Muntanya vella, muntanya jove (Machu Picchu segona part)

Primer concell per anar al Machu Picchu (muntanya vella) : NO hi aneu en època de pluja. Recomanable anar-hi d'abril a desembre, d'altra manera us podeu trobar amb derrumbes a la carretera i es retrassi el bus (i fora d'horari les entrades ja no valen i no et tornen els diners), que us faci una tempesta del mil el dia que preteneu pujar, o si teniu "sort" com nosaltres, que us faci un temps de merda per posar i treure el poncho de agua cada dos per tres.

Segon concell: Si heu sigut llestos i heu seguit el primer, és molt recomanable que per pocs soles més, també pujeu al Huayna Picchu (Muntanya jove) i aprecieu des d'allà la meravella arquitectònica de la vella en vista d'ocell, a part de la resta de paisatge espectacular. Si no sou tant llestos i no heu fet cas del primer concell hi podeu pujar igualment, però en un 99% de probabilitats només veureu la puta boira que tot ho tapa que ho tapa tot. Que és el que hem vist nosaltres. Però com li diem a una guiri que ens pregunta si es veu algo quan ja tornem i ella hi va, "It worth anyway".

Tercer concell: Sempre que el vostre estat físic us ho permeti, pujeu caminant. L'experiència de venir caminant des de la Hidroelèctrica, dormir a Aguas Calientes i llevar-se a les 5 del matí per empendre el peregrinatge pels tropocientosmil esglaons fins al cim (amb uns quants més de propina fins a la jove), és única i meravellosa tot i treure el fetge per la boca. És molt gratificant trobar-se sorpreses noves a cada revolt de les escales i veure apareixer sobtadament diferents trossos de ruines, parets i portals, i pensar que la suada que estàs fent com un pringat la feien cada dia els incas que tenien aquestes pedrotes com a casa. Sobretot si fa maltemps, per contradictori que sembli. Els guiris que van pujar amb tren i bus, al trobar-se amb el panorama feien una cara de fastic i decepció increibles perquè arriben frescos com una rosa però plumats com una gallina i només veuen núvols, boira i pluja. En canvi els pringats que hem fet l'esforç de pujar, només pel fet d'arribar a dalt ja estem més contents que un gos amb un òs de mamut.

És molt difícil descriure el Machu Picchu sense caure en els tòpics i acabant-te sentint impotent per no saber transmetre les sensacions que desprèn. Tothom ha vist la postaleta o la foto al National Geographic, descriure l'espai és una pèrdua de temps. Només es pot dir que realment és un lloc que s'ha de veure, tot i les aglomeracions de turistes i tot i el mal temps. La boira fins i tot hi pot donar més misticisme.