perquè tenen poques nocions d'espanyol.  La nostra famila resulta ser molt hospitalaria: Una parella d'edat indefinida (de 20 a 40), ella que no para de teixir ni mentres camina (ens ha guiat tot el trajecte fins la casa fent ganxet) i ell molt rialler  i molt ben informat del món gràcies als turistes que hi passen. Parlem de Finlàndia, d'Espanya i Canadà i ens expliquen els seus litigis per terres amb els veins. (Disputa universal).

Familia d'acollida d'Amantaní amb els vestits tradicionals

Per dinar ens trobem amb una sopa de quinoa i verduretes, un plat de patates que no tenen el mateix gust que les nostres amb unes rodanxetes de tomàquet i cogombre i pànic!! Formatge!! 2 persones diferents ens han advertit del mal de panxa brutal que pot causar el formatge peruà. I després d'haver vist com el tenen al mercat no ens estranya gens ni mica; no són precisament els de montbrú... Per tant, resem que pel fet de venir fregidet a la paella estigui tot mort, i perquè està bó i per quedar bé, ens el cruspim. Per sort no té conseqüències nefastes.

A la tarda toca pujar fins als 4.200m sobre el nivell del mar, el llac està a 3.812m. Després d'esbufegar com porcs asmàtics en menys de 10 metres de pujada, arribem al cim del turonet, i amb ell, al temple de la Pachamama. El vent és gelat però les vistes idíliques. Allà es pot fer una ofrena de 3 fulles de coca, una per cada nivell espiritual: Hananpacha, Kaypacha i Ukupacha. 

Entre la caminada i el ball sorpresa on ens disfressen a nosaltres amb els vestits tradicionals, anem a dormir rebentats.

Tequile també és de llengua Quechua, les vestimentes són similars però amb diferències significatives que ens anirà explicant, i la cultura és absolutament diferent. Només dir que si fessin una colla castellera, els homes no s'han d'inventar cap uniforme, ja el tenen...

Allà fem una caminada per tota l'illa on el nostre superguia ens segueix il·lustrant sobre els pobles del llac, i tant els xilens com nosaltres ens escaquegem de pagar 20 soles per un dinar perquè ja ens hem acostumat a pagar-ne 3 o 4. Per tant sobrevivim a base de galetes fins la tornada i un cop a Puno ens anem a fotre una sopa calentona i un plat abans d'agafar el bus cap a Cusco. Non Stop!

guiri tour

De bon matí començem el tour cap a les illes Amantaní, Tequile i els uros. Pujem a una barqueta plena de chilens, americans, francesos... tots ben adormits.

la síndria de Puno

Talls de síndria per 1 sol a cada cantonada, tot i que pel mateix preu en pots comprar quasi una de sencera al mercat. Puno és el paradís de la fruita, baratíssima!

Benvinguts a Perú

Origen: Arica
Destí: Tacna - Puno
Km tram: 450 km
Km totals: 2552 km
Moneda: 200 pesos xilens --> 1 sol --> 0.26€


Creuar la frontera d'Arica a Tacna és la cosa més fàcil del món. Surten busos per 2.000 pesos xilens cada 20 min i tardes més o menys una horeta de trajecte sense comptar els tramits inevitables de l'aduana. Això per la gent normal, es clar... Nosaltres ens haviem de complicar una mica més la vida per posar més emoció i per això escollim l'únic bus que es queda xutat en pana als 20 metres de la sortida de l'estació. A part d'això, res greu.

Creuar és fàcil, però el contrast entre les dues ciutats és com un cop de puny a la vista. Tacna és una ciutat a mig construir. Entres amb el bus i tot son cases i cases en obres a mig acabar, cosa que no impedeix que la gent hi visqui tant tranquil·la. L'efecte que fa és bastant caòtic, però a mida que va entrant a la ciutat, el panorama millora lleugerament. 

