Del no res el cel queda tapat i es desencadena el diluvi universal. Una cortina d'aigua casi impenetrable embesteix indiscriminadament tot el que troba, però l'escuadró motoritzat aguanta estoic el vendaval protegits pels seus escuts de plàstic que només deixen els ulls al descobert. Al canviar del vermell al verd, l'escuadró accelera escandalós, de la calle de las piedras a la plaza de armas, passant pel mercado central. Entrecreuant-se amb altres escamots de tricicles o motocicletes i esquivant per poc a vianants intrèpids que decideixen creuar el carrer entre la marabunta en un acte d'heroisme kamikaze. Són els governants no electes de Tarapoto i sobre la ciutat imperen sense clemència com amos i senyors.
 |
| Marabunta de mototaxis vista des d'un mototaxi |
Surt el sol tant de sobte com havia vingut la pluja. Les venedores de fruites vermelles i aspres recuperen posicions per les aceres on transeunts i policies es deleiten amb la mercaderia. En el seu quart dia de confinament, els nostres amics Kiko i Queralt resen a la Pachamama i a qui faci falta per tal que el temps es mostri clement i s'acabin les trabes burocràtiques. Sinó, l'adicció a les boles de plàtan sancochado amb caldo i maní amb el seu suquet de fruita els atraparà per sempre a aquesta ciutat dilapadora d'estalvis. Casi no els queden restaurants o paradetes per descobrir que siguin assequibles, i fins i tot aquests són més cars que a Puno i Cusco. Això si, si haviem perdut quilos durant el viatge, els hem recuperat tots amb escreix!
Tarapoto és més gran del què sembla gràcies al seu ambient de poble i la tranquil·litat que s'hi respira. I també hi ajuda el fet que moltes cases queden amagades pels arbres fins i tot des d'un punt d'observació elevat, i els carrers sense asfaltar, que són la majoria, també passen més desaparcebuts. La nit però, revel·la la seva existència amb una constel·lació irregular més o menys cuadriculada.
Tota la vida comercial i turística (ens ofereixen 20 tours al dia) gira a l'entorn de la Plaza de Armas, els dos mercats i unes deu illes circumdants. El nostre hostal, amb bany, wi-fi i propietaris que segueixen els costums locals de despertar-nos a les 6h del matí amb bachatas, és limítrof a aquesta zona, i segurament per això és dels més barats.
Aquesta tarda sortirem a donar un vol per disfrutar el solet de la ciutat més neta de Perú fins al moment. I de passada, aprofitarem per trucar a l'Anita per enèsima vegada. Mentrestant actualitzarem el blog i maleirem els ossos dels qui ens tenen aquí atrapats. Però anem a pams...
Teníem a la parelleta situada fora del terminal de busos plantant cara a un eixam de mototaxistes xupassangs. Una parelleta ingènua que ve amb tota la il·lusió del Mas a fer un voluntariat a la selva per cuidar monos i sajinos. Per tal finalitat encaminen els seus peus cap a Suchiche, el restaurant on els esperen els de l'associació Cerelias, coordinadors (ehem) del voluntariat.
Allà, l'encarregada ens fa passar a l'oficina de l'ong, amagada darrere un paradís de pati interior amb sofàs, hamaques i lloros gegants. Ens sorprèn la joventut dels dos membres que ens reben, no semblen passar la 20a. L'Anita serà el nostre contacte amb Cerelias: Baixeta, morena i simpàtica, ens acompanya amb el seu monyito i les ulleres de pasta a buscar hostal i quedem entesos per l'endemà al matí per comprar abarrotes i pujar cap el centre de recuperació de fauna.
Dia D hora H, primer intent:
Carregats amb sobrepès i després d'un sablasso de 8 soles de motocar, ens plantem a la guarita d'entrada al parc. Una dona que no s'entera de massa ens diu que els papers són de l'any passat i que no podem passar, però un moment que avisa a l'encarregat. Aquest, que resulta anomenar-se Juver, desfent-se en simpatia que a l'altre li mancava, ens repeteix que els papers no estan en ordre i que a més és massa perillós pujar perquè el riu baixa amb massa aigua i s'ha de creuar 14 cops. No deixa d'esmentar que els de Cerelias sempre ho fan tot com el cul i que sempre tenen problemes, i ens envia al Campamento Proyecto Huallaga per tal que ens firmin els permisos com Déu mana.
Allà també ens comenten que a Cerelias mai van a l'hora i que el que firma normalment està de viatge. Tot i això, truca al Juver perquè ens deixi passar i fins i tot posa un guardaparque a la nostra disposició perquè ens acompanyi fins a dalt.
Dia I hora O, segon intent:
7h del matí, suposadament hem quedat amb en Saúl perquè ens acompanyi però plou a vots i a barrals. Ningú ens contesta el telèfon, ni Juver, ni Cerèlias ni el Proyecto. Quan finalment surt el sol seguim incomunicats i no ens volem arriscar a anar-hi pel nostre compte.
Dia A hora R, tercer intent:
És diumenge, tot s'ho menja.
Dilluns 17 de febrer de 2014 a les 10:30h del matí, bar-restaurant Suchiche.
Queralt i Kiko es troben amb Anita que els acompanya a la guarita. Trucades de rigor per aquí i per allà per dilucidar si realment podem passar i endavant! Monitos i Sajinos, prepareu-vos!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada