El brugit del Tungurahua

Origen: Guayaquil

Destinació: Baños de Agua Santa

Km tram: 297 km

Km totals: 6775 km

Baixem del bus després de 5 horetes de trajecte per carreteres recontrabién asfaltades, que diria l’Orlando, i paisatges bucòlics de bosc selvàtic i plantacions de plàtan. Baños és tant gran, o petit, com Moià però moooolt més guiri. El poblet viu de la canya de sucre i tots els seus derivats que venen en paradetes artesanals on pots veure els obradors estirant la massa de sucre per fer-ne piruletes, dels 3 banys termals d’aigües sulfuroses a 53º on ens posarem en remull un parell de cops per tenir el cutis ben finet, i sobretot, del turisme explotat per 500 hostals i 500 agències de tours que ofereixen esports de risc i vivències “autèntiques” per la selva “extrema”. També està plagat de cafès i restaurants regentats per guiris adoptats que en algun moment de la seva vida han decidit que aquí s’hi viu massa bé. Això té l’avantatge que l’oferta gastronòmica va més enllà del pollo-cicharrón-churrasco amb arròs. A més molts d’ells ofereixen intercanvi de llibres, malauradament la majoria en anglès, però el Kiko és molt valent i decideix practicar amb un Tom Clancy, mestre de la “literatura” d’acció gringa. 

Obrador de canya de sucre artesanal

El primer dia ens el passem fent el guiri pel poblet i intentant veure alguna cosa entre la boira des dels miradors assequibles a peu. El Tungurahua no treu el nas però descobrim una perla de casa de turisme rural amb magnòlies i colibrís. 

El segon dia, ben d’hora i amb la panxa plena de bolones, ous ferrats, amanida, suc i cafè (esmorzar costeño per 3 dolars), comprem el passatge cap a Coca, per endinsar-nos de nou a l’Amazones on ens ataquin els mosquits. Qui ens havia de dir que durant el dia ens trobaríem amb ofertes de voluntariat per la zona de Baños! I preguntant, preguntant, Sant Pere canta, acabem trobant la Fundación Oscar Efrén Reyes que es dedica a la conservació natural i al monitoreig del Tapir Andino a la reserva privada que van aconseguir comprar a la cordillera del cierro negro en la reserva de Chamanapamba. 

Entre dubtes i incerteses sobre si ens convé perdre els passatges a Coca, arriba un “compa” de la fundació que precisament van a un seminari sobre models alternatius de consum i producció a l’esmentada ciutat, i que estarà encantat en comprar-nos els bitllets. Les teories causalístiques de l’Orlando cada cop prenen més sentit. Per tant, ja no queden excuses: Segon voluntariat al canto!

Ens deixen dormir al pis de dalt de les oficines que tenen habilitat amb cuina, lavabos i dormitori, i l'endemà a les 6h del matí, que acaben sent quarts llargs de 8h, quedem per posar-nos en camí cap a la reserva. El Juan Pablo, un ésser grenyut i barbut que viu bastant al seu món però que és molt maco, serà el nostre guia i acompanyant. 

Sembla que ens ho muntem de tal manera que ens passem tres dies asseguts al bus i després fem la patejada del mil per treure el fetge per la boca. El desnivell que va enfilant pel vessant de la quebrada de Chamana és èpic. Qui hagi tingut la sort d'anar al refugi del Coll del Jou, per sobre de Merens les Vals, que recordi l'hora i mitja de pujada per aquell pendent extenuant i el multipliqui per dos. Després de tres hores amb les motxilles que cada cop semblen més sacs de patates i van perdent trossos pel camí, i veient el Juan amb el seu machete desbrossant les branques i males herbes que obstrueixen el camí tot xiulant o parlant interminablement pel telèfon mentre nosaltres lluitem per un anhel d'aire, el mestre ens felicita pel bon temps que hem marcat pujant i arribem a un casalot immens de fusta amb la cuina i els banys exteriors i aquest cop, encara que sense llum, si que se les han enginyat per tenir aigua corrent mitjançant una manguera que va fins el rierol.

Una reconstituent sopa de quínoa i un bon plat d'arrós amb llenties ens posen a to per començar a barallar-nos amb l'hort, netejar el perímetre dels fruiters i preparar una nova terrassa per poder cultivar sense pendent. Les mans del Kiko li tornen a recordar que estan fetes per l'escriptori, no per la vida de camp, i amb dos minuts noves butllofes s'afegeixen a les cicatrius de tallar llenya a Tarapoto. Però no desisteix!

Al vespre, en un dels moments en que el vaivé de la boira ens deixa veure el cel, sentim tronar de lluny... Però no s'acosta pas cap tempesta, és el senyor Tungurahua que ens demostra que existeix encara que no es deixa veure el pèl. El Juan ens explica que fa cosa de 3 setmanes va erupcionar bastant fort i ho va cobrir tot de cendra.

L'endemà ens llevem ben d'hora ben d'hora ben d'hora com el famós entrenador, i sense estar patrocinats pel banc Sabadell ens endinsem al bosc per "camins" que fa dos mesos que no es fan servir per anar a instal·lar càmeres trampa amb sensors de moviment i infrarroig per veure si el Tapir Andí segueix viu i si els seus amics puma, oso de anteojos i tigrillo s'afegeixen a la festa. El Juan, que no parla massa però quan ho fa s'entussiasma amb el què explica, ens comenta tota la fauna que habita les rodalies i totes les descobertes de noves espècies que ha tingut la sort de fer, complint el somni de qualsevol biòleg. Tot i que, com tot, té un preu. En aquest cas passar-se onze dies amb un guia amb tendència a perdre's per senders d'animals, rodejant el volcà per entre el bosc, les canyes i lianes, i els pendents impracticables plens de fang. Si el Juan diu que va ser un camí molt dur, per la resta de mortals deu ser maco de veure.

I la tasca del darrer dia, ja que plou i tampoc podríem fer altra cosa, consisteix en embadurnar l'estructura base del pis de dalt de la casa amb una barreja d'oli de motor cremat, gasolina i brea, ben sa i nutritiu contra tota mena de corcs i paràsits de la fusta. 

Tot i que per ganes ens quedaríem molts més dies, arriba el moment de baixar, posar-se en remull en aigua sulfurosa per desfer les agulletes, i repensar la ruta per anar a Tena en comptes de Coca, on en principi hi ha dos voluntariats prometedors... Veurem què ens reserva el destí.