Camioners i Quilòmetres

Origen: Santiago de Chile

Destí: Antofagasta

Km tram: 1375 km

Km totals: 1375 km 

5:56h del matí. Els sorolls d’algú entrant a casa tornant de festa i posant-se a dormir es filtren al subconcient, de tal manera que quan sona l’alarma 4 minuts més tard en sóc vagament concient. Comença l’aventura!

Dues hores més tard agafem la micro de l’andana 10 de l’estació Central que ens deixa a la Copec de la sortida de Santiago per luquita i mitja (1500 pesos). No hem tingut temps ni de descarregar les motxilles que ja ha parat un Camió.

El conductor és l’antítesis de l’estereotip camioner. Ben trajat i clenxinat, després dels temes topics ens explica que ell té la sort de tenir horaris fixes i bastants festius. Sempre somrient i no calla ni sota l’aigua, ens pot acostar uns 80km cap al nord fins una altre estació de servei on haurem de provar sort.

I efectivament en tenim en menys de 5 minuts! Aquest cop un camionet de mudances amb un conductor que ja compleix una mica més les expectatives estereotipades: A pocs anys de la jubilació, mal afeitat i una gorra per protegir la calvicie, parla amb un accent bastant tancat que t’has d’esforçar per entendre. Amb el trasto també a pocs anys de la jubilació, a 40km/h a les pujades amb el motor ofegant-se, i espai a la cabina per enxovar-nos amb les motxilles pel damunt, podem avançar fins a Coquimbo. (A un temps rècord, de llarg!).

Vistes árides camí a Antofagasta

Coquimbo és un poble enganxat a la ciutat de la Serena, amb la particularitat que si et deixen al mig del poble, encara que estiguis a la ruta 5, ningú para als autoestopistes. Això ens obliga a fer peripècies amb una micro fins a la Copec de la sortida. Fa una calor bestial i la micro és un forn que va fent que la sang faci xup xup. Insolació garantida! Per posar més emoció al panorama, ens equivoquem de lloc i baixem a una gasolinera que encara és dins la Serena i sense gaire lloc on parar. Per sort aixó no impedeix al nostre 3r benvolgut conductor de camió, cridar-nos per la finestra que ens recull després del semàfor (uns 300m enllà) on ens espera amb els intermitents posats.

Aquest cop les motxilles van amb la càrrega i nosaltres a la cabina, de dimensions molt més agradables que el 2n.

I senyores i senyors, si estavem esperant un estereotip, aquest el cumpleix i el sobrepassa. D’aspecte amb una lleugera retirada a l’Artur Mas si fos un yonqui prematurament envellit, accent casi incomprensible i un xiclet perpetuu a la boca que mastega compulsivament mentre fuma un cigarro rere l’altre i beu una creació pròpia que podria patentar si no fós asquerosa a base de cocacola amb café soluble.

Aquest personatge, que tot i les aparences i condueix amb molta prudència i ens sentim molt segurs tot el viatge, és l’encarregat de portar-nos des de Copiapó fins a Antofagasta, on ell es desviarà cap a l’interior i nosaltres seguirem cap al nord.

Evidentment es comença amb el manual de com establir una conversa:

- D’on sou i on aneu?

- Ah, España està a la merda no?

- I a què us dediqueu?

- Us agrada Santiago? No

- El sud de Xile si que és maco, el nord és lleig

Aixó és l’esquema fonamental que responem per tercer cop en poques hores. A partir d’aquí la conversa anirà degenerant un espiral de masclisme, fantasmades i exageracions “pa que sepas”.  Tot ben amanit per bachatas, cumbias i reguettón, amb algún vallenato i tot enxufat per allà al mig. I són mooooooltes hores de trajecte... 

Bassal d'àcid procedent de mineria i trepitjat per la Queralt

Resulta que l’home és diabètic (Segurament de massa bachata), excarcelari, amb una dona que no es mereix (això deu ser molt cert) i tot i no haver estat mai a molts llocs es sent perfectament capacitat per explicar-nos taxativament com són: Colòmbia un niu de lladres i violadors, España camí de ser la segona Rússia (per l’abort lliure que ja no tenim) etc etc.

Tot i les seves particulars opinions, a nosaltres ens tracta prou bé, ens convida a algun te i ens demana fins la sacietat que mantinguem conversa per no adormir-se i per poder-s’ho manegar per convertir qualsevol tema en sexe i aventures personals. 

La transformació del paisatge des de Santiago ha sigut molt paulatina però radical. Des de hortets, trossos de bosc esclarissat i urbanitzacions, a paisatge àrid de matolls i muntanyes polsagoses que casi et poden fer creure que vas camí de Múrcia, si no fos per les paradetes de fruita i verdura i els venedors vestits de blanc que fan ballar un plumero de serpentines per cridar l’atenció i que es posen cada pocs metres de 5 en 5 o en solitari. I a partir de cert punt ja no queden ni matolls i entrem al verdader desert.

I finalment, amb nit al camió inclosa a una àrea de servei, arribem a Antofagasta!

Antofagasta és una ciutat bastant gran, de costa i amb molta mineria de coure al voltant i molt poca aigua dolça. La planificació urbanística brilla per la seva absència i segueix una estructura semblant a Valpo: Zona plana de costa amb edificis alts i un centre neuralgic de comerç i zona alta de casetes enfilant per la muntaya, aquí sense tants colorins i més desorganitzades. 

Amb pocs minuts de passejar i sondejar preus d’hotels ja tenim decidit que no ens hi quedem. A part del poc atractiu visual que té, està infestada de turistes de sol i platja per tot arreu i els preus dels hostals van infladissims. Per tant posem rumb cap a l’estació de busos on després de rebuscar ofertes comprem un trajecte nocturn fins a Arica per 10 lucas per cap. El mateix que ens volien cobrar per dormir als llocs més varats ens servirà per dormir igualment mentre fem quilómetres!

Però com que encara queden unes quantes horetes per tornar a quadricular-nos el cul, anem a passejar pel mercat, aquest cop amb les maletes a la taquilla, i dinem un àpat com deu mana després d’un dia a base de pan con palta i galetes. Tarda de parc, i cap a l’estació a esperar el bus que ve amb retard. Dormirem plàcidament tot el trajecte.