Per anar de Tacna a Puno s'ha de canviar de terminal (després de canviar moneda a l'estació d'arribada, segons ens diuen és on surt més barat de tot Perú). I com que encara no tenim massa clars els preus peruans ens deixem estafar lleugerament per un taxista molt simpatic. Ell mateix ens portarà cap al centre quan ja tenim els billets comprats pel vespre, a estalviar amb viatges nocturns s'ha dit! Just a la sortida de la terminal, un home mal girbat deixa caure una caixeta de tabac aparentment plena de bitllets i en va fent ostentació. El taxista, al veure-ho, surt del cotxe i ens crida "No, no, no, no! Déjalos!". I l'home fa quatre renecs i marxa refunfunyant davant la cara de perplexitat de la Queralt i el Kiko. Durant el curt trajecte ens explica que s'ha posat de moda una estafa tipus "9 reinas" que consisteix en deixar caure un paquet de diners i dir a la víctima que li ha caigut. Si la víctima té els mateixos percentatges d'ingènuu que d'avariciós, es pararà a escoltar i encara que digui que la caixa no és seva, l'home li dirà que ell no la vol, que només vol 500 soles, o 300 o el que sigui. Si el guiri és prou lerdo com per donar-li i quedar-se amb la caixeta, descobrirà amb desil·lusió que són papers de diari i es maleirà els ossos. 
L'altre versió és que et diguin de dividir a mitges a un carreró de la vora per no donar la nota i un cop et tinguin ben apartadet del món en surtis en calçotets.

Danses tradicionals a Tacna

Vist el panorama, per evitar ensurts ens passem el dia passejant passeig amunt i avall (visca la redundància), sense sortir massa de la zona més transitada. La Queralt aprofita per comprar-se "mil soles esplèndidos" a una de les mil llibreries pirates amb edicions fotocopiades que casi colen per originals. I massa tard descobrim que a una plaça estaven fent valls folklòrics tots ben disfressats. Alemys alguna foto podem fer.


Fins ara hem tingut molta sort amb els busos: Còmodes, amb conductors que s'estimen la vida, nets, etc. Benvinguts a Perú! Bus vell amb conductor suicida ens porta un trajecte que havia de durar 7h en un temps rècord de 5h i mitja. Cosa que fa que estiguem a Puno a les 3:30h en comptes de les 5h del matí. Ergo: estem completament xutats a l'estació amb tot de cholitas, guiris i noctambuls varis. Visca! 
Però com sempre, la flor al cul ens acompanya... El primer "promotor" que ens ve a vendre la moto amb tours i hostals ens el treiem de sobre perquè no volem pagar la nit d'hotel, per algo hem fet el trajecte nocturn... Però el segon que vé, li diem explícitament que no volem pagar hotel i ens diu que no, no, si aquesta nit no la pageu. Avui dormiu tot el dia, pagueu la nit següent, i després on aneu? i nosaltres: Ens han dit d'un tour de dos dies per les illes amb Inka Tour. "Ah si, jo sóc d'Inca tour, veniu!" I ens porta a l'oficina, ens explica com va el tour i ens diu que per quedar-nos a l'hotel (pagant una nit) ens el fa més barat. (Ens havien dit que valia 100 soles, preu que ens diu ell també, però ens el deixa per 80)

Per tant anem a dormir! 

El desert Xilè

Origen: Antofagasta
Destí: Arica
Km tram: 729 km
Km totals: 2102 km

A partir d'un cert punt, el nostre fantastic camioner ens va avisar: "Aquí empieza el desierto de verdad". I era ben cert. Les muntanyes amb matollar sec i restes d'herva cremada que ja consideravem desert, van deixar pas a un paisatge encara més àrid. Muntanyes de roca marrones intercalades de dunes i planicies de sorra. Ni un bri de vida.

La major part d'aquest paisatge desertic ens el passem dormint al bus fins a Arica. Els primers raig de sol de les 6h del matí tenyeixen de daurat més desert. I finalment el Kiko i la Queralt es planten a Arica. Ciutat mitjana de casetes baixes i port pescador. Entaforada en una vall entre les dunes on semblaria que no hi pot haver res.

Vistes des del morro d'Arica

Davant la terminal de busos desenes de petits hostals es disputen els guiris que arriben desprevinguts, tal com nosaltres. Per sort, un bon home caigut del cel, tant guiri o més que nosaltres, (però no tant desprevingut) al veure'ns preguntar preus i demanar-nos quan pretenen cobrar, ens guia cap a l'hostal on ell ha passat la nit, a segona línia de carrerons, sense ni tant sols cartell que indiqui que és un hostal. Resultat: Meitat de preu: 5 lucas per cap la nit.

Port d'Arica amb fauna autóctona i al·lòctona

Ja sense maletes es pot apreciar millor els encants de la ciutat. Una micro ens deixa fins al centre: Carrerons peatonals plens de bars i botiguetes al més pur estil de ciutat de costa atrapaguiris. Casi es podria confondre per cambrils. Un punt d'informació turística ens informa de les possiblitats que tenim per passar el dia: Pujar al morro, un turonet des d'on es domina la ciutat, o passeig amb barqueta a veure llops de mar, i un parell de museus on no anem.

Quan ja baixem del morro una cara coneguda puja esbufegant lleugerament: Un pobre noi que va demanar al camioner si podia pujar amb nosaltres quan ja s'anava fent fosc però que va ser cruelment rebutjat. "Conseguiste llegar!" Encara ens l'anirem trobant al llarg del viatge...

En general, Arica deixa bon gust de boca i ganes de quedar-s'hi una mica més per tenir temps de visitar tot el que té a la vora: Geroglifics tipus lineas de Nazca en miniatura, coves i reserves naturals, etc.

plaça del mercat d'Antofagasta

maneres de saludar a la chilena: - que pasa loco! - como estai flaca/o? - weon! - gorda/o! - bruja! - negro! - compadre! - compañero!...

Venedores de dolços

Les venedores amanitzen el paisatge monòtom de la ruta 5, amb els seus plumeros que fan volaiar sense parar.

Camioners i Quilòmetres

Origen: Santiago de Chile

Destí: Antofagasta

Km tram: 1375 km

Km totals: 1375 km 

5:56h del matí. Els sorolls d’algú entrant a casa tornant de festa i posant-se a dormir es filtren al subconcient, de tal manera que quan sona l’alarma 4 minuts més tard en sóc vagament concient. Comença l’aventura!

Dues hores més tard agafem la micro de l’andana 10 de l’estació Central que ens deixa a la Copec de la sortida de Santiago per luquita i mitja (1500 pesos). No hem tingut temps ni de descarregar les motxilles que ja ha parat un Camió.

El conductor és l’antítesis de l’estereotip camioner. Ben trajat i clenxinat, després dels temes topics ens explica que ell té la sort de tenir horaris fixes i bastants festius. Sempre somrient i no calla ni sota l’aigua, ens pot acostar uns 80km cap al nord fins una altre estació de servei on haurem de provar sort.

I efectivament en tenim en menys de 5 minuts! Aquest cop un camionet de mudances amb un conductor que ja compleix una mica més les expectatives estereotipades: A pocs anys de la jubilació, mal afeitat i una gorra per protegir la calvicie, parla amb un accent bastant tancat que t’has d’esforçar per entendre. Amb el trasto també a pocs anys de la jubilació, a 40km/h a les pujades amb el motor ofegant-se, i espai a la cabina per enxovar-nos amb les motxilles pel damunt, podem avançar fins a Coquimbo. (A un temps rècord, de llarg!).

Vistes árides camí a Antofagasta

Coquimbo és un poble enganxat a la ciutat de la Serena, amb la particularitat que si et deixen al mig del poble, encara que estiguis a la ruta 5, ningú para als autoestopistes. Això ens obliga a fer peripècies amb una micro fins a la Copec de la sortida. Fa una calor bestial i la micro és un forn que va fent que la sang faci xup xup. Insolació garantida! Per posar més emoció al panorama, ens equivoquem de lloc i baixem a una gasolinera que encara és dins la Serena i sense gaire lloc on parar. Per sort aixó no impedeix al nostre 3r benvolgut conductor de camió, cridar-nos per la finestra que ens recull després del semàfor (uns 300m enllà) on ens espera amb els intermitents posats.

Aquest cop les motxilles van amb la càrrega i nosaltres a la cabina, de dimensions molt més agradables que el 2n.

I senyores i senyors, si estavem esperant un estereotip, aquest el cumpleix i el sobrepassa. D’aspecte amb una lleugera retirada a l’Artur Mas si fos un yonqui prematurament envellit, accent casi incomprensible i un xiclet perpetuu a la boca que mastega compulsivament mentre fuma un cigarro rere l’altre i beu una creació pròpia que podria patentar si no fós asquerosa a base de cocacola amb café soluble.

Aquest personatge, que tot i les aparences i condueix amb molta prudència i ens sentim molt segurs tot el viatge, és l’encarregat de portar-nos des de Copiapó fins a Antofagasta, on ell es desviarà cap a l’interior i nosaltres seguirem cap al nord.

Evidentment es comença amb el manual de com establir una conversa:

- D’on sou i on aneu?

- Ah, España està a la merda no?

- I a què us dediqueu?

- Us agrada Santiago? No

- El sud de Xile si que és maco, el nord és lleig

Aixó és l’esquema fonamental que responem per tercer cop en poques hores. A partir d’aquí la conversa anirà degenerant un espiral de masclisme, fantasmades i exageracions “pa que sepas”.  Tot ben amanit per bachatas, cumbias i reguettón, amb algún vallenato i tot enxufat per allà al mig. I són mooooooltes hores de trajecte... 

Bassal d'àcid procedent de mineria i trepitjat per la Queralt

Resulta que l’home és diabètic (Segurament de massa bachata), excarcelari, amb una dona que no es mereix (això deu ser molt cert) i tot i no haver estat mai a molts llocs es sent perfectament capacitat per explicar-nos taxativament com són: Colòmbia un niu de lladres i violadors, España camí de ser la segona Rússia (per l’abort lliure que ja no tenim) etc etc.

Tot i les seves particulars opinions, a nosaltres ens tracta prou bé, ens convida a algun te i ens demana fins la sacietat que mantinguem conversa per no adormir-se i per poder-s’ho manegar per convertir qualsevol tema en sexe i aventures personals. 

La transformació del paisatge des de Santiago ha sigut molt paulatina però radical. Des de hortets, trossos de bosc esclarissat i urbanitzacions, a paisatge àrid de matolls i muntanyes polsagoses que casi et poden fer creure que vas camí de Múrcia, si no fos per les paradetes de fruita i verdura i els venedors vestits de blanc que fan ballar un plumero de serpentines per cridar l’atenció i que es posen cada pocs metres de 5 en 5 o en solitari. I a partir de cert punt ja no queden ni matolls i entrem al verdader desert.

I finalment, amb nit al camió inclosa a una àrea de servei, arribem a Antofagasta!

Antofagasta és una ciutat bastant gran, de costa i amb molta mineria de coure al voltant i molt poca aigua dolça. La planificació urbanística brilla per la seva absència i segueix una estructura semblant a Valpo: Zona plana de costa amb edificis alts i un centre neuralgic de comerç i zona alta de casetes enfilant per la muntaya, aquí sense tants colorins i més desorganitzades. 

Amb pocs minuts de passejar i sondejar preus d’hotels ja tenim decidit que no ens hi quedem. A part del poc atractiu visual que té, està infestada de turistes de sol i platja per tot arreu i els preus dels hostals van infladissims. Per tant posem rumb cap a l’estació de busos on després de rebuscar ofertes comprem un trajecte nocturn fins a Arica per 10 lucas per cap. El mateix que ens volien cobrar per dormir als llocs més varats ens servirà per dormir igualment mentre fem quilómetres!

Però com que encara queden unes quantes horetes per tornar a quadricular-nos el cul, anem a passejar pel mercat, aquest cop amb les maletes a la taquilla, i dinem un àpat com deu mana després d’un dia a base de pan con palta i galetes. Tarda de parc, i cap a l’estació a esperar el bus que ve amb retard. Dormirem plàcidament tot el trajecte.